Funeral del Josep a Santa Maria de Badalona

 Eucaristia en sufragi del meu germà Josep Aymar i Ragolta (*Barcelona, 15 de febrer de 1963-Madrid, 7 de gener de 2022).

Parròquia de Santa Maria de Badalona 14 de febrer de 2022

 

Cant d’entrada: Tu has vingut vers nosaltres (El pescador)

1a lectura: 1 Co 15,12.16-20

Salm 114: Continuaré caminar amb els qui viuen a la presència del Senyor.

Evangeli: Mt, 25:14-30 (Paràbola dels talents)

Pregàries: resposta cantada “Amen”

Ofertori: El Cant dels Ocells

Comunió: Nessun dorma. Panis angelicus.

Després de la comunió: La Vall del Riu Vermell.

Paraules d’agraïment: Maria-Luz Ragolta (mare)

Comiat: Virolai

Orgue: Miquel Gonzàlez

Violoncel: Paola Ríos

Solista: Maria Gelpí

Animador de cants: Joan Bofill

Introducció

El nostre Josep va morir el passat set de gener a l’Hospital 12 de octubre de Madrid, acompanyat de la seva filla gran, l’Andrea, i de les pregàries de molts. Després, el seu cos sense vida, va viatjar fins a Sant Jeroni de la Murtra on tinguérem la vetlla de pregària i l’endemà, l’eucaristia en la intimitat. Avui ho volem celebrar amb tots vosaltres, la nostra parròquia, que de tantes maneres us heu unit al nostre dolor. Però avui ens hem reunit per celebrar una Vida que no té fi, una vida sense dols ni penes, una vida perdurable.

 

Homilia

Com fem rendir allò que Déu ens ha regalat?

El Josep havia estat educat en el treball. El pare, treballador infatigable, ens en va donar exemple en el decurs de tota la seva vida activa, llevant-se a les cinc del matí per obrir la porta de la fàbrica Akront, de la qual era gerent, abans que arribessin els treballadors. I tu mare a casa sempre has estat i estàs activa... En Josep va ser també un treballador en molts fronts. Responia amb immediatesa les trucades i els correus i seguia  els temes fins gairebé l’extenuació. Dormia poc i havia convertit el seu vehicle en un despatx itinerant, viatjant, entrevistant-se per tota la geografia. Darrerament, amb motiu del seu treball, als columbaris en monestirs, s’havia d’entrevistar amb bisbes, amb sacerdots, amb religioses... Tenaçment, persuasivament com era el seu tarannà. I aquest darrer treball sens dubte li va fer reflexionar molt en la mort i en el més enllà. Arran de la pandèmia tots hi hem pensat molt.

Sens dubte que va cometre errors. I errors greus.. Però amb el temps hem vist que fes el que fes no podem judicar-lo. Perquè de l’interior només pot judicar Déu.

Va fer rendir els seus talents? Jo crec que sí. Ell va saber multiplicar el temps. Avui ens queixem que tenim poc temps d'allò que els fan feliços, diners, salut, etc. Però en tenim molt de temps, som milionaris de temps. És ximple queixar-se: “no tinc temps!” És tan ximple com si un peix submergit digués que no té aigua. Si nosaltres mateixos som temps i estem submergits en el temps! Queixar-nos és la millor manera de perdre'l. La vida és una suma de presents. I en Josep mai es queixava de no tenir temps, trobava temps per a tot. Tu Xavier, que hi estigueres unit tan temps n’ets testimoni. Per això el Senyor, després de renyar-lo amb moderació, l’haurà fet passar a les estades eternes.

El meu germà era molt reservat a l’hora de mostrar els seus sentiments. Recordo el dia que va haver de confiar els pares que tenia un petit tumor al pulmó. Només per un moment se li va trencar la veu. Després va acarar valent la malaltia i ha passat gairebé cinc anys amb bona qualitat de vida. Donem-ne gràcies a Déu.

En Josep va ser batejat en el si de l’església a la parròquia de la Verge de la Pau, En vaig ser testimoni. Els seus padrins foren el nostre tiet Joaquim, amb el qual anys després l’uní una bona amistat i la tieta Francesca, aquí present, que ha estat i és per a tots un referent de seny i saviesa. I va voler casar-se per l’església i batejar els seus fills i acompanyar-los en la primera comunió fins que ell, emocionadament, va rebre també la unció dels malalts i la comunió acompanyat de l’Andrea i de la Paula.

El Josep era conscient que estava arribant al final. En tenim molts indicis. Volia sortir de l’hospital i anar a casa a celebrar el final d’any. Evidentment no era possible. Però  va voler fer un brindis per mitjà d’una videotrucada comunitària des de l’Hospital 12 de octubre de Madrid. Dempeus, elegant, s’estava acomiadant de tots nosaltres. Així el va pintar la Nataixa Ros...

Voldria donar-te gràcies mare, per les lliçons que ens has donat aquests dies, de serenor, d’enteresa enmig del dolor, d’acarar la vida amb un esperit positiu sense perdre el teu sentit de l’humor. Ets mare i ets mestra. Gràcies!

Com us deia en Josep pensava en la mort, i en més enllà. En parlava amb normalitat. Alguns diuen que venim del no-res i que anem al no-res. Jo crec, amb tota humilitat, que hem nascut de l’amor (un amor en cas dels pares de setanta anys!) i que anem cap a l’Amor. La mort no és cap enigma, la mort és una realitat. El més enllà tampoc és cap enigma si no la manifestació del misteri en el qual vivim submergits. És misteri viure, és misteri morir i és misteri estimar i sentir-se estimat. L’eucaristia és endinsar-se en aquest misteri lluminós.