Presències catalanes a Roma

Presentació pública del llibre del P. Benítez: Presències culturals catalanes a Roma

Sala Pere Casaldàliga 21 de novembre de 2019. Festa de la Presentació de Maria

Aquest llibre és un petit joiell, un recull d’articles del P. Josep Maria Benítez Riera, anteriorment publicats per l’Associació Catalans a Roma –de la qual ell fou cofundador i president- en nou volums sempre bilingües (català-italià) formant la col·lecció Set Turons Romans, que recull els actes culturals promoguts per Catalunya en l’àmbit italià. Us articles que probablement haurien quedat dispersos sense la voluntat de l’autor i la complicitat d’Edimurtra. Aquell volum recull també la dilatada bibliografia del P.Benítez, amb 293 entrades, entre obres pròpies, obres col·lectives, recensions i articles diversos.

En raó de brevetat, vull destacar tres punts de l’autor i la seva obra:

Mestratge admirable. És un aval molt important del seu mestratge el fet que el P. Benítez, jesuïta, catedràtic emèrit d’història moderna i exdegà de la Facultat d’història de la Pontificia Università Gregoriana de Roma, hagi mantingut fins al dia d’avui relació amb molts dels seus antics alumnes, fins i tot els del COU dels jesuïtes del Carrer de Casp, curs que ell va inaugurar, ben a prop d’aquí i entre els quals tinc l’honor de comptar-m’hi. El seu mètode de partir sempre del text, per posar-lo en context i poder abastar així el meta text, continua plenament vigent i esdevé una potent hermenèutica que posa en evidència aquells que el desconeixen. Perquè “un text, fora de context, esdevé un pretext”.  En aquesta línia, a la pàgina 94, nota 21 diu: “els documents, oficials o no, cal que siguin llegits amb sentit crític i contextualitzats, altrament podrien originar falsedats que molt sovint es perpetuen, basades en el supòsit que són una afirmació ben documentada i feta per un personatge rellevant”. El mètode històrico-crític i la recerca pacient li va permetre de localitzar, per exemple l’exemplar biblingüe de l’Atlàntida, el màxim poema èpic escrit en català per mossèn Cinto Verdaguer i ofrenat al papa Lleó XIII, per cert, també poeta. Ni l’eximi Cardenal Albareda, prefecte de la biblioteca Vaticana i considerat un dels homes més savis del seu temps, no l’havia sabut localitzar.

Jo vull agrair-li al P. Benítez les seves lliçons que avui continuen periòdicament convertides llargues converses normalment al Casal Borja de les quals (i en això hem coincidit plenament amb l’editora, la Margarida Carbonell), sempre en surts amb el sentiment que has après, has gaudit i has rigut.

Historiador de la cultura. El P. Benítez és historiador de la cultura com ho fou el  P. Ignasi Casanovas, S.I  filòsof, i especialment com ho fou també el benvolgut P. Miquel Batllori Munné de qui Benítez és admirador, seguidor i divulgador. El mateix P. Benítez fa seva la definició de “cultura” de Batllori: “Ací el prenem com el progrés de l’home en el camp de les ciències i de les arts, i, encara considerat des d’un punt de vista superior al de la història de sengles ciències i arts”.  La història de la cultura és una disciplina avui pràcticament desapareguda de les nostres universitats –no de totes- però que, pel seu caràcter interdisciplinari, caldria recuperar amb urgència. Oi més quan la constitució apostòlica Veritatis Gaudium sobre les Universitats i Facultats Eclesiàstiques del Papa Francesc en el seu n. 66 afirma: “La col·laboració entre Facultats [...] ha de ser promoguda diligentment. En efecte, això fora de gran ajuda per fomentar la investigació científica dels professors i la millor formació dels alumnes així com per aconseguir l’anomenada comunament “relació interdisciplinària” que es fa cada vegada més necessària: igualment per desenvolupar la “complementarietat” entre les distintes Facultats; en general per assolir la penetració de la saviesa cristiana a tota la cultura”.

Humorisme transcendental. El P. Benítez cultiva també aquest humorisme transcendental que caracteritzava el P. Batllori i que l’ajuda a relativitzar moltes coses. Enmig de la dramàtica supressió de la Companyia de Jesús i de les conseqüències que comportà, un dels articles d’aquest recull un fet que si més no fa somriure.  Ho explica a la pàgina 51. Hi hagué dues falles en l’execució de l’ordre d’expulsió de Carles III. Als col·legis de Manresa i de Cervera no fou dut a terme aquest dispositiu.  Expliquem la primera: “a Madrid van equivocar els destins dels plecs oficials (...) i el plec destinat a Manresa, hom l’havia enviat a un destí fora d’Espanya, això és a l’illa de Menorca, que en aquella època pertanyia a l’imperi anglès i on no hi havia un sol jesuïta. És que a Madrid havien confós Manresa amb Menorca perquè ambdues en llatí duen el nom de Minorisa...” Mercès a aquest error, Manresa, un indret tan emblemàtic per Ignasi de Loiola, com per la Companyia, com per l’espiritualitat, no arribà la supressió.

I, curiosament també Mossèn Cinto Verdaguer a qui l’autor dedica un article molt interessant i de qui publica hològrafa la seva lletra al nunci Cretoni, fou tingut erròniament per la Santa Seu com un capellà de Menorca, perquè el nostre poeta havia demanat al bisbe menorquí que l’ajudés a trametre els seus llibres al papa. Avui caldrà enviar-li un exemplar de Presències de cultura catalana a Roma al benvolgut bisbe Sebastià Taltavull, aquest sí menorquí i tan estimat a Barcelona.

Moltes gràcies benvolgut Josep Maria i gràcies a tots per la vostra atenció.