L'ai al cor

Estimats germans i germanes:

Quan escoltem l’evangeli d’avui és fàcil que pensem en un futur llunyà. I certament Jesús es refereix al final de la història. Però de la mateixa manera que es pot fer una lectura diacrònica, a través del temps, d’aquests esdeveniments dramàtics, l’evangeli també admet una lectura sincrònica: avui hi ha nacions que viuen amb l’ai al cor. Pensem només en Síria, en Iemen -un dels països més pobres del món- en Afganistan, en el Congo... En Ucraïna on hi ha cada dia un assassinat. Totes aquests conflictes armats produeixen que avui al món hi hagi milions de persones desplaçades i refugiades. Segons dades d’ACNUR hi ha més de 65 milions de persones forçades a desplaçar-se del seu lloc d’origen... És un nombre que supera el de la segona guerra mundial...Quantes d’aquestes persones germans nostres en l’existència en algun moment o sempre viuen amb l’ai al cor!

I tants d’altres més propers que truquen a les portes de les nostres comunitats... I nosaltres tindríem la gosadia de dir-los com Jesús als seus deixebles: “Alceu el cap ben alt perquè molt aviat sereu alliberats? Si nosaltres mateixos per coses molt menys importants caminem amb el cap cot!

L’advertiment que ens fa l’evangelista, amb certa ironia suau, d’estar atents sobre nosaltres, que l’excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el nostre cor, continua essent plenament vigent. Fins i tot l’excés d’informació que rebem cada dia pot produir l’efecte invers i en lloc d’estar més atents, estem més dispersos o més distrets.

No desoïm la veu de Déu. Avui en culminar la setmana de la Bíblia pensem cada un de nosaltres en quin passatge de l’Escriptura ens ajuda més. Per alguns seran les benaurances, o un salm, o la paràbola del fill pròdig... Jo us en comparteixo un que sempre m’emociona: és un fragment del càntic d’Habacuc que es recita els dies feiners a laudes. Diu així:  “Cert que la figuera no fa fruit, ni tindrem la collita dels ceps; l’olivera no ha pensat a produir, i els camps no donen res per a menjar; no queda cap ovella als corrals ni cap bou a les estables...” I després de descriure aquesta situació tant dramàticament improductiva en una cultura rural, afegeix: “Però jo celebraré el Senyor, feliç de veure que Déu em salva. El Senyor sobirà m’ha fet valent i amb peus lleugers com els dels cérvols, m’encamina cap a cims invencibles.” És a dir per grans que semblin les dificultats que ens encerclen poden ser vençudes amb la resiliència de la fe. Encara que el panorama pugui ser desolador, Déu no ens deixa pas.

Ja mirem de fer el bé, però cada dia podem avançar una mica més, ens ho ha recorda la primera carta de Sant Pau als cristians de Tessalònica i ens ho hem de recordar també els uns als altres.

Comença el temps d’Advent. Al llarg de la nostra vida hi ha hagut esperances reeixides i esperances frustrades. També en el present n’hi ha. Però fins i tot una petita esperança pot esdevenir la guspira que encengui els cors...

L’Advent és un temps marià. Maria és la mare de l’amor més clar, de l’esperança més transparent. Presidint aquest presbiteri, amb les mans obertes puja cap aquells cims invencibles on l’aire és més pur i ens convida a tots a sumar-nos a aquesta ascensió.