domingo, 24 de noviembre de 2019

L'amistat


Seminari Menor de la Conreria, 23 de novembre de 2019,  festa  de Sant Climent

Com a professor de filosofia em veig gairebé obligat a remuntar-me als filòsofs grecs i en particular d’Aristòtil van tractar de l’amistat, com la relació més noble i més lliure que es poden establir entre dos éssers humans. La veritable amistat treu el millor de nosaltres i reforça les nostres afinitats i virtuts, afegint alegria a la vida. Però no sempre el que anomenem amistat és veritable amistat.  Segons Aristòtil hi ha tres tipus d'amistats. Els dos primers tipus són accidentals i un terç és més intencional.
El primer tipus és l’amistat d’utilitat. Les persones s’hi involucren (s’enrollen) no per afecte sinó perquè reben algun benefici. Aquesta amistat no és permanent, es desfà quan els beneficis s’esgoten. Son els típics coleguis o amics de classe, o coneguts dels quals creiem que en podem treure suc. És allò que diem: “por interés te quiero Andrés”.
El segon tipus d’amistat és la basada en el plaer, i, segons Aristòtil, és la més comuna entre els joves. Són els amics que juguen a futbol, o que van de festes, que beuen plegats... sol acabar quan el gust canvia o la persona madura. O om diríeu a Xile són els nois i noies que pololean, una expressió molt gràfica del festeig, prèvia a tot compromís. També l’usem quan diem que una persona té un amic o una amiga, en el sentit d’una parella sexual. Han quedat pràcticament arraconades paraules com amistançat o amistançada, que tenien més aquest èmfasi. El de l’ home o  la dona respecte a la persona amb qui té relacions sexuals habituals fora del matrimoni. I encara en dret penal  la dona que viu en amistançament amb un home sabent que és casat. I en realitat, també a l’inrevés.
El tercer tipus d’amistat és el que ell va anomenar l’amistat d’allò que és bo. En aquesta amistat es comparteix una apreciació d’allò que és bo i virtuós de la vida, i també d'allò que és dur i dificultós, i no es té una raó de treure profit. Aquestes relacions solen durar tota la vida sempre i quan la persona tingui un cert nivell de bondat, d’empatia, de capacitat de donar temps a una altra persona. Aquestes amistats són veritablement íntimes i pregones, però no tenen un “per què” realment, com tot allò bo i valuós, existeixen per elles mateixes, sense un fi ulterior.
Certament hi ha una correspondència amb l’amor, perquè amor i amistat són paraules que tenen una mateixa rel semàntica. Amor diuen els experts que ve de la rel amma, veu infantil per cridar la mare i or que és un sufix de resultat, com fervor, dolor, etc. Quant a l’amistat és una paraula d’origen més debatut, algú afirma que prové del llatí amicus (“amic”), que al seu torn derivava d’“amar”, en castellà o “aimar” en català, que ves per on és el meu cognom, en català antic s’usava l’expressió “aimador”). D’altres estudiosos afirmen que "amigo" és un vocable grec compost per sin i ego, és a dir “sense el meu jo”.
Aquí connectaria l’expressió que Jesús va dir als seus deixebles “Ja no us anomeno servents, si no amics”, perquè la va dir en una hora cabdal, en vigílies de la seva Passió, és a dir en vigílies que el seu jo, aquí la terra fos esborrat. Desapareixia ell i quedaven els amics.
Jo crec que aquesta és l’amistat que durant tants d’anys ha après l’Agustí. I per la qual hem vingut avui aquí: per ser l’amic dels seus amics i per fer-ho de manera tan desinteressada com generosa. I també prou humil com per saber que de vegades no ha estat amic amb desinterès, com tampoc no ho sabem ser molts de nosaltres.
Un amic comú de molts dels qui som aquí fou l’Alfred Rubio.  Ja sabeu que l’Alfred va escriure les deu condicions de l’amistat, que són molt sàvies i plenament vigents. Però de la mateixa manera que l’Alfred ens demanava posar els manaments de la llei de Déu en positiu, jo he fet la prova de posar en positiu les condicions de l’amistat, perquè 9 de les 10 estan escrites en negatiu i la darrera que les sintetitza totes en positiu. I  he vist que... funciona! I la darrera condició que està en positiu, girada com un mitjó, també funciona.
1.       No forçar, l’amistat i l’amor no poden ser obligatoris. O són lliures, o no són autèntics, per tant, alliberem!
2.       No enganyar: ser veraços i sincers és bàsic perquè hi hagi confiança. Si mentim sobre el que som no hi ha amistat. Per tant, diguem la veritat!
3.       No comprometre: no podem divulgar les confidències que l’altre ens fa, deixant-lo en evidència davant dels  altres. Per tant, siguem discrets!.
4.       No ésser egoista: aquell que només exigeix i rep, sense donar res, acaba quedant-se sol, per tant, siguem generosos!
5.       No comprar ni prostituir: L’altra persona, si se sent usada per altres fins, sentirà frustració. És important estimar l’altra pel que és i tal com és. Per tant, respectem!
6.       No il·lusionar vanament. Si prometem el que no podem complir, aviat desil·lusionarem laltre. Més val ser realistes. Per tant, siguem realistes!
7.       No ironitzem: Qui riu al costat de l’altre i el fa quedar en ridícul davant de si mateix o dels altres, serà temut però no estimat. Per tant, fem broma sana!
8.       No manem ni ens deixem manar: La relació d’amistat i d’amor autèntic són entre iguals. No hi cap la submissió ni el domini. Per tant, demanem i deixem que ens demanin!
9.       No caçar ni deixar-se caçar: les relacions possessives i tancades són aclaparadores i  acaben provocant molta frustració i agressivitat. Per tant, ajudem a emancipar!
10.     Estimar i deixar-se estimar: tan important com donar amor és rebre’l. Estimar i deixar-se estimar és d’una gran saviesa. Per tant, no odiem ni ens fem odiosos!






No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.