Trets de la primera comunitat

Homilia diumenge de l’octava de Pasqua 8/04/2018

Són d’ahir però ens poden servir per avui i per sempre. Diu els fets dels apòstols que els creients tenien un sol cor i una sola ànima. És a dir un mateix sentir i un mateix ésser. Això avui entre nosaltres no és ben bé així. Molts volem tenir un sol cor una sola ànima, però també és veritat que entre nosaltres hi ha persones que celebren juntes la seva fe i potser es miren amb suspicàcia, o són de la mateixa família i no es parlen perquè estan renyides. Una de les missions dels rectors és esforçar-nos per fer encaixar les diverses mentalitats, de manera que ningú se senti estrany en la comunitat de fidels (Vademécum del rector,4).

Un altre tret que s’assenyalen de la primitiva comunitat, és que ningú d’ells no parlava de les coses que posseïa com si fossin pròpies sinó que tenien tots els béns en comú. Potser la vida de la primitiva comunitat estigui una mica idealitzada, però en qualsevol cas es dibuixa cap on hem de tendir. Tots sabem que hem de treballar per al bé comú, però també és veritat que el sentit de la propietat el tenim tan arrelat que els grans problemes que hi ha a les famílies vénen sovint per raó del patrimoni. I qui diu la família diu l’entitat el moviment o el partit polític: són els meus seguidors els meus militants els meus votants.

Un altre tret el trobem a la primera carta de Sant Joan quan diu que cada fill de Déu és un vencedor del món, que la nostra fe ja ha vençut el món. Jo em pregunto no serà que el món ens venç a nosaltres? Estem tan pendents del que es diu els mitjans de comunicació -i certament hem d’estar ben informats, i formats- però de vegades fem dependre el nostre estat d’ànim, el criteri i l’opinió, d’allò que ens diuen els mitjans de comunicació. Hi ha persones que busquen llegir als mitjans que només reforçaran allò que ja pensen ells mateixos: això no pot ser. La reflexió i la pregària, l’art de la conversa, la maduresa, ens han d’ajudar a posar una certa distància de la immediatesa del moment per formar-nos un criteri sòlid.

Un altre tret de la primitiva comunitat és que vivien amb les portes tancades per por al context. Va caldre Jesús que es posés en migdia ells i els retornés la valentia i els impel·lís a sortir.

Un altre tret és que els cristians ja es reunien en diumenge, el dia del Senyor, per fer el seu memorial. Perquè diu que vuit dies més tard ja es tornaven a trobar altra vegada a casa.

Encara un altre tret de la comunitat és que no tots ho tenien tot clar, ni els processos eren idèntics. Uns donen testimoni: “ hem vist el Senyor!” i uns altres, com Tomàs, dubten. Ni en el matrimoni, ni en la família, ni a la comunitat estem vivint tots en un idèntic moment. Això fora impossible. El nostre creixement és tot un procés: ens hem de donar a la mà els uns als altres per ajudar-nos en el camí de la fe. En el diumenge de la Divina Misericòrdia, hem de fer una prova d’aquest cor capaç de compadir, capaç de fixar-nos en la misèria, essent misericordiosos començant amb els de la nostra pròpia llar. Aquests dies més de cinc-cents missioners de la misericòrdia procedents de tot el món estan reunits a Roma. En la catequesi que han rebut –la formació ha de ser permanent- el cardenal Ruini els ha parlat dels dos pilars que han de sostenir la vida de la comunitat cristiana a la llum de la misericòrdia  i que segons l’expressió del papa Francesc són perdonar i donar.

Que aquesta eucaristia ens ajudi a enfortir la nostra capacitat de perdó i de donació generosa.