En el comiat de Teresa Soler

 Homilia en el comiat de Teresa Soler vídua d’Antoni Forteza

Parròquia de Santa Maria de Badalona, 27 de febrer de 2022

Mn. Jaume Aymar Ragolta

Introducció

Les portes de l’Església de Santa Maria, les que va fer el teu pare, s’han obert avui de bat a bat per rebre el teu cos, Teresa. Quedarà cisellat als nostres cors que has mort als noranta-vuit anys a casa teva, al teu llit, a Bufalà, a l’avinguda de Martí Pujol, mentre al món esclatava una nova guerra, el vicari de sant Francesc d’Assís, la teva parròquia, ucraïnès, acabava de marxar al front a fer costat als soldats... quan la pandèmia encara feia estralls i mentre  els teus fills i nets ploraven la teva absència al voltant del teu llit però tu te n’anaves amb silenci, en pau i deixant el millor testament: “Sobre tot, estimeu-vos”.

Homilia

Recordo en una ocasió parlant amb tu, Toni junior, estimat amic, en un programa a ràdio la Mina sobre la resurrecció de la carn. Era una taula rodona, no recordo qui érem però sí que recordo que tu vas fer una síntesi genial, alguna vegada ho hem comentat. Ara és l’hora de plantejar-nos tots si creiem o no en la resurrecció de la carn. Molts em direu, què? Molts d’altres em direu, com? Però la Teresa estava convençuda del què i del com. Creia en la resurrecció de la carn, si voleu enmig de dubtes i incerteses, com tots, però hi creia. Per això estava preparada per la mort. Volia combregar, però no hi vam ser a temps, però al voltant del seu llit de mort, tots vam entrar uns instants en comunió, senzillament perquè com ella sabem que la comunicació és el camí de la comunió...

La Teresa Soler d’adolescent ja va viure la guerra i després n’ha estat testimoni de moltes altres: la Mundial, la del Vietnam, la de Bòsnia... la Covid-19, que és una altra mena de guerra, amb morts i ferits...  Tant que divendres em venien a la ment les paraules de mossèn Cinto Verdaguer:

Ja hi he navegat prou

per les mars de la terra

de golfos de neguit,

d'onades de tristesa.

Barqueta mia, anem,

anem's-en, barca meva,

cap a la mar del cel,

avui que està serena.

L’he tractat a ella, i el seu espòs el Toni, bons feligresos que, juntament amb en Josep Pal i el Josep Bosch, van aconseguir que la tinença de Sant Francesc esdevingués parròquia... Vaig conèixer també el seu germà el vostre onclo Joan, la tia, havíem tingut llargues converses... però   us he conegut més a vosaltres els fills -Toni, Maite, Joaquim i  Jaume- els vuit nets... sempre disposats a servir la cultura, la comunicació, atents a les persones que potser pensen i caminen a un altre ritme, com el Mia, que creu tan en el cel. Sempre que us he demanat de col·laborar, m’heu dit que sí de seguida, encara que us avisés amb poc temps, fos aquí a santa Maria, fos Sant Francesc de Bufalà, fos a Roca i Pi, fos  al Círcol... i aquesta generosa promptitud, tinc la certesa que l’heu après de la vostra mare, de la vostra àvia, quasi centenària. 

A la claror de la seva mort, com ressona la lectura que hem proclamat! És talment com el seu testament: «La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on és la teva victòria? On és l’agulló que t’incitava?». L’agulló que incitava la mort és el pecat, i el vigor del pecat ve de la Llei. Però, donem gràcies a Déu: ell ens dona la victòria per Jesucrist, el nostre Senyor. Per tant, germans meus estimats, manteniu-vos ferms, incommovibles, sobre aquest fonament; prodigueu-vos cada dia en l’obra del Senyor, segurs que, en el Senyor, el vostre treball no serà en va.

La meva mare diu que el cordó umbilical mai no es talla. I vosaltres n’heu fet l’experiència: heu tingut mare molts anys... I avui tenim un altre exemple que l’amor que més s’assembla a l’amor de Déu és l’amor d’una mare. Per tant, mireu d’estimar-vos com ella us ha estimat i us seguirà estimant ara que ja viu la plenitud de l’Amor.

 

Sonet en el comiat de Teresa Soler vídua d’Antoni Forteza

 

Mare Forteza, mare fortalesa;

a l’ombra antiga de Can Barriga

has acabat amb seny i fermesa:

fins de la mort, t’has fet amiga.

 

Vivint amb joia i amb senzillesa

has vist més la teva pròpia biga

que la brossa de la niciesa

dant-te del tot i oblidant la fatiga.

 

Tot ho omplies amb el teu franc somriure

com la Santa de qui duies el nom

o el sol al terrer del teu bell cognom.

 

I a l’hora final del teu gran viure

és la teva comunió darrera

l’abraçada del Toni, que t’espera.