En el comiat de Joan Soler Amigó

 Introducció

Sigueu benvinguts aquí a Santa Maria de Badalona, la parròquia d’en Joan Soler Amigó, un dels meus millors mestres. La darrera lliçó me la va impartir el passat mes de desembre des del llit del sociosanitari Can Torres d’Alella. Amb un fil de veu, em va parlar de poesia i de prosa, em va dir que per ell era més fàcil escriure en poesia que en prosa. Em va parlar de Garcilaso, de Joan Boscà, de la tradició de passar els nens trencats pels roures esqueixats de Canyet la nit de Sant Joan; a Canyet -perquè com ell deia a Badalona som ibers, però a Canyet som celtes. Va sopar davant meu, el seu darrer sopar, i em va dedicar un dels seus  llibres: “El quadern de tardor de Joan Vidal”, basat en textos del seu besavi. Va ser el nostre comiat. El meu millor record.  Avui tenim ganes d'escoltar-nos els uns als altres, tot fent memòria agraïda del Joan i sabent que entre els vostres testimonis i els cants que escoltarem tots aprendrem.

Homilia

En Joan ha tingut una relació personal amb cada un de nosaltres. Uns l'heu conegut d'adolescent i de jove, d'altres l'hem conegut només d'adult. L'heu conegut com a germà, com a espòs, com a cunyat, com a pare, com a avi,  com a amic, com a escriptor, com a home de cultura independent al servei de  l’Ajuntament d'aquesta ciutat, com a company de l'Orfeó... Tots  hem tingut amb ell una relació personal i intransferible. Jo l'he conegut sobre tot com a amic, com a persona de diàleg de la fe i la cultura, com a amic del bisbe Joan Carrera  i company en el patronat de la Fundació Catalunya-Amèrica Sant Jeroni de la Murtra. Ara, en el moment del comiat, escoltant-nos, podem començar a completar la seva trajectòria vital.

Sí que hi ha una afecció que travessa tota la seva vida, des de petit fins ara: l'estima per la llengua i la cultura que li venia sens dubte de la seva mare, la Paquita Amigó i del seu avi  l'arquitecte Joan Amigó Barriga (Badalona, 27 de gener de 1875 – Badalona, 30 de desembre de 1958) el major representant del modernisme tardà a Badalona, autor del retaule del Sagrat Cor i de la Capella del Santíssim o dels Dolors d'aquesta parròquia (per cert que en Joan era congregant dels Dolors) i, probablement, de la capella de Roca i Pi. Per això junts amb en Ferran Cebrian fa trenta-un anys, el 1991 vam recuperar la Moixiganga que s'ha representat aquí en aquest presbiteri i que és l'acte de setmana santa que més gent aplega, després de la processó del silenci . I en temps de mossèn Joaquim Vidal, es va escriure amb lletres de motllo en el presbiteri "Noia del poble Maria, mare de l'amor més clar."

Jo només us puc parlar de com en Joan ha teixit ponts entre la cultura i allò que aquí anomenem  religiositat popular i que el Papa Francesc anomena "religió del poble pobre" o no ho anomena, però ve d'aquesta escola. La religió del poble pobre no és la teologia de l'alliberament, encara que hi tingui molt en comú. Què és doncs?

Deia Pau VIè ja fa cinquanta anys que el drama de l'Església del nostre temps és la ruptura del culte i la cultura, una ruptura que, dissortadament, avui continua i té el perill de fer-se més gran. El dia que vaig entendre els pessebristes fou el dia que a Mataró van titular una exposició de figures de pessebres: "escultures de petit format". De la mateixa manera que ja no parlem d'arts majors i d'arts menors, d'artistes i d'artesans, no té cap sentit parlar de cultura popular com si fos una categoria secundària. La cultura popular és cultura. De la mateixa manera no té sentit parlar d'alta teologia i de religiositat popular. De vegades els més petits són els majors teòlegs. I avui, a l'Església no tenim prou present allò que s'anomena la "pastoral de la cultura" i que alguns anomenem senzillament "la pastoral". Celebrem la fe en la nostra cultura. I no podem de parlar de religiositat popular com si fos una matèria de segona categoria, hi ha un sensus fidelium que arriba molt a fons... En Joan es va dedicar a enaltir-la.  Això és el que en Joan va fer: teixir ponts entre ambdues. Quelcom que avui està costant tant per la ignorància religiosa, com pel desconeixement de les nostres tradicions. A en Joan, per exemple, el neguitejava que en les festes medievals es mengés pa amb tomàquet: un greu anacronisme, deia. Com li sabria greu que es fessin accions culturals fora del temps que toca fer-les.

