O Cel blau, Cel estrellat
Estimades germanes i estimats germans,
a la primera lectura que
hem proclamat, Abraham s’adorm, a l’evangeli de la transfiguració, els tres apòstols,
Pere, Jaume, Joan també s’adormen. Què ens està dient Déu amb aquest
adormir-se? Diu que Abram caigué en un son profund i s’apoderà d'ell un gran
terror, com una foscor (altres versions parlen d’un terror intens i fosc), però
que després va veure una torxa encesa que il·luminava el pacte, l’aliança de
Déu que s’obre pas enmig dels cinc animals sacrificats...
Els deixebles a la muntanya
alta de la transfiguració, quan es desvetllaren (del seu son), veieren la
glòria de Déu, diu l’evangelista i entraren en el núvol lluminós.
O sigui que tots ells
passen de la tenebra a la llum, de la fosca a la claror radiant. Podríem dir
que passen de mort a vida. Una frase que els grans encara continuen usant quan
experimenten un alleugeriment gran és: “He passat de mort a vida”.
Jesús compara el Regne de Déu amb la situació d’un pagès que
ha sembrat el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat,
la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. També Jesús s’adorm en la
barca i això fa créixer en responsabilitat els apòstols.
Ens passem un terç de la
vida dormint. Dijous passat es commemorava el dia mundial del son. Es calcula
que uns 3 milions de persones al nostre país pateixen d’insomni. Cal fer una
bona teràpia del son. No som àngels. El son repara les nostres forces.
Periòdicament hauríem de fer una cura de son i dormir, com deia la meva àvia: “fins
que el cor et digui prou”.
Per al cristià el dormir
és símbol de morir. Cada nit quan ens n’anem a dormir, és com si moríssim, el
món que continua rodolant com si tal cosa. No som imprescindibles. La paraula cementiri, en grec, vol dir
dormitori.
La nit també té el seu
missatge. Kant deia que el dia és bonic, però la nit és sublim. Déu fa
contemplar a Abraham el firmament i el fa penyora de la seva nombrosa
descendència. I un espectacle que ens tenen reservat moltes nits són els cels
estelats. Quant temps fa que no contemplem una nit estelada? Certament des de
la ciutat, moltes vegades no es veuen els estels però són allí. I quan tenim
l’opció de sortir-ne i el podem veure experimentem la seva immensitat i la
nostra petitesa.
Aquests dies de Quaresma,
us convido a que, si més no unes hores, fem abstinència de telèfons i de
xarxes. Deixem estones llargues durant el dia d’estar pendents dels missatges
que rebem i que enviem. Finalment tot això crea addicció i ens pot arribar a alienar. I a la nit contemplem el
firmament. Contemplem les estrelles... Abraham era astròleg. Diuen que ell
entenia que el cel li estava dient que no seria pare, però Déu que és més alt
que el cel sí que li indicava la seva paternitat.
Aquesta setmana hem
commemorat el segon aniversari de la mort del meu oncle, el professor Virgil
Ani un gran expert en la Divina Comèdia. La seva esposa, Francesca Ragolta, va
voler que en el seu recordatori es recollissin les cites de les estrelles que
tenen molta importància a la Divina Comèdia perquè clouen cada un de les tres
grans parts que són, cronològicament: infern, cel i purgatori. Quan surt de la
visió de l’infern, Dante referint-se al seu guia Virgili diu: “ell primer i jo
segon,/del cel vàrem copsar les coses belles,/ quan arribarem al forat per
on/sortirem a reveure les estrelles”. En eixir del purgatori diu: “vaig
retornar d’aquell torrent sagrat/tan refet com ho són plantes novelles/amb
fullatge de fresc renovellat,/net i a punt d’enlairar-me a les estrelles”. I quan arriba a l’esfera dels estels, el
vuitè cel astronòmic, Beatriu li suggereix de fer una pausa i mirar el camí ja
recorregut i parla “de l’amor que mou al sol mou i a les altres estrelles.”
El Pare Lluís Maria de
Valls, de l’Oratori de Sant Felip Neri, va compondre un cant molt bell titulat Al
cel Blau que el mestre Lluís Millet va musicar:
Oh,
cel blau, cel estrellat!
És
tal volta perquè tapes,
com cortina desplegada,
de la nostra pàtria aimada
el vivíssim resplendor?
Nostra Pàtria és dalt la Glòria,
on veurem a Déu sens vel,
trepitjant del món l’escòria,
volarem tots cap al cel.
Caminant aquesta vida
entre espines, surts[1]
i guerres,
no dalirem la terra
dels vivents on s’és
feliç?
Ab lo raig de les
estrelles
oh cel blau! tu ens
aconsoles
ensenyant-los les paroles[2]
del portal del Paradís.
Nostra Pàtria és dalt la
Glòria,
on veurem a Déu sens vel,
trepitjant del món
l’escòria,
volarem tots cap al cel.
Estimades, estimats, la
transfiguració és el preludi de la resurrecció.
Comentarios
Publicar un comentario