Heretgies d'ahir i d'avui

Quan Sant Lluc posava per escrit aquesta trobada de Jesús amb els apòstols, la primitiva comunitat ja tenia seriosos problemes amb uns heretges, anomenats docetes que negaven la realitat carnal de Jesucrist, no admetien que Jesucrist havia estat home veritable amb un cos de carn i d’ossos. I per això Joan i Lluc intenta desqualificar-los  deixant ben clar que el ressuscitat és el mateix Jesús amb qui havien menjat i begut tan sovint. S’oblidaven que Jesús va ser un nen com vosaltres

Aquesta heretgia, el docetisme pren diverses formes en el decurs de la història, però el fons és el mateix. Tots hem sentit parlar dels càtars, dels castells càtars, de la ruta dels càtars, dels bons homes... homes i dones que foren tan perseguits fins a la mort (tota persecució és reprovable)... doncs bé, una de les afirmacions dels càtars és que Jesús no es va encarnar, sinó que fou una aparició que es va manifestar per mostrar el camí de Déu. Els càtars creien que no era possible que un Déu bo s’hagués encarnat en forma material perquè tots els objectes materials estaven contaminats pel pecat. Hi havia doncs una percepció negativa de la realitat. Tots recordeu aquell grup escultòric tan bell del Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses, una de les mostres més destacades del romànic català ja de transició cap al gòtic. Representa el davallament de Crist de la Creu. Amb les imatges de Crist, de Maria, de Joan, de Nicodem, de Josep d’Arimatea, de Dimes i de Gestes... Segons mossèn Parassols els qui el van tallar van voler destacar la corporalitat de Crist precisament per afirmar allò que els càtars del mateix poble negaven.

Però no estem parlant d’unes heretgies de l’antiguitat ni de l’Edat Mitjana. El docetisme és una forma de gnosticisme i del gnosticisme en parla el papa Francesc en la seva recent exhortació apostòlica “Alegreu-vos i feu festa”. El gnosticisme és  “una fe tancada en el subjectivisme, on solament interessa una determinada experiència o un seguit de raonaments i coneixements que suposadament reconforten i  il·luminen però en definitiva el subjecte queda tancat en el més aquí de la seva pròpia raó o dels seus sentiments.”

I podríem dir: nosaltres no som gnòstics, ni càtars, ni docetes... És cert, cada diumenge professem la nostra fe en l’encarnació. Però quantes vegades volem viure la fe com una experiència de confort i benestar, una fe endormiscada, plaent, amb una espiritualitat desencarnada, allunyada de la realitat. Hi ha corrents de pensament que afavoreixen aquesta posició.

Recordo que quan em van ordenar prevere, el Cardenal Jubany em va dir: els peixos (les persones) són importants, però també ho és l’aigua on viuen (la cultura). Tu ets capellà i t’has de preocupar dels peixos, però treballes en els mitjans de comunicació i has de vetllar per la qualitat de l’aigua on viuen aquests peixos.  Ho recordava aquesta mateixa setmana en presentar la nova etapa de Catalunya Cristiana.                                                                                                                                                                             L’aigua de vegades pot estar enrarida, d’altres corrompuda, d’altres intoxicada...l’ambient ens afecta més del que podem pensar.

 “M’heu eixamplat el cor en els perills”, hem escoltat al salm. Expressió de la resiliència, de la gràcia que ens atorga el Senyor per adaptar-nos positivament a les circumstàncies més adverses.