Sentir-se fills

04/01/2026 - Diumenge II després de Nadal (A)

En les lectures d’aquest diumenge surt nou vegades la paraula “fill”. Quin sentiment més profund és el de la relació entre pares i fills! Tots en tenim experiència. La paraula “fill” és molt propera etimològicament a “feliç”. Els fills sabem que la vida l’hem rebuda dels pares, generosament. I aquest do, quan l’acollim, ens fa feliços. Sentir-se fill és font de llibertat interior i això provoca per tant una profunda alegria. És alhora també, profundament savi i humil: “no ens hem donat la vida, l’hem rebuda”.

Quan uns pares engendren un fill, poden tenir en el cor un dubte: aquest fill, aquesta filla, estarà realment content de viure? Haurà valgut la pena que li hàgim dat la vida? I quan uns pares veuen i senten que un fill està content d’existir, aleshores experimenten que l’aventura de la seva maternitat i la seva paternitat ha tingut sentit, ha  valgut la pena.

Hi ha fills que no han estat desitjats. Fins i tot en aquests casos cal reconèixer que tot ha valgut la pena i cal alegrar-se del do de l’existència. Aquell fill, uns pares conscients, no el canviarien per res del món.

Avui hi ha matrimonis que es tanquen a la paternitat. Per diversos motius. Tenir un fill implica molta dedicació, diuen... i s’estimen més tenir un animal. Cal respectar, mirar atentament, valorar el que representa tenir cura d’un animal, és una criatura de Déu, però certament això és tot una altra cosa. Déu ens ha donat la virtualitat d’engendrar, perquè d’una manera responsable, la portem a terme. I els qui per opció de vida no tenim fills biològics, tenim l’ocasió de viure la paternitat d’una altra manera, profunda i entranyable, encoratjadora.

Sí. La paternitat i la maternitat biològiques ens porten a una paternitat i a una filiació més pregones. Diu el pròleg a l’evangeli de Sant Joan, que aquells qui han acollit el Verb en la seva vida, els qui creuen en Ell els concedeix poder ser fills de Déu. Diu que no són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.  Diu l’apòstol que per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dona lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.

Hi ha, doncs, una paternitat i una filiació que van més enllà de la biologia. És una relació de fe, profunda, entranyable.

La fe és la resposta a aquesta filiació divina.

A casa sempre hi ha un fill petit i no em refereixo només a l’edat. Hi ha fills, que pel motiu que sigui, queden postergats, de vegades al marge de la família. Cal que les famílies caminin al pas dels més petits.

La paternitat/maternitat és també difusiva, s’expandeix...Avui que Veneçuela és en els llavis de tothom, evoquem aquest poema del poeta veneçolà Andrés Eloy Blanco -l’autor del Píntame Angelitos negros que va popularitzar Antonio Machín- i que es diu Los hijos infinitos.

Cuando se tiene un hijo,

se tiene al hijo de la casa y al de la calle entera,

se tiene al que cabalga en el cuadril de la mendiga

y al del coche que empuja la institutriz inglesa

y al niño gringo que carga la criolla

y al niño blanco que carga la negra

y al niño indio que carga la india

y al niño negro que carga la tierra.

Cuando se tiene un hijo, se tienen tantos niños

que la calle se llena

y la plaza y el puente

y el mercado y la Iglesia

Germanes i germans, que en aquesta eucaristia ens sentim fills. Amb aquella força que va experimentar Jesús en el Jordà: “ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” (Marc 1)