Déu crida arreu

Homilia diumenge tercer de Quaresma.

Estimades germanes i estimats germans,

a molts pobles i ciutats les famílies tenen un motiu, un nom o un malnom. Al meu poble adoptiu, Calonge de les Gavarres (ara dit Calonge i Sant Antoni) nosaltres som els de Can Rusques, els veïns són de Can Fesol, hi ha Can Lluna Vella, Can Pocoli, Can Sixt de Sa Torre... etc. Però és que també tot el poble té un sobrenom: “Sa Bardissa”: crec que un dels  primers que ho va posar per escrit fou l’escriptor Josep Pla Casadevall; la seva tia Maria vivia al barri del Pedró. Per què a Calonge en diuen de Sa Bardissa? Hi ha diverses explicacions: els uns deien que perquè era un lloc misteriós, un cul-de-sac, d’altres perquè, a falta de muralla, hi havia una espessa bardissa que voltava tot el poble, d’altres encara creiem que pel seu origen jueu, basat, precisament en aquest passatge de l’Èxode que hem proclamat a la primera lectura. El de la bardissa incandescent. Una planta espinosa que crema, té mala entrada. Malgrat la incomoditat de la visió, Moisès encuriosit, s’hi apropa. I Déu es val d’aquesta tafaneria, per cridar-lo. Objectivament ingrat, subjectivament de motivació dubtosa... però Déu es val de tot per cridar, per convocar, per fer-se trobadís... També Francesc d’Assís va besar un leprós als inicis de la seva vocació.

Sant Pau ha dit que els qui creuen estar ferms que mirin de no caure. És una frase que personalment m’interroga sobre tot quan palpo la meva vulnerabilitat. Hi ha persones que estan tan certes de tot, que no dubten mai. Crec que l’advertència va adreçada específicament a elles.

Hi ha un punt de l’evangeli d’aquest diumenge on les traduccions del català i del castellà, se separen, és una pregunta: “us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus?”. I en castellà: ¿Pensáis que esos galileos eran más pecadores que los demás galileos porque ha padecido todo esto? El sentit és similar, però hi ha un matís el mateix. Una cosa és ser malmenat (en castellà: dañado) i l’altre haver patit tot això (haber padecido todo esto) que subratlla el caràcter pacient, de víctima, d’aquells galileus no sols damnats, sinó assassinats. El tema de fons és altra vegada si el patiment és conseqüència del pecat. Jesús, com en el passatge del cec de naixement, trenca aquesta relació però en la història de les mentalitats continua havent-hi molta gent que ho viu com una relació de causa-efecte. I això queda encara reflectit en moltes frases de saviesa popular: “les cabres pels seus pecats, porten els genolls pelats” em va dir una vegada l’amic Francesc Oriol. “De bèstia esguerrada, liberanos domine” deia mossèn Pere Surribas. Poc temps després d’ordenat, vaig visitar a una amiga, la Núria Roig, que patia un càncer. Era una dona de mirada neta i transparent. Recordo que la vaig anar a veure a l’Hospital Clínic i que em deia amb angoixa, tocant-se el ventre, “què hi tinc aquí dintre, què he fet jo, per patir així.” De petit, anava amb l’àvia Pepita pel carrer i ens vàrem trobar amb l’Angelina, la cunyada de la Montserrat, una dona que havia mort d’un tumor cerebral. Es veu que les dues no s’avenien gens, perquè l’Angelina va dir amb rotunditat: “A la Montserrat Déu la va castigar.” L’àvia i jo vàrem quedar sense paraules. Crec que tots dos vàrem pecar d’omissió. Tots obrem el bé i tots deixem de fer-lo. Alguns, directament, fan el mal. Hi ha un epitafi molt divertit: “Aquí yace un general que hizo el bien e hizo el mal. El mal que hizo lo hizo bien, el bien que hizo, lo hizo mal.” Que mai no siguem d’aquests.

El pa i el vi de l’eucaristia són bons, però l’Esperit Sant els converteix en un Pa i un Vi amb majúscules, excel·lents.