Abnegació i acceptació

Homilia diumenge 3r d’Advent 17/12/17

A la redacció de Catalunya Cristiana tenim clar que mai no hem de titular en negatiu. També a l’hora de parlar hauríem d’evitar començar negant. Hi ha moltes cultures que se les enginyen de moltes maneres per evitar dir que no. Potser perquè els fa por contrariar o ferir, potser per no prendre el risc de definir-se... Però els mediterranis som més clars: sí quan és si i no quan és no. Per això Joan Baptista, noble i ferm,  es defineix ell mateix negant-se triplement: no sóc el Messies, no sóc Elies no sóc el Profeta que ha de venir. Ho té ben clar i ho diu ben clar.

En positiu diu: sóc una veu, un crit, un clam. Una veu que per cert serà silenciada violentament, abruptament, quan serà decapitat i Jesús prendrà el relleu.

I és que Joan va cultivar la virtut fonamental i culminant de l’itinerari cristià: l’abnegació. Negar-se a un mateix. Això avui no agrada. Estem en un temps d’enaltiment del jo, del culte al cos,  del body art, del pearcing, parlar d’abnegació sembla contracultural encara que en molts moments ho hàgim fet o ho fem sense ni adonar-nos-en. Però posem el terme en positiu negar-se un vol dir sí a Déu, per tant vol dir afirmar l’altre, dir sí a l’altre, acceptar-lo tal com és. L’abnegació porta l’acceptació i l’acceptació enforteix l’abnegació. Quants testimonis tenim d’abnegació!  Aquest divendres a la tarda en Joan Rosàs ens parlava de Sor Francesca de les Llagues, Coloma Martí i Valls aquesta clarissa de la Divina Providència que en el cor de la nostra ciutat va viure la nit dels sentits i l’abnegació més pregona,

En aquest advent que arriba al tercer diumenge el del goig alegrem-nos de tants testimonis d’ahir i d’avui que es neguen a cercar-se ells mateixos perquè diuen que sí a Déu i volen afirmar els altres, com els escoltes atents del telèfon de l’esperança dels quals ens parlarà la seva directora Neus Calleja, acabada aquesta missa, que atenen per torn vint-i-quatre hores d’escolta durant tres-cents-seixanta cinc dies a l’any a persones que busquen la llum. Recordo que un home va trucar només per dir-los: gràcies perquè havia deixat el meu germà a casa fet pols i quan he tornat s’havia redreçat i estava content i és que havia parlat amb vostès...

“Germans –ens ha dit Sant Pau- viviu sempre contents” i ens preguntem, podem viure contents quan estem voltats d’incerteses? Quan potser ens sentim menystinguts? Quan veiem esfondrar-se referents? Sí hem d’estar contents perquè l’alegria del que ha dit que sí a Déu va molt més enllà d’un estat d’ànim passatger. És font de dinamisme interior.

Tornem a sor Francesa, sobre ella escrivia bellament mossèn Pere Ribot: “Ja no tens voluntat. La voluntat és Ell./ Per Ell obedient fins a la mort/ i forta per la fe i ets contrafort del temple de l’amor com un íntim joiell/ d’obediència de dolor i pobresa que et ve de l’Esperit. Crist n’és el do/ i tria del jardí la millor flor