sábado, 31 de enero de 2015

Presentació del llibre de Javier Bustamante, Tú


[J.BUSTAMANTE, . Barcelona, Edimurtra, 2015]
Presentació Sant Jeroni de la Murtra, 25 de gener de 2015.
Som a la cuina del monestir. La cuina dels frares. La cuina de la fogaina, de la pica i de la nevera de gel. La cuina de les rajoles de cartabó. De les voltes catalanes. La cuina vella: allí on es preparaven els àpats que se servien al refetor. La cuina dels bols de ceràmica pintats de blau, que apareixen entre el fang, cada vegada que plou. La cuina del brou i del “platillo”. La cuina de la Murtra.
La paraula “cuinar” té un doble sentit. A més d’amanir les viandes, “cuinar” vol dir figuradament, preparar alguna cosa. Tot això es va cuinar, “tenir l’olla”... El Javier Bustamante a més de poeta és cuiner. I un bon cuiner. Parlo per experiència. I m’alegra que fem aquest acte a la cuina perquè aquest llibre de poesia té una dimensió culinària transcendent.
Tu mi hogar/yo tu hogar:/ hoguera común donde calentamos el ser y cocinamos la Palabra (p. 38).
Son, tus ojos,/lagos de una pesca milagrosa/donde desayunar poesía (p. 28)
A més de la innegable ressonància bíblica d’aquest poema (Jesús ressuscitat convida a esmorzar els seus deixebles vora el llac), crec que ens fa recordar quelcom molt important: som una unitat. Cos i ànima. Carn i esperit.  L’antropologia cristiana és fondament unitària.
Permeteu-me una digressió que crec pertinent: a Florència per participar en la política havies de ser membre d’un gremi. I Dante, el Poeta per antonomàsia, pertanyia a l’Arte dei Medici e Speziali (speziali era el que venia espècies, encara usem el terme “específic” que deriva d’espècies, Speziali eren, per tant, les farmàcies). I això segons m’explica Virgil Ani, un dels nostres més grans experts en Dante, és perquè a les farmàcies antigament hi havia llibres.
Seguim la digressió: és molt interessant el tema de l’evolució dels gremis: Miquel Àngel Buonarotti, el gran pintor, escultor, arquitecte i també poeta, com a artista plàstic (avui diríem), no formava part del gremi de pintors, d’escultors o d’arquitectes, sinó dels que feien selles de muntar! I això era perquè els pintors havien de pintar selles. I Domènec Rovira fill de Sant Feliu de Guíxols, que va construir l’altar barroc del Sant Crist de la Murtra, en el seu temps va lluitar sense descans fins aconseguir que els escultors catalans no depenguessin del gremi de fusters
Quedem-nos amb això: els versos del Javier són també profundament terapèutics. Són molt breus expressament breus, perquè el blanc de la pàgina és un silenci que també parla. Fora un error llegir-los de pressa. Cal llegir-los i rellegir-los: són un bàlsam per l’ànima.
Javier Bustamante experimenta amb el llenguatge. Hi ha neologismes com serencia que fa pensar en el Dasein de Heidegger, però que va més enllà: ser: serse uno en otro (17). Un altre neologisme de Javier, aquest no del llibre és murtrear. Li agrada molt a l’Agustí Viñas.
En el llibre hi trobem també noves etimologies, per exemple relaciona desnudez amb libertad de nudos:
Libre de nudos,/como esos cordones de agua que se desatan en borrasca:/ transparentes,/ humildes portadores de vida// la desnudez se vuelve vocación. (30).
I anem al nucli del llibre, al protagonista: Tú. Aquest nom amb majúscules que a la portada està inscrit sobre la ferida del costat, una serena representació contemporània del Sagrat Cor de Jesús. Deia mossèn Francesc Camprubí, historiador de l’art, que va fer una conferència memorable aquí a Sant Jeroni de la Murtra, que la millor imatge del Sagrat Cor no és aquella una mica ensucrada que ens va deixar Pompeu Batoni i que ha estat tan reproduïda en estampetes, la millor imatge del Sagrat Cor és el mateix Crist clavat a la creu, amb el cor traspassat per la llança del soldat.
