La paraula justa

 Xerrada-col·loqui sobre La paraula justa. Ateneu de Guissona. Dilluns, 10 de març de 2025. DIALEGS.  

Benvolgudes amigues, benvolguts amics:

és un goig trobar-me amb vosaltres a Guissona. Aquesta vila és un dels possibles bressols de fra Ramon Paner, un ermità jerònim que va acompanyar Cristòfol Colom en el seu segon viatge al que després es va anomenar a Amèrica. El cognom Paner és freqüent en aquestes contrades. Com havia dit un rector vostre, seria un altre Sant Pau, desconegut.

La força de la paraula.

La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos. No m’estendré més. En podem parlar al col·loqui.

El català lacònic

Els catalans som lacònics. Vet aquí un terme que prové dels espartans.

Jesús diu a l’evangeli, que la vostra paraula sigui sí quan és sí, no quan és no. (Mateu 5:37). De fet Jesús era força lacònic: “Vine i segueix-me!”, “Fuig d’aquest home...!” “Noia, aixeca’t”

Deia Alexandre Cirici, sociòleg de l’art, que parlem cantant, emprant notes musicals. Per exemple si jo dic: “Sí, sí” amb rotunditat vull dir que sí, però si jo dic “sí,sí” amb un nota més aguda, vull dir que no.

Els catalans ens caracteritzem per la nostra capacitat de síntesi. Tradicionalment s’usaven monosíl·labs que s’han anat perdent.

ü “Ara pla!” quan les coses es precipiten, es compliquen o veiem venir la catàstrofe. En definitiva, quan avaluem la situació i passa de risc alt a alerta màxima.

ü “Ca! O I ca!”: De cap manera. Expressió que quelcom no s’esdevindrà. En desús.

ü “Estigues” (“estigues quiet”)

ü “Fuig!”:  Exclamació que expressa rebuig, refús, menyspreu. Sovint s’usa acompanyada d’home o de dona: “Fuig, dona, fuig!”

ü “Malament!” o “malament rai”

ü “Prou”: Vol dir que és suficient. El bisbe Jaume Traserra li va preguntar a un pagès, què voleu dir exactament quan dieu “prou”. No sabia si vol dir que sí o que no.

ü “Rai”: Rai és una paraula intensificadora molt eficaç des del punt de vista comunicatiu, però que cada vegada sentim menys, especialment l’expressió “això rai”, que hem anat substituït per “cap problema”.

ü “Som-hi!”. Convida a posar-se en marxa.

ü “Torna-hi” o “Sant tornem-hi”. Dita en to de queixa.

ü “Vas bé”. Dit irònicament. Si que vas bé, o sí que vas bé per anar a Sants.

ü “Ves” o “ves a pastar fang”.

És oportú de recordar la Tirallonga dels monosíl·labs de Pere Quart, Joan Oliver a  Circumstàncies (1968). Cantada per Lídia Pujol i Rosa Pou. És una pregària, un diàleg entre Déu i l’home.

Déu:

I tu, què vols?

Jo:

Doncs, jo sols vull

-ei, si pot ser-:

Un poc de fam

i un xic de pa.

Un poc de fred

i un poc de foc.

Un xic de son

i un poc de llit.

Un xic de set

i un poc de vi

i un poc de llet.

I un poc de pau.

[...]

I un poc de sol

i un poc de sal.

I un poc de cel.

Un xic de bé

i un xic de mal.

Un poc de mel

i un poc de fel.

I un poc de nit

i un xic de por,

i un poc de pit

i un xic de cor

i un poc de crit.

I un xic de llum

i un xic de so:

un poc de llamp

i un xic de tro.

Un poc de goig

i un xic de bes

[...]

I un poc de joc

-tres reis, dos nous.

I un poc de groc

i un xic de verd

I un xic de blau.

Un poc de tren 

i un poc de nau;

i un xic de rem.

[...]

I un poc de veu

-i un poc de vot.

I un poc de cant.

I un xic de vers.

I un xic de ball.

I d'art. I d'or.

Un poc de peix.

I un poc de greix.

I un xic de feix.

I un poc de gruix.

I un poc de carn

i un poc de sang;

i un poc de pèl.

I un poc de fang

i un xic de pols.

[...]

I un xic de font. 

I un xic de riu

i un poc de rec

i un poc de pont.

I un poc de gorg.

I un poc de mar

i un xic de port.

[...]

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

Els lemes i els epitafis.

