sábado, 17 de enero de 2015

Aquells mestres

Homilia diumenge II de durant l’any 18/01/2015

Estimats germans i germanes,

Jesús era considerat un rabí, és a dir un mestre, “el meu mestre” (en hebreu) i de fet ho era. Era un home savi, preparat, que coneixia a fons les Escriptures i els ritus costums i tradicions del seu poble.  I Joan Baptista que reconeix en Ell l’enviat de Déu, aquell que lleva el pecat del món, és a dir aquell que allibera de l’esclavatge... Joan, dic, té la generositat de desprendre’s de dos deixebles seus perquè segueixin Jesús. Caldria preguntar-nos avui quants líders polítics, o empresaris o professors o responsables d’associacions estarien disposats a renunciar a dos bons col·laboradors perquè se’n vagin a treballar a una altra empresa o associació. O a dos bons alumnes perquè se’n vagin a una altra escola. Tots som molt gelosos de les nostres pròpies parcel·les. Però Joan era generós i Jesús també ho era: quan crida els apòstols “perquè estiguin amb ell”, no els retindrà pas si no que els enviarà en missió per tota la terra.

Però la gran diferència entre el professor i l’alumne i el mestre i el deixeble és que mestres i deixebles convivien, que és quan realment les persones ens coneixem. La relació mestre-deixeble no es limitava en aquell temps a la transmissió d’una doctrina, s’aprenia una manera de viure. Tots hem tingut molts professors i hem rebut molts ensenyaments que potser hem oblidat, però de mestres autèntics, que ens han trasmès la saviesa de viure probablement pocs.

Deia Gracian que “no hi ha mestre que no pugui sentir-se deixeble”. I els professors, els sacerdots, els pares, hem de continuar aprenent tota la vida: formació permanent! Ho hem escoltat a la primera lectura. Cal que Déu cridi tres vegades a Samuel perquè Eli entengui que Déu es pot comunicar amb un noi. Quantes vegades ha de cridar de Déu els vostres fills perquè entengueu que sou vosaltres, els pares, els qui els heu d’ensenyar a respondre a la crida de Déu? Ha estat escrit que “un bon pare val per cent mestres”.

Quan Joan evangelista, després de molts anys, posa per escrit aquesta trobada dels primers deixebles amb Jesús, recorda amb afecte l’hora que aquesta es va produir. L’hora dècima, en el nostre compte les quatre de la tarda, no era lluny del principi del nou dia que començava amb la posta de sol a l’hora dotzena. El nou dia marcava el final de l’antic poble i el començament de la nova humanitat. Molts de vosaltres conserveu en l’àlbum del cor la fotografia precisa del dia, el lloc i l’hora en què us vau trobar amb aquella persona que us va canviar la vida. Tan és així que hi ha matrimonis que a més  del dia del casament celebren cada any el dia que es van conèixer. Doncs com no ens ha de quedar gravat al cor el primer encontre amb Jesús, amb la seva presència que ens acompanya i ens uneix?

Avui comença també la setmana de pregària per la unitat dels cristians. Sempre és important pregar per la unitat, però en el context actual, quan les religions i els conflictes religiosos omplen les pàgines dels diaris sembla encara més oportú. Sortosament entre nosaltres va creixent allò que anomenem “ecumenisme de la solidaritat”. No es tracta solament de dialogar, o de pregar plegats- que és molt important- si no de fer conjuntament gestos de solidaritat i de caritat, per poder després parlar encara amb més profunditat. La frase: “dona’m de beure”, que és el lema de la setmana ecumènica d’enguany, ens ensenya que el mateix Senyor va ser enginyós per iniciar una conversa amb aquella dona estrangera, una conversa que a ella, per cert, també li havia de canviar la vida.

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.