El projecte de vida

 

Diumenge primer d’Advent.

30 de novembre de 2025

El projecte de vida

cada any, el primer diumenge d’Advent ens ajuda a reflexionar sobre la història i, per tant, sobre el pas del temps en la nostra vida.

Fa dies que tinc el rellotge de polsera al rellotger i encara no me l'han arreglat. Però no faig tard. Sento l’hora. La tinc interioritzada. Si no, aquí a la Murtra, cada quart, les campanes ens ajuden. Si estic al carrer o fins i tot si camino per la muntanya i he de consultar-la n’hi ha prou amb preguntar quina hora és a algú que està a prop o que passa. Fins i tot a gent del carrer. Tothom és amable. És veritat que la majoria de gent consulta el seu mòbil i que tot i que molts ja no porten ja rellotge de polsera i han de consultar el seu cel·lular, les persones se senten felices de donar-te una informació sobretot quan veuen uns cabells blancs.

Estem en mans del que s’anomenen els algoritmes. Dijous passat en un col·loqui, el 257 Sopar Hora Europea de l’Àmbit Maria Corral, sobre el tema, “Com influeix el món exterior vers la interioritat humana?” una de les convidades em deia que estava sense mòbil,  perquè el tenia sense bateria. El més curiós és que en arribar a casa en tornar-lo a carregar,  l’iphone li posava un missatge “Temps d’inactivitat. El temps d’ús queda limitat fins a les 7”. D’11 a 7 és temps d’inactivitat. Evidentment el mòbil ha detectat que aquest temps la meva amiga dorm... però em deia que de matinada és per a ella la millor hora d’estar en solitud i silenci cartoixà. Em deia: “si  estigués repassant instagram o llegint àvidament l’últim article de política que m’ha caigut a les mans... estaria en solitud i silenci exterior, però no interior. Perquè una cosa és el llegir i l’altre és escriure. Llegir, com consultar el mòbil, com veure una pel·lícula, és omplir-me de coses externes, és deixar-me influenciar. En canvi escriure és deixar que flueixi la interioritat. És plasmar sobre el paper allò que estic tornant a veure amb ulls de fe.”

Per tant, jo sense rellotge i ella sense mòbil vam sentir que el temps no ens pertanyia, que estava per damunt de nosaltres.

En aquest mateix col·loqui, un dels comensals, que era ponent, David Álvarez, va parlar del “projecte de vida” i va dir que era un concepte que procedia de Sant Ignasi de Loiola, no ho he trobat mai en els seus escrits, però sens dubte deu respondre a l’espiritualitat dels jesuïtes. El Magallanes, integrant de l’equip d’aquí la Murtra, l’endemà, després de la pregària del matí, em va comentar: “jo crec que he complert el meu projecte de vida, vaig ser un bon  estudiant, vaig treballar, vaig tenir càrrecs de responsabilitat, em vaig casar, vaig tenir fills... ara jubilat, faig un voluntariat que m’omple... però a aquests nois nouvinguts que intentem acompanyar, joves i no tant joves, parla’ls que han de tenir un “projecte de vida”. No ho entendran.  

Parlar de projecte de vida té un nucli de veritat. És mirar d’endreçar el futur. Però el futur no el tenim encara, no ens pertany... i per tant sí que hem de tenir projectes, molts, però sabent que l’home proposa, Déu disposa i sempre hi ha algú que tot ho descompon.

 Gemma Téllez, infermera, en la seva intervenció va citar un llibre de títol prou explícit: "El cansancio de los buenos" de Roberto Almada. És veritat que "el alma que anda en amor ni cansa, ni se cansa", però també ho és que el dia a dia dels qui volem fer el bé i no sempre ens en sortim provoca un desgast.

Quines referències hi ha a la temporalitat a les lectures d’avui? Moltes:

La primera lectura, del profeta Isaïes, està tota ella escrita en futur, se situa en un enigmàtic “als darrers temps”. En canvi la segona, dels Romans, se situa en el moment present: “germans siguem conscients del moment que vivim”. Parla de l’avui.  L’evangeli torna a parlar del futur però ja en llavis de Jesús.  Però parla del futur, viatjant cap al passat, parla del temps de Noé, com nosaltres quan la meva àvia Pepita parlava del temps del “Rei Pepet” o de “Maricastaña” o, com diuen a Menorca, “ això es des temps que Marta filava”. Però el passat, al Senyor, li permet il·luminar i fins i tot interpretar el futur. Un futur realment desastrós, que sona més aviat a terratrèmol o a catàstrofe natural que en realitat és el símbol de les catàstrofes que de manera conscient o inconscient nosaltres mateixos provoquem cada dia. I acaba parlant d’una actitud bàsica, la previsió.  Aquí, en aquesta previsió, des del realisme de preveure, és d’on s’ha d’entendre el “projecte de vida”.

Tots entenem què vol dir projecte de vida, o sentit de la vida. Però hauríem d’entendre que el millor projecte de vida, el sentit de la vida més gran és viure. És existir. I això els joves mil·lennials que n’han passat tantes i que en veuen passar tantes per les xarxes, ho entenen. I nosaltres, que ho hem entès?

 

Sonet irisat amb doble estrambot amb lleu humor al projecte de vida i al futur en el primer diumenge d’Advent

 

“Cal que tinguis un projecte de vida”

et dirà,  noia, algú benpensant

i tu ja el vols tenir, ja, però no tant,

i inconstant, cap al futur fas fugida.

 

“Cal que trobis un sentit al teu viure”

et dirà jove, algun mestre assenyat

i tu ja el vols tenir, és veritat,

però et vindran ganes de riure.

 

perquè el millor projecte de vida

és viure. I el millor sentit també.

Neruda: “confesso que he viscut”

 

i alguns diran “mentre tinguem salut”.

Sí, però mirant de fer sempre el bé

i, si pot ser, estimant, sense mida.

 

El millor projecte de vida és viure

i si ets capaç de fer-ho, conviure.