El lema: una expressió que reflecteix un ideal o expressa una intenció. Sol tenir dues o tres paraules. Es troba en els escuts dels països. Per exemple el lema del Brasil, és “Ordem e progresso” (Ordre vol dir conservació i manteniment de tot allò que és bo, bell i positiu. El progrés és la conseqüència del desenvolupament o perfeccionament de l’orde). Algunes ciutats catalanes com Manresa o Abrera tenen el títol de “molt noble i lleial”

El lema pontifici de Pius IXè era “Post tenebras, lux”. El de Joan XIII: «Obedientia et pax». El de Pau VIè:  “In nomine Domini” en el nom del Senyor. El de Joan Pau I, encara més breu, una sola paraula,  “Humilitas” (amb tres estrelles que representaven la fe, l’esperança i la caritat. El de Joan Pau II, “Totus tuus”.El de Benet XVI quan era cardenal, “Cooperatores veritatis” (però ja no apareix a l’escut papal). El del Papa Francesc, tres paraules en llatí: "Miserando atque eligendo" (en català és més llarg: "Se’l va mirar amb misericòrdia i el va elegir").

Epitafis

Són talment missatges que els difunts adrecen als vivents. A la porta del cementiri de Biosca n’hi ha un de general que és molt curiós: “Mors mortis morti mortem Morte dedit”. Traducció: “O mort! [Crist] amb la seva mort, va donar mort de mort a la Mort” i estaria inspirat en la frase paulina: “el darrer enemic destituït serà la mort” (1 Cor 15, 26).[1]

Acostumo a recomanar que tots els meus alumnes que redactin el seu lema o el seu epitafi. Alguns són bíblics. El de Maria Zambrano, a Màlaga, diu: Surge amica mea et veni és a dir, aixeca’t amiga meva i vine, frase del Càntic dels Càntics.

N’hi ha d’humorístics: “Aquí descansa en Joan Pons, pastisser de la Bisbal, que va acabar els torrons la vigília de Nadal”. “Aquí descansa mi esposa Tomasa, mientras yo, descanso en casa”. “Aquí descansa el Robert, el meu estimat marit, ara sí que sé del cert a quin lloc passa la nit”. 

 

Les dites i els refranys

Les dites són expressió de saviesa popular. I un origen històric, fet d’experiències. No vol dir que siguin del tot indefectibles, però tenen un gran nucli de veritat. Amb tocs d’humor. Molts estan en desús.  

De refranys n’hi ha de religiositat popular, relatius a tots els sagraments i que han passat a designar d’altres realitats:

1.      Al baptisme: “batejar, la primera cosa que es fa”; “qui té padrins, el bategen” (sentit figurat);

2.      L’eucaristia: “el qui no va missa al diumenge, és moro, jueu o heretge”; “anar al ball i no ballar, és com anar a missa i no resar”; “Dels balls, misses i sermons, fins els trossos en són bons” (aconsella aprofitar el que es pugui). “Quan fou mort, el combregaren”: s’empra quan es fa una acció massa tard.

3.      La confessió: “confessió obligada no té cap valor”; “al metge, al confessor i a l’advocat, digue’ls sempre la veritat”.

4.      La confirmació: “No serà bon soldat si no és confirmat”: Pel sagrament de la confirmació, el cristià esdevé soldat de Crist.

5.      El matrimoni: “si vols estar ben casat, porta la dona a Montserrat”; “si vols casar-te bé, casa’t amb una del mateix carrer”. “Casament en dilluns, al cap de l’any o treso un” (Si tot va bé hi ha descendència, si no separació”).

6.      El sacerdoci: “El millor d’un poble és l’aigua, les campanes i el capellà que havíem tingut”; “cap rector no es recorda de quan era vicari”.

7.      L’extremunció o unció dels malalts: “ A picada d’escurçó, no hi ha temps d’extremunció”

També es poden referir als sagramentals:

Enterrament: “Enterrament en diumenge, un altre en menja” (relatiu al guany de l’enterramorts). “Refredament mal curat, enterro preparat.” “No hi ha enterro sense flors, ni boda sense plors”.

N’hi ha que tenen una dimensió moral: “Més val fer i penedir-se, que no fer i penedir-se”, “Qui no arrisca no pisca”; “Qui fa un cova, fa un cistell”, “Tal faràs, tal trobaràs”; “Ja l’has feta bona”.

O de vaticini: “Ja hem begut oli!”(no ens en sortirem).”

