La por guarda la vinya
La por guarda la vinya
Recordo que de jovenet, en
un viatge en tren cap a Girona, vaig seure davant d’una senyora gran que em va
donar conversa tot el trajecte. Una de les coses que em va dir és: “jove, no
tingui por de la bomba atòmica; quan la tenien pocs països sí que s’havia de
témer; ara tots la tenen i saben que si un la tira, l’altra li pot tirar després.
I la por guarda la vinya.”
Em va venir aquest record
a la ment anit que vàrem celebrar un sopar de l’Àmbit Maria Corral: “Les pors i
les angoixes porten al desànim”.[1]
El tema era de punyent actualitat i,
probablement per això hi havia una norantena de persones interessades, d’una
mitjana d’edat gran i sapient. Un dels ponents, el psiquiatre Enric Álvarez, va
parafrasejar la dita precedent: “La por salva la vida”. I “la por convertida
amb ansietat porta a la fugida.” Vet aquí doncs una lectura positiva d’aquesta
pulsió bàsica que no és necessàriament negativa ni té perquè portar-nos indefectiblement
al desànim.
En la mateixa línia es
movia un convidat històric d’aquests sopars hora europea, el sociòleg i doctor
en neurociències Xavier Altarriba, que va distingir curosament entre termes que
erròniament es fan sinònims: “por” “angoixa”, “ansietat”, “pànic”... Em vingué a la ment el que contava el P.
Miquel Estradé, savi monjo de Montserrat, que un dia es va perdre per la Muntanya
anant a Can Massana, un camí que havia fet cent vegades. Explicava que va
passar de l’angoixa a la por i d’aquesta al pànic. Només va superar aquesta paüra
quan es va abraçar a un arbre i la respiració se li va anar asserenant fins que
va retrobar el camí. “La por em va fer
perdre el sentit de la realitat i l’abraçada amb l’arbre em va ajudar a
recuperar-lo”, deia.
La tercera ponent, Montse Pujol, terapeuta de la psicologia
Gestalt (un corrent de pensament dins de la psicologia contemporània sorgida a
Alemanya fa cent anys) va parlar de la por en primera persona (va patir un
càncer) i també va subratllar la importància de l’arrelament aquí i ara com a antídot.
Es veu que una de les tècniques que segueixen
a la Gestalt és la de bressar el beneficiari, com fan encara algunes tribus
africanes amb els moribunds. M’evocava aquell cant de l’Esther Romero, amb música
de Manuel Soler: “en l’abandó gronxada per blanques onades”.[2]
La Montse ens va convidar als presents a verbalitzar les nostres pors. En el col·loqui algú va dir que el que més
por li feia era, com al benedictí, perdre el sentit de la realitat.
Avui quan pujo al metro i
veig centenars de persones xatejant o badant davant del mòbil (el que els apocalíptics
anomenen the black mirrow) em recordo d’aquella dama inconeguda que camí
cap a la tres vegades immortal em va ajudar
a vèncer la meva por d’adolescent, aleshores i ara probablement justificada,
però que encara no m’ha portat al desànim.
Jaume Aymar Ragolta
[1] 254 Sopar Hora Europea. Dijous 27/03/25. Restaurant La Lluna,
Barcelona.
[2] Obtingué el premi “Joves que
canten viure en plenitud” organitzat per l’Àmbit.
.
Comentarios
Publicar un comentario