El plat de fusta

Estimats germans i germanes

Honrar pare i mare és el quart manament de la llei de Déu. La lectura del llibre de Jesús fill de Sira ho deixa ben clar: “qui honora el pare viurà molts anys, qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa”. Avui hi ha fills que ateneu sol·lícitament els pares i d’altres que se’n desentenen, amb excuses més o menys reals. El llibre sagrat és plenament actual:  “Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força”. Em fa pensar en el conte del plat de fusta. Molts el sabeu, però val la pena recordar-lo: Hi havia una vegada una família de pagès formada pel matrimoni, el fill de nou anys i l’avi. Entre ells hi havia una bona harmonia. El pare i la mare treballaven per fer tirar endavant la casa i tots dos s’ocupaven de les tasques de la llar. El noi anava a escola, i era un bon estudiant i molt enginyós. Quan no era a estudi, es divertia jugant amb els seus amics com feien tots els nois d’aquest món. L’avi era molt gran, i s’havia passat tota la vida treballant amb les seves mans de sol a sol. Malgrat això, la fatiga mai l’havia vençut per tal de proveir menjar i benestar a la seva família. Però tants afanys i tan prolongats li havien cobrat un tribut dolorós: les mans li tremolaven com les fulles d’un arbre. Tot i que s’esforçava molt, sovint li queien de les mans els objectes, i de vegades es trencaven i s’esmicolaven quan espetegaven contra terra. Durant els àpats, no l’encertava en dur la cullera a la boca,i vessava el contingut al damunt de les estovalles. Per mirar d’evitar-lo, procurava acostar-se el plat, però sovint acabava per terra trencat al damunt de les rajoles del menjador. I així un dia i un altre. Li sabia molt de greu i es disculpava que li passava aquest contratemps. Hauria volgut conservar el vigor que teniu quan era jove. La mare, que era la seva filla, dissimulava tant com li era possible per tal de no avergonyir-lo.- No et preocupis, avi. Això li pot passar a qualsevol -li deia mentre l’acariciava suament amb les mans. Després recollia els trossos de terra tan discretament com podia. Però el pare, el seu gendre, no tenia els mateixos sentiments. Estava molt molest amb les tremolors de l’avi. Al final va prendre una decisió que va sorprendre i contrariar la resta de la família: des d’aquell dia, l’avi menjaria a banda de la taula familiar i faria servir un plat de fusta. D’aquesta manera no embrutaria les tovalles ni trencaria la vaixella. Des d’aleshores l’avi dinava i sopava en un racó del menjador amb el seu plat. Bellugava el cap a poc a poc amb resignació, i de tant en tant s’eixugava unes llàgrimes que li queien per les galtes. Era molt dur acceptar aquella humiliació. Durant els àpats hi havia un silenci fred, incòmode; havien desaparegut les converses tranquil·les i els somriures. I així van passar unes quantes setmanes.Una tarda, quan el gendre va tornar a casa, va trobar el seu fill embrancat en una tasca misteriosa: el noi treballava afanyadament en tros de fusta amb un ganivet de cuina. Treia encenalls amb molta cura, com si fos un hàbil mestre artesà. El pare el va observar i, ple de curiositat, li va dir: - Què estàs fent, fill, tan concentrat? És un treball manual que t’han manat fer a l’escola?- No, pare –va respondre el noi.- Potser fas un regal per a la mare? –va insistir el pare.- Tampoc és un regal –va contestar el noi sense alçar la vista.- Aleshores, què és? No m’ho pots explicar? - I és clar que sí, pare. Estic fent un plat de fusta per al dia que tu siguis vell i et tremolin les mans. I així va ser com l’home va aprendre la lliçó, i des d’aleshores l’avi va tornar a seure a la taula amb tota la família.

I d’altra banda, quina angoixa quan uns pares busquen un fill i no el troben! Recordo –molts recordeu-  el cas de Jean-Luc Wauters, el nen francès que va desaparèixer en els boscos propers a la Jonquera el diumenge de Rams de 1968, ara fa cinquanta anys, quan els seus pares i avis, després de la benedicció de les palmes a la parròquia de Perpinyà van creuar la frontera per anar a dinar al camp i passar la resta de la jornada a Espanya, un costum generalitzat entre els residents del Sud de França. El dia va transcórrer plàcidament, fins que arran d’una tempesta, el petit Jean-Luc va desaparèixer. Totes les recerques van resultar infructuoses. Es va dir que havia estat un segrest, van arribar a fer xantatge als pares, recordo la mare plorant davant les càmeres de televisió, fins que les restes de l’infant, que havia mort segurament de por, van aparèixer tres anys després. Però  hi ha també moltes altres menes de pèrdues: hi ha fills que opten per allunyar-se dels pares perquè se senten decebuts, perquè es volen auto afirmar o perquè les seves opcions de vida els sembla que  ho exigeixen.

 Ens costa de creure que Jesús adolescent volgués donar una lliçó als seus pares i els fes patir, més aviat pensem que aquest passatge anuncia l’angoixa de la separació arran de la mort en creu i el goig del retrobament després de la Resurrecció, precisament al tercer dia. Ens diu que totes les pèrdues, per grans que siguin, esdevindran guanys en el Cel, davant la perplexitat dels qui el món té per doctors de la llei.