Els set sants fundadors de l'Orde dels Servites

Estimats,

Avui celebrem la festa d’una comunitat de sants, d’un equip de persones: set sants fundadors. Els set sants italians que van fundar l' ordre servita el 1233: Bonfilius, Alexis Falconieri, Joan Bonagiunta, Benedict dell'Antella, Bartholomew Amidei, Gerard Sostegni i Ricoverus Uguccione. No els veiem cada un en la seva fornícula, sinó junts als peu de Maria i els venerem com a grup de sants. Aquest equip magnífic ens recorda que “no estem destinats a salvar-nos sols!”.

En aquesta eucaristia preguem especialment per l’Hugo Mercado Vargas, el pare de la Maria René, voluntària de Càritas parroquial, per Joan Soler Amigó, congregant dels Dolors, pel meu germà Josep Aymar, mort als 58 anys el passat dia 7 i, naturalment, pel bisbe Toni Vadell, que morí el dia de Santa Eulàlia.  Persones estimades i enyorades que ens han precedit. Es just i necessari mantenir viu el seu record i assaborir ja des d’ara la comunió dels sants.

També preguem pel Pau Blanco que demà serà intervingut quirúrgicament. Preguem per l’èxit de la intervenció

Homilia

Les paraules de l’evangeli sempre il·luminen la nostra vida. Avui escoltem nogensmenys que una pregària de Jesús, aquest Jesús que, de vegades passava la nit a la intempèrie en oració: ell no es limita a pregar pels seus deixebles, aquells que ell ha escollit sinó “pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula.” És a dir per tots nosaltres que ens definim “creients” perquè algú ens ha passat la torxa de la fe: els nostres pares, els avis, els catequistes, un mossèn... Fixeu-vos que Jesús revela una unitat profunda entre els del passat i els del present. Aquí descansa un dels articles del credo: la comunió dels sants que, incomprensiblement ha estat tret de les versions litúrgiques del Credo de l’Església Catòlica, el Credo niceno-constantinopolità -el que en diem el Credo llarg- que professem en català des del Vaticà II. La comunió espiritual dels membres de l'Església Cristiana, vius i morts, ja estiguin a la terra o al cel i, per a aquells que creuen en el purgatori, també aquells que es troben en estat de purificació. Uns viuen encara pelegrins en aquest món. Altres, ja difunts, es purifiquen, ajudats també per les nostres pregàries. Altres, finalment, gaudeixen ja de la glòria de Déu i intercedeixen per nosaltres.  Però tots junts formen a Crist una sola família, l'Església, a lloança i glòria de la Trinitat. En aquesta eucaristia ens sentim misteriosament units amb l’Hugo, amb el Joan, amb el Josep, amb el Toni...

Germans congregants, un dels problemes del nostre temps és que ens hem cregut allò del final de la història que deia amb certa superficialitat Fukuyama. Voler trencar amb el passat, amb la història, és una mena de suïcidi: “qui perd els orígens, perd la identitat” cantava fa anys el Raimon. De tant en tant hem de mirar el passat, sense nostàlgia, però hem de mirar el passat. Ciceró deia que la història és la mestra de la vida i molts problemes que ara se’ns plantegen els qui ens han precedit ja van intentar resoldre’ls amb més o menys èxit.

Aquest unitat profunda entre el passat i el present és el que porta al món (tal com l’entén Sant Joan, l’oposat a Déu) a entendreu que l’amor de Déu no és exclusiu, que és per a tothom, que tothom pot fer l’experiència de sentir-se estimat per un que no té Nom perquè tots els noms li escauen.

Els dolors de Maria Santíssima, son dolors gloriosos. Aquesta és una paradoxa, però en la creu, ja brilla la resplendor de la glòria. Els cristians que només es queden en la Santa Creu –i són molts- no han descobert el resplendor i la bellesa de la glòria del ressuscitat, poden ser molt religiosos, però no són del tot cristians.

Jesús prega al Pare, que aquells que li ha confiat, que els qui havia cridat a estar amb ell, continuïn aquesta proximitat en el més enllà, en la vida perdurable: vull que els qui m’has confiat estiguin amb mi allà on jo estic i “vegin la meva glòria”, és a dir la bellesa resplendent i nua del ressuscitat....

Avui contemplant a Maria dels Dolors, contemplem una mare que ha perdut un fill, encara jove. Com diu la meva bona mare, la Maria Luz, el cordó umbilical mai no es trenca. Una mare sempre és una mare, per anys que visqui... I un germà, sempre és un germà, per més que les opcions vitals que anem prenent siguin diferents.

Va ser l’arquitecte Amigó, avi d’en Joan Soler el qui va reconstruir aquesta capella que vosaltres aneu agençant. En Joan, ufanós, acompanyat de la seva família es van retratar sota d’ell fa uns mesos. En Joan venerava els qui l’havien precedit i els honorava en honorar la gent gran...

Sí en Joan Soler ha estat un dels actius més importants que hem tingut a Badalona. Una bona amiga i col·laboradora seva, arran de la seva mort li escrivia en una carta: “Has tingut la cultura com estil de vida, la cultura del fet a mà, el teu imaginari no tenia   fi, sabies fer volar la imaginació amb llibertat, amb curiositat, instint per la bellesa. Quan parlaves, evocaves el passat, la tradició, però també la modernitat, et veig escoltant embadalit  la meva mare - ja molt gran-  les històries, els jocs, les cançons que t’explicava pel teu llibre - A la Badalona de fa 100 anys- Quines pregàries li vas fer pel seu comiat!!!. Sabies estar amb les persones grans però també sabies estar amb gent molt  jove, jo ho he pogut viure amb el meus nets que et tenien i et tenen una gran estimació, ells diuen: que és una sort i un privilegi haver-te conegut. Escoltant-te, hi havia connexió, això no s’improvisa, és una manera de ser, un do.

Donem gràcies per la seva recuperació de les tradicions, dels costums, de les festes del calendari... Perquè tot mirant el passat sense ira, trobéssim força per acarar el present i l’esdevenidor.