El realisme de Josep

 Quart diumenge d'Advent

Intencions

Àngel Alsina Pons capellà gironí actiu a Àvila i a Salamanca

Santiago Prat Domènech, pare de família, feligrès de Santa Maria de Badalona, badaloní.

En pau reposin!

 

El realisme de Josep

Homilia diumenge quart d’Advent

Davant del seu astorament, Josep ja tenia ordit el seu pla: desfer en secret l’acord matrimonial. I la veu de l’àngel el va dissuadir. Calia que seguís endavant. Li ratifica que Maria ha de tenir un fill i que ell, Josep, li ha de posar nom. I Josep, tot seguit, dòcilment, rectifica, pren Maria a casa com a esposa.

Se la jugava: Maria hauria pogut ser considerada adúltera. El fet de portar-la a casa, era salvar-la i evitar-li una pena tan dura com era l’apedregament.

Estar disposat a canviar els plans és un signe de maduresa i de realisme. Diuen que rectificar és de savis.

Josep canvia de plans perquè en silenci escolta la veu de l’àngel i se’n refia. Això significa que ell, artesà, sabia estar sol.  El silenci és patrimoni de tots. Tots nosaltres estem cridats a conrear la solitud i el silenci. Una solitud que és poblada, un silenci que és ple de ressonàncies. La persona avesada a cultivar la solitud i el silenci es torna més sensible, més intuïtiva, més atenta a la veu de Déu. Es nota de seguida.

Dijous passat vam viure, amb cor encongit, el desallotjament de la nau B9. El dissabte anterior, al capvespre, acompanyat de l’Ibrahim i el Mamadou vaig tenir l’ocasió de visitar-lo. Les persones que vaig poder parlar estaven tristes. Vivien la sotsobra de desemparament i del desconcert. Totes elles han hagut de canviar de plans. Moltes tenien una feina i unes relacions humanes ja fetes... Potser molts, creients en Al·là, creuen que és el que ara tocava, i ho han acceptat dòcilment. Algunes feien tres anys que hi vivien, han tingut temps per pensar que aquest dia podria arribar. I finalment aquest dia ha arribat. D’una banda aquest fet, històric, que mercès a les xarxes ha arribat arreu del món, desvetlla solidaritat i compassió. Però no solament això, posa en relleu qüestions més de fons. Aquest és un tema que ve lluny i que depassa els municipis, és un tema d’Estat.

Els musulmans creuen en la predestinació... els cristians creiem que Déu ens té destinats a la felicitat. Però ni uns ni altres no som amos del futur. El futur no ens pertany i per més plans que ens entestem a fer, sovint les circumstàncies ens els fan canviar.

Però uns i altres tenim la certesa que Déu és amb nosaltres. El nom d’Emmanuel, que vol dir precisament això, el va forjar el profeta Isaïes un dia que es va enfrontar amb el rei Acaz. Els enemics volien envair Jerusalem. Entrava en els seus plans aniquilar la família reial, la família d’Acaz, extingint així el llinatge de David. Acaz estava molt espantat i posava la seva confiança en projectes polítics-estratègics equivocats, Isaïes fa el possible per infondre-li fe i sensatesa. Però se n’adona que els seus esforços són inútils i és aleshores que pronuncia la profecia que hem escoltat a la primera lectura: malgrat l’exèrcit enemic i no obstant els errors d’Acaz, Déu complirà la seva paraula: naixerà un Nen, de la nissaga de David, que demostrarà que Déu és amb nosaltres, l’Emmanuel.

Germans. Avui, quins profetes dialoguen i interpel·len els nostres mandataris? Qui té avui la valentia de sacsejar el qui pren decisions que atenyen les minories o el futur dels pobles o d’un poble? Els periodistes els líders d’opinió, poden fer preguntes o reflexions que els sacsegin i que fins i tot, els facin reflexionar... però difícilment un cap d’estat o de govern, o l’alcalde de la ciutat, rectificarà les seves decisions... molt difícilment tornarà sobre els seus propis actes. Els moviments socials fan que lentament els capteniments canviïn... Però en últim termes és l’electorat l’únic que té força per elegir o deposar un mandatari.

Com somniem en una veritable democràcia en llibertat, en la qual no solament tothom pugui pensar com vulgui, sinó que pugui viure segons pensa! Passaran anys fins que es pugui implementar, però no és impossible, entre tant l’eucaristia ens ajuda  perquè prenem consciència que Déu és amb nosaltres. I no ens deixa. Ho revivim amb alegria cada Nadal que celebrem.