De pessebres

Homilia en la Nit de Nadal 24 de desembre de 2019

Estimats germans i germanes, és Nadal! És la festa de l’Amor de Déu, felicitats!

Enguany el papa Francesc ens ha obsequiat amb una carta apostòlica molt tendra i documentada sobre el significat i el valor del pessebre. És breu. Val la pena de llegir-la. Entre d’altres coses explica el que va passar a Greccio, quinze dies abans de Nadal.  Francesc el d’Assís,  va cridar un home del lloc que es deia Joan i li va demanar que l’ajudés  a acomplir un desig: “Desitjo celebrar la memòria del Nen que va néixer a Betlem i vull contemplar d’alguna manera amb els meus ulls el que va patir en la seva invalidesa de nen, com fou reclinat en el pessebre i com fou col·locat sobre fenc entre el bou i l’ase.” Realment un infant és molt vulnerable. La Mercè m’ha passat un vídeo del seu nét, en Fèlix, d’un any. L’acaben d’operar a Sant Joan de Déu d’una operació llarga, ha anat bé però el Fèlix ha hagut d’estar uns dies intubat i de boca-terrosa... al vídeo es veu com gira la carona per somriure i com la mare li està donant el dinar i després de cada cullerada, en Fèlix diu alguna coseta amb aquell llenguatge que només entenen els infants...

Tornem a la història: el 25 de desembre d’aquell 1223 arribaren a Greccio molts frares de diversos indrets, així com homes i dones de les masies de la contrada que portaven flors i torxes per il·luminar aquella nit santa. Tothom estava molt content. Al pessebre no hi havia cap figureta, però un dels presents va veure reclinat al pessebre el Nen Jesús. Es devia emocionar molt. Després un capellà, davant del Naixement va celebrar solemnement l’eucaristia mostrant el vincle entre l’Encarnació del Fill de Déu i l’Eucaristia. Així els mantells de l’altar evoquen els bolquers i també el sudari que va embolcallar el Cos de Crist quan el davallaren de la Creu. És el que estem fent nosaltres avui, una missa davant del pessebre.

Com veieu avui el presbiteri està ple d’ocells blancs: evoca “El cant dels ocells” una cançó popular harmonitzada pel Mestre Pau Casals, autor també de la música de l’Oratori el Pessebre els textos dels qual han servit pel pessebre vivent de Santa Maria que diumenge passat vam representar per primera vegada al gran badiu de la Rectoria.

Us explico una mica la història d’aquest Oratori. És nascut del desig d’una nena. La Maria Alavedra, filla gran del poeta, quan tenia cinc anys, en atansar-se al Nadal, li va demanar al seu pare que escrivís un poema en el qual les figures del pessebre parlessin. Tot un repte: es tractava de fer parlar les figures en un llenguatge entenedor per a una nena: Què havien de dir? El sentir del pessebre, és a dir la transcendència del Naixement. Alavedra el posà en relació amb la Passió. Però Pau Casals li posà música mentre vivia la seva passió, a l’exili, lluny de casa a Prada de Conflent en una França ocupada pels nazis. Els exiliats eren a més presoners. A la tarda de la diada venien els amics que residien a Prada. Aquells que, durant tot l’any, havien dit “Aquest Nadal ja menjarem els torrons a casa!”. I veien una vegada més, allunyada la seva esperança. S’encabien a la cambreta del Mestre, tan plena d’objectes - el violoncel majestuosament estès sobre el llit -, s’atapeïen pel passadís, s’asseien per l'escala, fins a la porta. Aleshores, sota la direcció del Mestre i tocant ell el piano, començava el cant de El Pessebre, que era cada any - perquè cada any avançava i cada any era més punyent -, el seu cant de Nadal, l’evocació enyorada de la llar, dels familiars llunyans, de la pàtria. “Ara ve l’ària del Pescador!, cridava el Mestre. I tothom callava perquè sabien que li agradava entonar-la sol. Ara el cant del Bou, que és el Poeta de l’obra. I ara la Sardana patètica, la Sardana de la Passió...

El director del nostre pessebre, l’Albert López-Vivancos diu que un dels passatges del poema que més l’emociona és el de la vella que fila, quan diu als pastors que van a adorar:

“He de filar per a teixir-ne un drap

que guardarem amb herbes oloroses

fins que, un dia terrible, el que ara és nat,

passi les seves hores doloroses.

(...)

Digueu, doncs, a l’Infant, que aquesta vella

no va adorar-lo perquè està filant.

digueu-li-ho baix, que no ho senti la Verge,

pobra Mareta, que ha de patir tant...”

A Prada de Conflent hi havia un moment, que tots coneixien, que ja esperaven amb impressió, perquè, a desgrat d'ésser un cor que tots cantaven a l'uníson, sabien que el volia acabar-lo sol. Era en el Cor del Camells. Ell començava al piano les notes greus, pausades, que evoquen la marxa lenta dels camells pel desert, i picava ràpida, viva, precisa i evocadora, la nota alta que donava la sensació d'espai, de distància, d'infinit. Les veus de tothom, lentes, ritmades, en cor d'homes i dones, omplien, solemnement, tota la casa. I de sobte, el cap del Mestre feia un gest enèrgic, i tots emmudien a l'acte. Aleshores, sol, amb una veu fosca, trencada per l'emoció, cantava, mirant a banda i banda dels seus amics, amb els ulls entelats, i destacant l'al·lusió al llarg exili: “Quan s'acabarà tan llarg caminar per terres estranyes...” I després hi havia una pausa perquè, de moment, no podia continuar.

El bisbe de Roma, el papa Francesc, continua dient que “el cor del pessebre comença a bategar quan per Nadal col·loquem la imatge del Nen Jesús. Déu se’ns presenta així en un nen, per ser rebut en els nostres braços.” Si teniu un infant petit a prop, contempleu-lo avui o demà: quina tendresa! Jesús ens diu que si no ens fem com infants no entrarem al Regne de Déu. Que avui tinguem una estona per contemplar en silenci el pessebre. Si és possible seiem a la mateixa alçada de les figures. Ens sentirem probablement una figura més, evocarem la nostra infantesa  farem memòria agraïda de tantes persones que ja ens han passat al davant i demanarem  tenir un cor d’infant, encara que de vegades ens sentim com pelegrins en terra estranya. I potser les figures parlin com les del poema de Joan Alavedra. Que tingueu un bon Nadal.