Distrets tòxics

Homilia diumenge quart de Quaresma

Estimades germanes i estimats germans,

aquests dies hi ha hagut senyals al cel: la lluna de sang, l’eclipsi de sol, la pluja persistent i, finalment, aquest vent impetuós que sembla que tot ho purifica. Molts ni ho han captat. Molts mai no miren el cel. Tant els és la rica varietat de forma i de color dels núvols. Pensen només en les possibles molèsties de la pluja o que el vent se’ls emporti alguna cosa. Ens miraran amb estranyesa i escepticisme quan els diem que cal estar atents a aquests signes meteorològics perquè són símbols dels signes del temps, aquells que la immensa majoria no capta. Però pel qui creu tot és signe.

Vivim en un món distret d’addictes a les xarxes, que ja no contemplen el firmament, ni es miren el qui pateix amb rostre compassiu, perquè només estan pendents de la pantalla del mòbil o de l’ordinador o d’ells mateixos. Penjats de la petita norma s’endureixen i es tornen jutges sense misericòrdia. I es perden la riquesa dels canvis de temps, d’un viatge, d’un passeig, d’una flor o d’una sobretaula o d’un ancià proper... Refusen qualsevol consell. Em deia una amiga que tots tenim un principi d’autisme. N’estic convençut.

Què ens vol dir el Senyor amb aquest signes del cel? Lluna roja, pluja persistent, vent impetuós, sol en eclipsi... No cal ser apocalíptics, perquè sabem que un dia, potser els de la nostra pròpia família, o els nostres mateixos col·laboradors, ens provocaran dolor, d’una manera absurda, fent que la lluna s’enrojoli. Que intentaran intoxicar-nos amb enraonies que assequen la convivència i que haurem de demanar la pluja de la gràcia i també que caldrà pregar a l’Esperit Sant que els purifiqui de tantes adherències tòxiques.

El fill pròdig de la paràbola és un exponent d’aquests distrets egoistes entotsolats: ell volia progressar, fer-se ric i, sense pensar en el dolor que li produiria al seu pare (i segurament a la mare, que no apareix en la paràbola) es va fer amb l’herència i va abandonar la seva rutina per anar a viure noves experiències, fins que es va estavellar. D’alguna manera va voler “matar el pare” i de poc es mata a ell mateix. “El donàvem per mort”, diu el pare... I tant.  Tot i que ho tenia fàcil, el pare, quan va tornar, no li va fer cap pregunta ni cap retret, va ser tendre amb ell i, sense deixar-lo acabar el discurs que portava preparat, el va fer passar a la festa. Deia mossèn Pere Farnés que aquesta és la millor confessió. El fill gran, dur, un punt presumptuós, sí que va fer retrets al seu pare. Ell, aparentment, feia el que calia i des d’aquesta posició es permetia criticar el seu progenitor. És l’actitud típica del qui és incapaç d’entendre el veritable amor d’abnegació, allí on la mesura d’estimar és estimar sense mesura.

Que n’és de fàcil veure la palla en l’ull de l’altre i no veure la biga que hi ha en el nostre! Ja ho feien els escribes i els fariseus i ho continuem fent. Alguns es creuen qualsevol llegenda falsa de l’altra, l’etiqueten, el judiquen i el condemnen. Projecten en l’altre, potser en el qui té alguna autoritat, les seves pròpies ferides de l’ànima i busquen bocs expiatoris. I els satisfà que el sacrifiquin sense adonar-se que ells mateixos són part del problema. Busquen culpables sota les pedres d’allò que ells mateixos no  han sabut o no han volgut resoldre ni gestionar. En soc testimoni. Ben mirat, tots dos fills de la paràbola eren força egoistes. Però l’amor del pare és més gran que tot fals penediment o tota arrogància interessada.

Però malgrat tot, hem d’evitar la temptació del “ja us ho fareu”. Recordem  el realisme del poema de Salvador Espriu, assaig de càntic al temple?:

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

 

 Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

 

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

 

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car soc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

 

Germanes, germans, hem de fer obres amb aquests manobres. Amb aquests companys de viatge, amb actituds ràncies que també sovint compartim, estem cridats a ser homes i dones nous, portats a plenitud. I, per això, enmig de tanta vellura i de tanta mediocritat, aquest diumenge hem vingut a celebrar l’eucaristia buscant el veritable mannà, aquell que ens enforteix en la debilitat. Per això diem amb el salmista: “Tasteu i veure que n’és de bo el Senyor”. Que aquest combregar amb el seu cos i la seva sang, sigui combregar també amb aquells amb qui un dia sentirem que volen viure en comunió.