Quina sort que en Joan ens deixi tantes publicacions, però això no fora res si no fóssim capaços d'aprendre les lliçons que ens dóna i d'encarnar-les. Si capellans i laics no dediquéssim més esforços a conèixer el nostre patrimoni històric, a actualitzar-lo i a recrear-lo. 

Les benaurances que hem proclamat ens recorden que estem destinats a la felicitat. I en Joan era feliç: cantant amb la boca ben oberta a l'Orfeó, conversant amb ancians com Maria Pedragosa que li explicava dites i rondalles, o el mestre Manuel Cabero, que ens acompanya... i viatjant arreu descobrint monuments, gastronomia i velles dites...

Com escrivia Josep Lligades, del Centre de Pastoral Litúrgica, que havia estat professor nostre de litúrgia i que em succeí com a prevere en l'administració parroquial de Canyet : “L’aportació de Joan Soler Amigó al cant d’Església és molt important, i mereixeria que algun dia l’Església catalana, o si no almenys el CPL, li fessin un bon reconeixement. Però és que la cosa no s’acaba aquí. Perquè aquest pedagog, escriptor i folklorista a més d’escriure lletres per a cants d’Església, n’escrivia també d’altres, de lletres de cants. I sense aquestes altres lletres no és possible entendre bé el sentit dels seus cants d’Església. Perquè Joan Soler Amigó era capaç d’agafar una cançó italiana que parlava de botes militars, posar-li una lletra que parlava també de botes però d’una altra mena, i oferir-nos l’entranyable “Vella xiruca”. O podia sentir un discurs de Fidel Castro en els primers anys de la revolució cubana i enamorar-se d’una frase d’aquell discurs en què parlava de com els pobres d’Amèrica Llatina s’estaven alçant, i acabava més o menys així: “¿No sentiu com ja venen pels camins?”, i d’allà treure’n, treballant conjuntament amb Jaume Arnella, la potent “Sé que venen pels camins”. I, també amb Jaume Arnella, podia escriure les agradablement desvergonyides “Rondes del vi”, i “La timba de les cartes” (...) I afirma Lligades, “per cantar l’alegria de la resurrecció de Crist s’ha de saber cantar també l’eufòria del vi en una vella taverna a la vora del port. Perquè aquest és un dels signes més visibles de qualsevol cristianisme que vulgui ser humanament i evangèlicament sa.”

Estimats amics, la parròquia de Santa Maria, des de fa trenta anys, té obertes les portes a campaners, grallers, catifaires, als qui feu la Moixiganga i la processó del Silenci, als qui organitzeu visites teatralitzades, per Dalt la Vila, als qui feu el pessebre, als cantaires... La música i el cant popular, les dramatitzacions, no són per fer bonic, no són secundàries; han nascut en bona part de l'Església i és bo que hi tornin sovint.

Afegeix l'amic Lligades que en Joan podia posar lletra a una cançó que, quan la cantes, tant si ho fas acompanyant-la amb un banjo com sense acompanyar, sempre sents de fons el punteig del banjo.  “La vall del riu vermell”, on el riu vermell és el rubricatus, el Llobregat i la vall és tota Catalunya, com ens explicava el mateix Joan. 

Ara en Joan ja ha arribat a dalt la carena i mira el riu i la vall que ha deixat i som nosaltres els qui guardem la pena tan amarga del seu comiat.” Només voldria afegir que per nosaltres, encara que trobem a faltar el seu somriure, sabem que ara en Joan ens mira i ens somriu des de dalt.