domingo, 24 de noviembre de 2019

Rei sanador


Solemnitat de Jesucrist, Rei de tot el món
Estimats germans i germanes,
És important posar aquest passatge de l’evangeli que hem proclamat en el seu context: quan Sant Lluc redactava la història de la passió, anys després dels fets, tenia present el moment que estava vivint l’església naixent: alguns havien acusat els cristians de tenir per Rei a Jesús, en detriment de la sobirania del César. Aquí hi havia l’origen de les persecucions. I Lluc havia esbrinat que ja Jesús havia estat acusat davant de Ponç Pilat d’agitador, d’antagonista del César i de voler apropiar-se de la seva funció de rei. I sabia que el mateix Pilat, durant el procés, rebutjava aquesta acusació i que quatre vegades va afirmar que Jesús era innocent. No obstant, al final Jesús va ser condemnat per Rei (per tant enemic del César) i la sentència per voluntat de Pilat va ser escrita en el títol de la creu en les tres llengües que aleshores significaven universalitat, i en una fórmula que va resultar polèmica.    
A partir d’aquests materials històrics, l’escena que descriu Lluc - artista de la paraula- és una lliçó sobre Jesús Rei com a Salvador o com a Sanador que esclareix el sentit del que avui estem celebrant.
Fixeu-vos: el fons del quadre és negre com la nit de la tenebra: la mofa de les autoritats, dels soldats i fins i tot d’un dels criminals crucificats.  El tema de la mofa és el mateix: Jesús no és salvador, si no se salva a ell mateix.  I sobre aquest fons d’error, de vulgaritat i de mentida, s’alça lluminosa la fe confiada del bon lladre, que renya el seu company, perquè en la frontera suprema de la mort no pensa en Déu. El bon lladre comença declarant-se pecador. Qui no entengui que necessita ser sanat, no entendrà mai a Jesús. I li diu: “Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu regne”.
I Jesús trenca el silenci, perquè finalment algú ha entès la seva reialesa. Una ciència, la del patir, que només s’aprèn acceptant la creu. L’evangeli personifica en el bon lladre la fe de tants pecadors que han reconegut, potser en la darrera hora de la vida i gràcies al dolor  que el seu Salvador, Rei i amic és Jesús crucificat.  Sembla que estigui morint en el fracàs més gran i en realitat està naixent una infinita felicitat. Aquesta felicitat infinita en el llenguatge del poble, ahir i avui, es diu “paradís”. I no és el “paradís” perdut d’Adam i Eva, és el paradís d’estar- amb –Crist (Gomà). La lliçó de Lluc és clara: només qui cregui això podrà entendre que Jesucrist és rei. Crist institueix el Regne donant en la creu la seva pròpia Sang que és el nostre perdó i la nostra Pau.
També Lluc sabia que en la seva passió  Jesús havia explicat a Pilat en què consistia el seu Regne: “Jo sóc la Veritat” (Jn 14, 6) i aquest no l’havia entès. Al prefaci de la missa  proclamarem, entre d’altres coses,  que aquest regne és un regne de veritat i de vida. La nostra mentalitat racionalista separa veritat i vida, però els pares espirituals russos, savis, parlen de la veritat vivent: la veritat il·lumina la vida i la vida il·lumina la veritat, no s’entenen l’una sense l’altre. Així Pavel Florenskij, matemàtic i teòleg, mostra que no és la raó humana la que crea la Veritat, sinó que és la mateixa Veritat objectiva i vivent la que dona un sentir a la raó.
Estimats, en el context sovint fosc i agitat del nostre viure, hem vingut avui aquí a celebrar la veritat vivent, lluminosa que és el mateix Jesús ressuscitat i rei sanador. Que Santa Maria, reina de la pau, ens il·lumini i ens encoratgi a viure en aquest regne de la veritat vivent.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.