Es va fer famós el “no toca” del president Jordi Pujol.

Geogràfics: “A l'Aguda fos caiguda/a Torà fos ensorrat/ Massoteres fos de plata/ I Guissona fos daurat”. “Per espardenyes a Ponts, per sabates a Guissona, per cireres a Voltà, per ganivets a Solsona”[2]

Paraules dures i madures.

Em trobo un badaloní de cabells blanquíssims a l’estació de Badalona i li pregunto: “Com va anar la conferència que us va fer la senyoreta tal a les aules d’extensió universitària?.” Resposta: “Mossèn, quan ens parlin a la gent gran ens ha de dir coses dures i madures, m’entén? Dures i madures.” No ho he oblidat. La pitjor cosa que es pot fer és tractar els ancians com si fossin criatures petites.

També cal tenir cura de les paraules que diem als adults a classe o en una conferència o en una homilia. Si llegim un text, no podem repetir el que la gent ha sentit ja en el text amb les mateixes paraules.

La paraula i el silenci en la litúrgia

Les nostres eucaristies dominicals. Prenguem per exemple la del diumenge vinent, segon de Quaresma. Els ritus inicials són 137 paraules aproximadament (ometen la monició d’entrada i sense glòria). A la litúrgia de la Paraula, direm 837 paraules. Si a més, hi ha monicions podem arribar a les 1000. Una homilia meva dominical -soc un simple prevere- sol tenir també unes 800 paraules, escrites, que poden arribar a les 1000 dites i uns 10 minuts. (Conec un capellà català del Pirineu que predica una hora. I es fa escoltar). Per tant, només a la litúrgia de la Paraula més l’homilia diem 2000 paraules de les quals més de la meitat les pronuncia el celebrant que és qui sol proclamar també l’evangeli. El credo llarg el de Nicea i Constantinobla, en català són 221 paraules. En llatí eren 164. Per tant ja són 221 paraules més... però encara no hem acabat perquè venen les pregàries dels fidels, només que diguéssim quatre intencions de pregàries, més la introducció i la conclusió del celebrant serien 169 paraules més. Ometem que hi hagi també ofrenes i processó de les ofrenes amb monició de les ofrenes com a les misses de catequesi i passem directament a la litúrgia eucarística. L’ofertori té unes 140 paraules, la pregària eucarística tercera en té unes 1400. Al ritus de la comunió, el parenostre, l’embolisme, la invitació a la pau,  l’anyell de Déu i la pregària final diem més de 600 paraules. És a dir un total de 4500/5000 paraules. I sense comptar els avisos finals, la pregària del Jubileu o d’altres addendes que de vegades el celebrant ja no pot escoltar perquè ha de fugir corrents cap a una altra eucaristia.

A missa el prevere o el que en presideix en diu aproximadament i essent benèvols, la meitat, unes 2500, comptant evangeli, homilia, pregària eucarística i part del ritus de la comunió. D’aquestes paraules quantes en retenen els fidels? Quantes en retenim els celebrants? Els sacerdots i els diaques, o els laics amb missió parroquial, ens sentiríem fracassats si féssim una enquesta en sortir de l’església.

A més la majoria d’aquestes paraules, les bíbliques i les litúrgiques estan escrites en un llenguatge immers en un univers simbòlic i dites a un auditori en general força distret que ja no viu exactament en aquest univers.  És un llenguatge poètic.

Contem ara els silencis que hi ha a missa: el del reconeixement dels propis pecats, ara una mica més llarg perquè som a la Quaresma, el silenci que alguns fan després de l’homilia (i per què no després de l’evangeli?) i el silenci, també una mica més llarg de la postcomunió d’acció de gràcies si és que no hi ha un cant. Durada d’aquest silenci: el dels pecats, uns 15 segons, el de després de l’homilia, potser 30 segons i el de després de la comunió, essent benèvols, 5 minuts, segons la gent que hi hagi per combregar. Per tant, uns 6 minuts de silenci en una eucaristia dominical que dura aproximadament uns 50 minuts/una hora. Un 10%? La desproporció és evident. La proposta: allargar els silencis, posar-ne d’altres, i escurçar les paraules, cercant un equilibri.  No puc dir més. Cada u sap a quina comunitat es troba.

El germà Hilarió de Montserrat, no se n’havia assabentat que havien decidit posar un silenci després de cada salm. Estranyat, va exclamar fort: “Ai Senyor! I tanta feina que tinc! Tota la comunitat va esclafir en una rialla.

