La nostra llibertat

Homilia del quart diumenge d’advent 24/12/17

Estimats: en el decurs de la vida anem fent plans, de vegades ens sembla que ens en sortim i d’altres no. En anglès “exit”  vol dir sortida i en català reeixir, tenir èxit, és sortir-nos-en. Déu té un pla per cadascú que hem de saber descobrir. No és que el pla de Déu estigui determinat prèviament de manera rígida, això fóra determinisme. Déu compta amb la nostra llibertat i aquest pla l’anem construint podríem dir de manera col·laborativa entre Déu i nosaltres i els altres cada dia. Hi ha moments difícils com Getsemaní quan Jesús demanava enmig d’una lluita agònica que es fes la voluntat de Déu i no la seva.

La veritable llibertat no és fer allò que jo vull fer simplement sinó allò que convé que faci, allò que em convé realment. Un exemple senzill : aquestes festes hem pres i haurem de prendre decisions: a qui felicitem, a qui visitem, quin regal fem a aquesta persona, quin plat preparem.... Voldríem encertar. Però no hem de decidir sols: no podem parlar només de la meva llibertat, hem de parlar també de la nostra llibertat. Llibertat amb la meva família, llibertat amb els amics, llibertat amb els membres de la meva comunitat o de la meva parròquia... Cada dia hem de dedica estones a enraonar amb els nostres. Quants errors comentem per la manca de diàleg!

Acabem de celebrar unes eleccions. Celebrades en unes circumstàncies excepcionals, han estat les més participades de la història. Aquest és un element molt positiu: no l’excepcionalitat sí la participació l’interès per la cosa pública encara que hi pugui haver vots de por o poc reflexionats no és això el més important. Ja no podem parlar de minories silencioses. Gairebé tothom ha pogut parlar...Un altre element important és que les antigues formacions han quedat enrere per donar pas a noves formes d’entendre la política. Haurem d’aplicar la màxima evangèlica: pels seus fruits els coneixereu. Quan un partit respon al sentir del teixit social, perdura. Quan ha estat dissenyat en un despatx, no. Un amic badaloní que viu a Madrid em deia aquesta mateixa setmana: hem de demanar els nostres polítics gestos generosos. Sí, i jo hi afegiria també hem de demanar a la societat una veritable regeneració de la classe política. I posats a demanar, no seria oportú demanar un indult dels presos per motius polítics en aquestes dates?

Ho hem escoltat a la carta de Sant Pau els cristians de Roma: Jesucrist és la revelació del pla de Déu amagat en el silenci dels segles però que ara ha sortit a la llum. I a l’evangeli hem vist com el pla de Déu li va arribar a Maria: li arriba de manera sorprenent: ella es va torbar quan va sentir aquestes paraules i pensava perquè la saludava així. No se sorprèn del missatger però sí del missatge. Però en la seva decisió tot i que la va prendre sola, ja hi havia la confiança en Josep, en Elisabet, amb Zacaries...i Maria va dir sí i aquest sí va canviar la història. Podem dir sí quan ens sentim part d’un cos social. La Maria del Fiat és la mateixa Maria del Magníficat quan parla que el senyor omple de béns els pobles i els rics se’n tornen sense res. És evident que aquí no hi ha solament un sí personal a Déu sinó, íntimament unit a ell, la proposta d’un nou ordre social.

L’anunci del Senyor a David Ja del profeta Natan, m’ha fet reflexionar: “quan t’arribarà l’hora de reposar amb els teus pares, et donaré per successor un descendent sortit de les teves entranyes, i consolidaria el seu regne. Jo li seré pare i ell serà per a mi un fill”.

Potser hi haurà temes que en aquesta generació restaran irresolts. No tot ho podem resoldre. Hi haurà coses que haurem de deixar-les pels nostres successors. Com diu el cant d’Arrels: “i els fills que em segueixin potser marxaran, però vagin on vagin, constants, clavaran les seves arrels... donaran fruit abundós.”