domingo, 16 de diciembre de 2018

Fer goig



Estimats germans i germanes
Avui és diumenge del goig, camí de Nadal.
Diverses vegades a les lectures d’avui surt la paraula “goig”. El goig és l’emoció que ens causa quan contemplem una cosa que ens agrada molt. El goig és l’esperança certa d’obtenir allò que escau, el goig és la possibilitat d’adquirir el bé desitjat. La paraula “goig” és molt rica.
L’escultor Joan Matamala Flotats  -que va acabar la decoració escultòrica de la façana del goig de la Sagrada Família- explica que el 1925 quan es va acabar el primer campanar, la torre de Sant Bernabé, en aquella mateixa façana, hi hagué una celebració eucarística molt concorreguda. Quan es va acabar la missa, Antoni Gaudí es va acostar a un antic veí i li va preguntar: Què li ha semblat el campanar descobert? La resposta no podia ser més breu: “Que fa goig!”. Comenta que en aquesta expressió hi ha sintetitzat tot l’ideari artístic de Gaudí: el seu desig d’alegrar la vista amb el seu art i d’elevar l’esperit dels homes i dones. A més aquest veí ho va encertar perquè aquella era la façana precisament del goig, dels misteris de goig del rosari.
“Fer goig” és una expressió molt gràfica. Hi ha persones grans que, ahir com avui, procuren fer goig. La meva àvia materna que va viure més de cent anys, encara molt velleta es continuava arreglant i pintant perquè deia que era molt important que les persones grans “fessin goig”. Jo us felicito a les persones grans que us arregleu i procureu fer goig, perquè goig és alegrar els altres. El goig més gran és el de viure, d’existir, podent no haver existit mai.  Estem tan acostumats a viure que no acabem de valorar del tot l’existència, la nostra i la dels altres.  De vegades la comencem a valorar quan els altres, els qui hem estimat, ja no existeixen per nosaltres. Afortunadament per Déu continuaran existint sempre més.
La meravella és que per difícils que siguin les circumstàncies externes, aquest goig interior el podem continuar vivint sempre.  Cada dia hi ha moments de goig. Un anunci important, un cercar amb l’esperança que trobarem...
Sant Pau ens ha exhortat dues vegades a viure sempre contents i podríem pensar: “com podem viure contents en les actuals circumstàncies? Ell mateix afegeix la resposta “en el Senyor que teniu a prop” Ja Joan Baptista va donar claus per aquesta felicitat als qui anaven a escoltar-lo: a tothom, a compartir el vestit i el mantell, als cobradors d’impostos que no exigeixin més del que està establert, als guardes que no amenacin  amb denúncies, que no maltractin... És el que avui diríem una ètica de mínims. Està bé. Però no n’hi ha prou. Com deia mossèn Pere Surribas, quaranta anys rector de Calonge, de vegades el cumplimiento és un “cumplo y miento”. Però nosaltres no som seguidors de Joan, sinó de Jesús.  De Jesús que dirà, al qui et demani la túnica dóna-li també el mantell, al qui et demani que caminis amb ell un quilòmetre, caminen dos... és a dir, siguis sempre generós i sobreabundant. És la bogeria de l’amor.  És una ètica de màxims.
El naixement de Jesús és font de goig i d’esperança, per això aquests dies els carrers i les places s’omplen de lluminàries. I les llars de guarniments. Les colles d’amics i els companys de feina es reuneixen per sopar i fer festa. Encara que molts no sàpiguen ben bé què celebren,  procuren que tot faci goig i l’assaboreixen. Però si som de debò generosos i abnegats redescobrirem el goig del Nadal que s’acosta!
  

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.