Coherència vital

Diumenge VII de durant l’any

Estimats germans i germanes,

Continuem escoltant aquesta llarga resposta de Lluc al summe sacerdot Teòfil, que està inquiet, com tots els del seu cercle, perquè pensa que si Jesús és fill de Déu, aquest Déu es podrà revenjar que els jueus hagin induït la seva condemna a mort i que els cristians es podran fins i tot revoltar.

L’objectiu de Lluc és, en primer lloc, desconcertar-lo explicant-li la vida i els ensenyaments del rabí Jesús perquè Teòfil s’adoni que aquest Déu que Jesús ha vingut a anunciar no és en absolut venjatiu si no compassiu i misericordiós, com ho havia intuït el poble d’Israel en la seva llarga història i com ho hem escoltat en la primera lectura.

Teòfil, el seu destinatari i els del seu poble jueu, devien quedar molt sorpresos d’aquests ensenyaments que nosaltres hem escoltat tantes vegades en el decurs de la nostra vida i als quals hem de recórrer quan sentim que fins i tot un amic ens pot trair. Com deixar-nos sorprendre altra vegada? Com hem d’actuar?

Contemplant com Jesús actua, amb quines accions acompanya les seves paraules. Ensenya que cal estimar els enemics, preguntem-nos: com s’ho fa Jesús amb els qui no el volen: els del seu propi poble que l’exclouen de la sinagoga, els fariseus, els saduceus... com els tracta? Amb fortalesa, amb un llenguatge dur (els arriba a anomenar “sepulcres emblanquinats” i “cria d’escurçons”, al rei Herodes el compara amb una guineu, a Ponç Pilat el desarma presentant-se com un altre tipus de rei, per a ell desconegut). A tots els seus enemics, als qui el volen mal, als qui el persegueixen, no els maleeix, no els condemna: els parla amb duresa, perquè els vol fer reaccionar i, si els vol fer reaccionar és perquè els estima.

Com tracta Pere el qui el nega, amb un diàleg a fons prop del llac: “m’estimes?” que el deixa desmuntat. Com tracta Jaume i Joan, quan demanen que caigui foc del cel, desactivant la seva ira.

Com tracta Judes, el traïdor? Amb respecte a la seva llibertat: allò que has de fer, fes-ho. És cert que es lamenta del seu comportament: “més li hagués valgut no néixer”, potser perquè la traïció és un infern també pel qui la viu. I el mateix Dante col·loca els traïdors en el cercle més profund del seu infern poètic. I tots els qui hem viscut alguna traïció sabem que aquesta és una antiamistat.

En el relat de la seva passió, com reacciona Jesús davant la bufetada del criat del summe Sacerdot? Li respon amb fermesa: “si he parlat malament, digues en què, si no per què em pegues?”

És a dir, amor als enemics no significa passivitat, vol dir sacsejar l’altra, amb les paraules i les accions que l’Esperit Sant suggereix en cada cas. I la que anomenem “no violència”, l’hauríem d’anomenar: “la violència de l’amor”, perquè tota violència és força i el cristianisme no té res d’ensucrat.

No sabem si Teòfil es va deixar convèncer. Però molts en el decurs dels anys hem tingut aquest convenciment. I nosaltres, ens hem convençut? En quin Déu creiem? Quin Déu anunciem? Sabem al  que ens comprometem quan en cada eucaristia anunciem la seva mort, confessem la seva resurrecció i manifestem que esperem el seu retorn gloriós?