A l’eucaristia dominical també solem cantar. Diu Francesc Torralba que entre la paraula i el silenci hi ha la música, que és motivadora del silenci interior. Però no entrarem en aquest tema. No toca.   

I no entrem tampoc en els casaments, amb els testimonis més o menys espontanis dels assistents, els discursos, etc. De vegades alguns poemes, comptats, però.

Quelcom que s’ha estès en els enterraments són els poemes. Els poemes sintetitzen i expressen el dol i de vegades també l’esperança i fins i tot la ràbia... Martí Pol sol ser el més citat. Encara Joan Maragall, amb el Càntic Espiritual. Vaig tenir el privilegi de recitar-lo, al llit de mort del científic Joan Oró.

Hi ha una molt poesia molt bonica de mossèn Cinto Verdaguer:

Ja hi he navegat prou

per les mars de la terra

de golfos de neguit,

d'onades de tristesa.

Barqueta mia, anem,

anem-se'n, barca meva,

cap a la mar del cel

avui que està serena.

Sovint escric i llegeixo sonets per als difunts. El sonet, en la cartoixa, és litúrgic. Us llegeixo el darrer, de la darrera litúrgia exequial aquest diumenge. Era impropi fer una homilia llarga. La difunta era una dona extraordinària: mare de família, àvia, besàvia. Creient, practicant, devota del Sagrat Cor, congregant dels Dolors...  Era historiadora, va impulsar la restauració de Besalú, feia ioga, escrivia articles, i opuscles, era present a les xarxes. Es va mantenir lúcida fins pràcticament al final dels seus dies... i va viure 108 anys. El comiat va durar 45 minuts, amb parlaments inclosos. La meva homilia pràcticament es va reduir a recitar un sonet.

Sonet amb estrambot pacífic a Montserrat del Pozo Ferrer, en la seva pasqua lluminosa, que s’ha avançat a la Quaresma.

A reveure estimada Montserrat,

realment ets un pou de saviesa

sempre amb la llar oberta i la ma estesa

al pobre, al pelegrí o al magistrat.

 

No és cert que te n’hagis anat

finida la supervellesa

fas un reset, Déu et besa

és festiu el teu comiat!

 

Oh pairalia Ferrer Noguer

restes buida i plena també

 

de pergamins, catifes coixins

i de tants i tants records en el dedins!

 

Calleu panòplies i espases

que en pau has portat dues cases!

 

Ni que tots marxin de Besalú

sempre més hi restaràs tu.

(111 paraules)

 

I un poema lliure d’Enric Balaguer Mestres, dedicat a un acreditat anestesista, que va introduir l’anestèsia professional a Espanya, el meu oncle avi, el doctor Dionís Monton Raspall, en el seu recordatori. Me’l sé de memòria i n’he fet pregària:

 

Has fet camí i amb tu venia un viure

xalest, ple de bondat

clarivident, avui, l’has clos

vencia la mort, impròpia treva,

amb gest de pau.

Te’n vas?

Si et retenim encara,

o inefable presència del record!

prou el dolor reviu, però esdevé diàleg

la teva llum, perdut el cos.

Pel molt que has estimat,

país, amics, família,

la mort et duu l’esclat del Cel.

Quasi diríem que ens anestesies.

Vols despertar-nos junts, al llit de Déu?

(73 mots).

 

Acabo doncs amb una altra proposta: recuperem la poesia litúrgica. Els salms són poesia i a les homilies gairebé no els comentem mai o quasi mai. Les mateixes pregàries eucarístiques estan curulles d’elements poètics:  “pelegrins en un món que passa”, “quan vos eixugareu totes les llàgrimes dels nostres ulls”, “quan se’ls desfà la casa terrenal, en trobem un altra d’eterna al cel”, “en vos vivim, ens movem i som”, “reuniu els vostres fills dispersos pel món...” De vegades n’hi hauria prou amb una homilia de tres minuts. I la resta fer silenci. Els fidels ho agrairíeu, com jo agraeixo l’atenció que m’heu tingut.

---

[1] Agraeixo a Luis del Río, llatinista, el seu valuós ajut.

[2] Anna PARÉS I PUNTAS, Tots els refranys catalans. 25.000 refranys d’arreu de les terres catalanes. El repertori més complet de parèmies, proverbis i refranys existents en català. Barcelona, edicions 62, 1999.