El darrer moment

 

El darrer moment

Estimats germans i germanes,

Avui arribem a la culminació del que anomenem l’any litúrgic que tot i que no coincideix ben bé amb l’any civil, gairebé. Queda un mes i vuit dies per coronar-lo. Pot ser una bona ocasió per recapitular en la nostra vida i per prendre consciència de quins han estat moments cabdals de joia o de dolor, o potser de canvi transcendental d’aquest any que culmina.

Les tribus van anar a trobar a David a Hebron, una ciutat que porta per cert, un nom que significa «amic». David, malgrat alguns episodis foscos de la seva vida, és un personatge atractiu de la Bíblia, que seduïa. Era cantaire i ballarí. La seva reialesa era garantia d’ordre i de prosperitat. Anticipa Jesús a qui anomenaven “fill de David”. David va fer amb ells un pacte davant el Senyor i l’ungiren rei d’Israel. Que important que és saber pactar! Més val un mal pacte que un bon plet. El nostre poble, deia Jaume Vicens Vives s’ha caracteritzat pel seu caràcter pactista que és del tot contrari a l’autoritarisme.

Sant Pau diu coses molt belles de Jesús: que és imatge del Déu invisible, que tot l’univers ha estat creat per a ell Fill de Déu, que és el cap del cos, que és l’Església. Ell n’és l’origen, és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix; per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant la pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel, per la sang vessada en la creu...

Avui celebrem la festivitat de Sant Climent, papa i màrtir, copatró del Monestir. Que hi té una ermita dedicada que avui necessita urgent una consolidació. Ell, Climent, un dels primers papes, també va vessar la seva sang... En una de les seves cartes diu: “és recte i apropiat, germans, que siguem obedients a Déu, en comptes de seguir els qui, arrogants i díscols, s'han posat a si mateixos com a cabdills en una contesa de gelosia abominables.” Quant de mal han fet i fan la gelosia i l’arrogància!  En un altre lloc,  Climent ens convida a posar els nostres ulls en la Sang de Crist, que vessada per la nostra salvació va guanyar pet tothom la gràcia del penediment. És el penediment del bon lladre a la creu. Aquest facinerós a qui la tradició anomena Dimes i que a darrere hora és capaç de “robar-li” a Jesús el paradís.

El bon lladre fa tres coses: reprèn,  proclama i suplica. Reprèn el seu company perquè en la frontera suprema de la mort no pensa en Déu, proclama que Jesús és innocent en contrast amb la seva pròpia culpabilitat i suplica a Jesús un record, confessant-lo com a Rei en el més enllà de la Creu (Dr. Gomà).

El bon lladre sovint s’ha posat com a exemple que en fins el darrer moment és possible rectificar. I que Jesús identifica el seu regne amb un lloc d’èxtasi i de plenitud com és el paradís. Cada dia té el seu darrer moment que és l’hora que ens n’anem a dormir, fem també aleshores el propòsit sincer de rectificar a la claror dels fets plens d’amor de Déu que hem viscut en la jornada.

Dijous vàrem acomiadar mossèn Josep Rius-Camps, un acreditat biblista, un humanista, eremita a Sant Pere de Reixach. Quan el fèretre entrava a l’església de Sant Ildefons, mossèn Lluís Saumell ens feia entonar el salm que hem proclamat i que és el d’aquest diumenge: Quina alegria quan em van dir: «Anem a la casa del Senyor.», arran d’aquest salm us comparteixo una preocupació: la desafecció que hi ha avui per la missa. No és cap secret.  Moltes persones, abans practicants, s’han allunyat de la missa dominical.  Anar a missa cada diumenge per a molts és rar, diuen “si no hi vas, no passa res”, “s’ha de sentir”, “ja no és obligatori!”, “per anar a segons quines misses més val no anar-hi” i coses semblants. No és moment de fer anàlisis, però sí de preguntar-nos si realment estem contents de celebrar la nostra fe.  No faré com aquell rector de poble que renyava els que no anaven a missa, però adreçant-se als que sí que hi havien anat, però ¿com fer-ho perquè la missa sigui un motiu de pau i d’alegria? Que quan pugem a missa sigui una joia tan gran com la dels pelegrins que pujaven a Jerusalem o els que s’adrecen a Santiago de Compostel·la i s’omplen de goig quan veuen les agulles de la Catedral.

Els feligresos que pujaven a Sant Pere de Reixach, a les eucaristies que presidia mossèn Rius-Camps, sentien que creixien interiorment. Entre d’altres motius perquè els ajudava a entrar en el sentit profund de les Escriptures, perquè tenia intuïcions profundes, que ajudaven a transcendir... Era talment un profeta que sabia harmonitzar els seus estudis amb la cura sol·licita dels seus rosers i amb la conversa constructiva amb molts. Li vaig dedicar aquest sonet. Sonet de comiat amb doble estrambot esperançat en la pasqua de mossèn Josep Rius Camps, l’eremita de Reixac. Parròquia de Sant Ildefons de Barcelona, 20 de novembre de dos mil vint-i-cinc

Abnegat profeta d’arrel profunda

contemplatiu del real, apassionat,

servidor fidel de la Veritat

la mirada clara, la veu rotunda.

Descalç de poder, la teva fe fecunda

unida a un cor de noble bondat,

t’ha fe jardiner de ferma amistat;

de les roses el perfum ens inunda.

Gustant cada mot de l’Escriptura

la intuïció sobrenatural no es detura

i tot d’una, llegint se’ns fa de dia.

Emmarcant sempre el text al context

has esquivat tot estèril pretext

i has recuperat símbol i poesia.

Admirador de mossèn Pere Relats

sou resplendents fars d’eternitats

I allí dalt, les campanes de Sant Pere

anuncien una nova primavera.