El Tú de Javier és el Sagrat Cor de Jesús. És l’Altre, però és l’Altre que esdevé un mirall:
“Tú –ens explica- es esa mano abierta que nos invita a acercar la nuestra, como si de un espejo se tratara, para contemplar la diferencia que nos asemeja. El bello misterio que somos uno para otros.”
Javier alimenta la seva relació amb aquest Tu en el silenci, que és la serencia  
Envuelto en el silencio,/el gozo adquirió la densidad de una lágrima/ ser: serse uno en otro (16)
O aquest altre:
La espera apasionada/ recaló en silencio// momentos que alargando su sombra, /penetran el ocaso// en plena noche/ -a solas-/ la espera va engendrando esperanzas.
El silenci és alhora el fil d’or de totes les murtres del món: llocs privilegiats de solitud i silenci, somniats per l’Alfred Rubio, també poeta. Diu la Bíblia que els jueus amb les branques de murtra feien tabernacles. La murtra es diu també arrayan que ve de l’hebreu hadasim, de hadasa, goig... A l’hora de fer el tabernacle la tradició jueva parla de les quatre espècies (Arbaát Haminim): cal prendre una fruita cítrica (Etrog), una branca tancada de palmera (Lulav), tres branques de murtra (Hadás) i dues branques de salze (Aravá).
És inevitable recordar aquí aquell text tan citat de Karl Rahner sobre el gran silenci:
“Aleshores tu seràs la darrera paraula, la única que roman i que mai no s’oblida. Aleshores, quan en la mort tot callarà, i jo hauré acabat d’aprendre I des sofrir començarà el gran silenci, dins del qual ressonaràs Tu sol, Verb d’eternitat en eternitat. Aleshores emmudiran totes les paraules humanes, ésser i saber, conèixer i experimentar es convertiran en la mateixa cosa (…). Tu mateix seràs la única paraula del goig de l’amor i de la vida, que curulla tots els espais de l’ànima!”
I el rerefons de tot el llibre és l’amor:
“Cuanto más cerca,/más lejos// que mas da,/ si la distancia/también produce amor// si pregunto donde estás/-acaso con el ojo henchido- /sé que  cuando me canse de asediarte/murmurarás dentro mío” (64)
O bé: 
Estando en Amor/es fácil cruzarse/ en el camino (61)
El mateix índex és una poesia si el llegim tot seguit. Fem-ho, amb petits matisos:
Carne en mi carne/roto el frasco/envuelto en el silencio/ sí, lávome./ La naturaleza de cada ser/habita mi lengua. /Hacia qué aguas de reposo./És más fàcil/vamos poetizando./La nada es/Alguien./ En el vacío/contemplar/cuántos blancos/vacío/libre de nudos./Alégrate:/ la medida de la herida/Tú/ Llámanse llamadas/ el pájaro solitario/la espera apasionada/con el corazón en ascuas/ Tú mi hogar/ un silencio, en vela/ incluso amando./No soy más/mirar como amar,/estar en Tí:/una desnuda alegria./Sólo ante Tí: solo./ La estrella se distingue/la oquedad de la palabra/habitar el andar/ nada te cubre ante mí./ Detengo el andar y me poso./Tener sin retener./ El perdón se apeó,/ se libera/ y miro./ Volviendo del exilio/ desvísteme de Tí./Cuando comenzaba a buscarte/ no descobrí que soy cojo/ ¿Cómo es que/cuando consigo ser/Linda Dios/ vestido de silencio/inútilment feliz./Caunto más cerca/Mórame/ Parece que/ me voy atravesando/ el Viento./Sigo siendo el mismo/la voz sonoriza/ ni yo sé. /Eres Tú./ Sólo se puede/ líbrame/ ¡Qué ganes de/mirarme en Tí!
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.