Tot és misteri

Homilia en la missa exequial de Montse del Pozo Ferrer (108 anys)

Tanatori de les Corts, 9 de març de 2025

Si Jesús fou temptat, si el just és temptat, és legítim pensar que la Montse, en aquest més d’un segle d’existència, també ha estat temptada. I moltes vegades. Però tenim també la certesa que no va caure en la temptació. Ella sabia que les pedres no es tornen pans. Que fer pa i donar pa als fills, requereix feina. Una mare encara jove amb quatre fills petits (quantes vegades devia quedar extenuada com Jesús al desert!) hagués pogut fàcilment voler refer la seva vida, tothom ho hauria entès. I no ho va fer mai: la seva viduïtat primerenca fou el motor que la va fer tirar endavant malgrat tot. Per això els fills heu volgut retornar a la mare tots aquests anys el que va sembrar en els vostres cors, el sentit d’honorar el pare i la mare fins al final, admirablement.  

No volia que avui parléssim d’ella. Ni molt menys que en féssim elogis. Però ella també va refusar la temptació del poder. No la va picar el virus del poder. La seva vida ha estat un llarg servei. Quan el P. Tomas Palliparambil, carmelita de l’Índia, li va preguntar a què es dedicava (ja tenia més de cent anys), ella va respondre decidida: “jo estic jubilada”. Però va afegir: “dit això, tot el pes de la casa recau sobre mi.” I era cert, perquè va portar els comptes amb rigor fins que la vista li ho va permetre. Refusava l’excel, tot era heure i deure. I al final, el saldo.

Tampoc no va voler plegar de viure, que és la temptació de tirar-se dalt a baix de la cornisa temple. Mai des de que la conec no em va preguntar què hi faig en aquest món? Només li feia patir la vostra edat, la dels fills. no li feia cap vergonya demanar ajuda.  Vencedora del temps, va abraçar la vida fins al final. Els nets i els besnets n’heu estat testimonis agraïts.

L’evangeli acaba dient que el diable va deixar Jesús esperant una nova ocasió. La última temptació de Crist fou Getsemaní. Sentir que els més propers dormien i que Ell era una despert entre adormits. La Montse ha passat els seus getsemanís, les seves nits obscures, però al final ha dit sempre “faci’s la vostra voluntat i no la meva”. Ho ha dit de manera gràfica, gairebé lapidària: “tot és misteri”. Gabriel Marcel, Josep Maria Esquirol i d’altres filòsofs distingeixen entre l’enigma i el misteri. L’enigma és susceptible de ser resolt. El misteri no. En el misteri vivim, ens movem i som, com diu Sant Pau. Ara ella ja ha travessat el llindar pressentit del misteri i des de l’altra riba tinc la certesa que ens mira i ens somriu.

La Montse fou una apassionada de la història. La primera lectura que hem proclamat la que s’anomena el petit credo, resumeix la història del poble escollit. L’arameu errant és Abraham, foraster a l’Egipte. El sacerdot en la seva pregària quan presenta agraït les primícies de la terra, sintetitza perfectament el que fou l’esclavatge de l’Egipte, l’itinerari pel desert i l’arribada a la terra promesa. És una lectura d’història sagrada. La diferència entre la història sagrada i la que no ho és, rau precisament en els sants, en els que han viscut la plenitud de l’amor. Ells són com el filet d’aigua bona que recorre el gran femer de la història. La Montse Pozo va saber recuperar de la història figures oblidades i santes com Teresa Sans de Monrodon, l’abadessa de Sant Pere de les Puelles, austriacista, que va aconseguir de Roma que li aixequés l’excomunió que li havia imposat el bisbe de Barcelona, del bàndol oposat.  

A la segona lectura hem escoltat que hi ha dues condicions per salvar-se:  reconèixer amb els llavis que Jesús és el Senyor i creure de cor que Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts. L’envelliment i la mort són una evidència. La resurrecció és objecte de fe. La primera vegada que li vaig portar la unció dels malalts, la Montse lloava Déu creient que ja li havia arribat l’hora. Era força abans de la pandèmia! S’ho creia.

El salmista intueix què diu Déu davant del just:  Ja que ell s'ha fet tan meu, jo el salvaré, el protegiré perquè coneix el meu nom./Sempre que m'invoqui, l'escoltaré,/estaré vora d'ell en els perills,/el salvaré i l’ompliré de glòria. Quines paraules tan belles! Fins i tot han estat musicades... Montse, sempre que l’has invocat t’ha escoltat, sempre ha estat vora teu en els perills... cada aniversari teu, passat els cent era un moment lluminós de glòria.

Organitzadora durant molts anys de l’aplec del Sagrat Cor al cim del Puig Cornador  que aplega els veïns de les dues bandes del riu Fluvià, les seves restes romandran allí, justament.

Resumeixo els meus sentiments de tristor i de goig en aquest

Sonet amb estrambot pacífic a Montserrat del Pozo Ferrer, en la seva pasqua lluminosa, que s’ha avançat a la Quaresma.

 

A reveure estimada Montserrat,

realment ets un pou de saviesa

sempre amb la llar oberta i la ma estesa

al pobre, al pelegrí o al magistrat.

 

No és pas cert que hagis marxat

acabada la supervellesa

fas un reset, Déu et besa

és festiu el teu comiat!

 

Oh pairalia Ferrer Noguer

restes buida i plena també

de pergamins, catifes coixins

i de tants i tants records en el dedins!

 

Calleu panòplies i espases

que en pau has portat dues cases!

Ni que tots marxin de Besalú

sempre més hi restaràs tu.