domingo, 10 de diciembre de 2017

Aplanar

Diumenge segon d'advent 10/12/2017

A l’oració col·lecta, a l’inici de la missa, hem demanat que “les preocupacions de les coses terrenes no ens impedeixin de córrer a l’encontre de Jesús”. Aquest és el sentit de l’Advent, no és solament que Déu ve a la nostra vida en cada ésser humà i en cada esdeveniment de la nostra història, sinó que som nosaltres els qui anem cap a ell. Com diu la cançó de Kairoi: “Tu ets qui ens crides, i en silenci venim”.
Però què passa? Que tots tenim moltes preocupacions i quan arriba aquest mes de desembre i s’acosten les festes nadalenques, sembla que encara en tinguem més. Sembla que la vida ordinària es paralitzi i que moltes coses s’hagin de deixar “passat festes” Hi ha unes paraules que aquests dies està en llavis de molts: “passat festes”. “Passat festes et trucaré”, “passat festes ens veurem”, “passat festes faré la gestió” “passat festes li respondré…”, “passat festes m’hi posaré”.  És cert que les festes són dies especials en els quals canviem el ritme ordinari, tenim àpats i trobades familiars, potser viatges i desplaçaments, però és que no és festa també trobar-se amb una persona amiga, visitar-la, telefonar-la, quedar, o emprendre un projecte?
És un recordatori que la gestió més important que hem de fer aquests dies és trobar-nos amb Jesús. Potser en una estona de silenci davant del pessebre, acompanyant un malalt, o a casa jugant amb la mainada... Em van explicar que una dona gran, treballadora, molt generosa, sortint de la clínica on havia estat ingressada, de retorn a casa, només repetia amb intensitat: "És que he de parlar, he de parlar." "I amb qui has de parlar? –li va preguntar una amiga. – "Amb Déu!" –li respongué ella. Parlar amb Déu és pregar, conversar, comunicar-nos en silenci, a la seva presència encarnada. Parlar amb Déu vol dir prioritzar.
Difícilment podrem parlar de Déu a les persones si no parlem amb Déu de les persones. Pregar és també un exercici de solidaritat. És deixar de pensar en nosaltres mateixos i obrir la ment i al cor als altres, especialment els pobres i els qui més pateixen.  La carta de Sant Pere ens ha dit: “nosaltres esperem un cel nou i una terra nova on regnarà la justícia”. Han passat dos mil anys i continuem esperant aquell mateix cel nou i aquella terra nova. Que no hem progressat? Sí en cert sentit: hi ha una consciència més fina dels drets humans, noves formes de comunicar-se i de treballar... En d’altres aspectes sembla que visquem una regressió.
Aquests dies amb motiu de la campanya electoral, escoltem moltes veus i moltes promeses d’un nou ordre... Però quin líder polític avui seria capaç de renunciar als seus seguidors, als seus militants, per dir-los que n’hi ha un altre que és més veraç, amb un projecte més sòlid? Doncs aquesta fou la renúncia de Joan Baptista. Va indicar als seus deixebles: “mireu l’anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món.”  I ells el seguiren. Joan tenia ben clar el seu paper: “cal que jo minvi perquè ell creixi”. Qui és capaç avui de fer aquest exercici d’humilitat? Diuen que això, d’alguna manera, ho feu també el Cardenal Carlo Maria Martini quan en el conclave de 2005 va veure que els vots anaven cap a un altre cardenal -potser Joseph Ratzinger o potser cap a Jorge Mario Bergoglio. Martini estava delicat de salut i ell mateix va aconsellar als seus simpatitzants que no el votessin a ell, sinó a aquell altre. Quan l’arquebisbe de Milà va morir set anys després, va rebre en la seva capella ardent, l’homenatge d’unes dues-centes mil persones...
Tornem un moment a la pregària col·lecta: “les preocupacions de les coses terrenes no ens impedeixin de córrer a l’encontre de Jesús”. Córrer? És que no correm prou? Sí que hi ha persones que corren molt per no arribar enlloc. Però la persona que prega amb autenticitat, se li agusa la mirada, detecta les necessitats més urgents i s’hi aboca amb urgència.  
Per això Advent és un temps per a la reconciliació, per prendre consciència de les nostres omissions i faltes de prioritzar. Nosaltres la celebrarem comunitàriament d’ací a pocs dies. En la professió de fe que renovarem d’aquí un moment confessarem la nostra fe en un sol baptisme per la remissió dels pecats.

Que Joan Baptista, figura de l’Advent, ens faci humils, ens ajudi a aplanar les rutes als altres, a abaixar les muntanyes del nostre orgull i a convertir el terreny escabrós en una vall.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.