Joioses paradoxes

Diumenge III d'Advent

Estimats germans i germanes.

Celebrem aquest diumenge del goig, assaborint ja la immediata vinguda de Jesús en les nostres vides, en aquest Nadal que ja s’apropa.  Hem escoltat com Isaïes, profeta i poeta, ha començat amb una paradoxa: “la terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria l’estepa floreix. La seva florida s’esbadella com l’iris, s’engalana i crida de goig.” Els deserts són àrids, durs, pedregosos o sorrencs... i a les estepes -vastes planures – només s’hi fan herbes. Que floreixi el desert, que jo sàpiga, només passa de tant en tant al nord de Xile en una florida espectacular... però no és freqüent.  Què ens diu aquest passatge?  A mi em fa pensar en les persones ancianes. Les veiem vulnerables, arrugades, seques, passives, però sovint el seu interior és un pou de saviesa, la saviesa d’haver viscut, el coneixement profund, la joia serena i encomanadissa de mirar-ho tot des d’una altra perspectiva...

També em fa pensar en el context mundial que estem vivint, aspre i dur com el desert, quasi estèril com l’estepa... l’hem de conèixer, i l’hem de conèixer a fons, però no ens hem d’alarmar, hem de seguir el consell d’Isaïes: digueu als cors alarmats: sigueu valents no tingueu por! Aquesta valentia no és inconsciència ni temeritat, la proximitat de Déu que experimentem entre d’altres en l’estimació dels amics, en les noves iniciatives que sorgeixen, en les bones notícies que també ens porta la vida, ens fa sentir que la justícia i la salvació són properes.  Hi ha un vídeo que corre per les xarxes:  una família prepara el pessebre, els petits contemplen les figuretes, i tot d’una es veuen imatges de la vida de Jesús, d’ensenyament, de guarició, de tendresa, que es van alternant amb altres imatges actuals  de residències i hospitals, imatges de solidaritat i de tendresa envers els petits, els ancians, els malalts, els exclosos...

Parlant del pessebre, el Papa Francesc ha escrit una carta apostòlica parlant-ne, que val la pena de llegir.  Evoca un dels primers pessebres de la història, el que va disposar Sant Francesc d’Assís a Greccio. El papa subratlla un fet poc conegut que és que allí a Greccio, quinze dies abans de Nadal no hi havia d’altres figures que el bou i la mula prop del fenc. Les figuretes vivents eren les pròpies persones que l’anaven a contemplar. Si aquests dies hem fet o fem el pessebre tinguem present que el pessebre demana una estona de contemplació, si pot ser al mateix nivell, arran de les figures, perquè cada un de nosaltres esdevingui una figura vivent i tots –com diu el periodista Jordi Sánchez a Catalunya Cristiana- siguem capaços de fer el nostre pessebre interior.

Les profecies d’Isaïes d’alguna manera, es continuen actualitzant, avui es desclouen els ulls dels cecs, s’obren les orelles dels sords, el coix salta com un cérvol i la llengua del mut crida de goig. Els avenços científics, d’alguna manera ja fan possibles aquests miracles... hi ha persones que tornen a caminar fins i tot amb dues cames ortopèdiques... però també hi ha miracles que no es veuen, hi ha persones que acompanyen a d’altres perquè hi vegin més clar,  perquè recobrin l’alegria de viure,  perquè converteixin el seu clam en cant.

Joan era a la presó. A una persona mancada de llibertat exterior, les hores se li deuen fer molt llargues. I la pregunta que li fan arribar els emissaris (sou vós el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?), reflexa una impaciència justificada. Però la resposta de Jesús és alliberadora, als emissaris no els fa discursos, els mostra evidències, les evidències de persones alliberades. Ja en Jesús s’acompleix aquest trastocament que predicava vuit segles abans el profeta.  

En temps de Jesús hi havia molts camins que semblaven barrats. Com avui. La nostra missió és obrir-los, o si més no, preparar el terreny, com feia Joan, perquè d’altres hi puguin avançar. En aquest sentit, preparar el terreny, donar testimoni, educar, prevenir, formar en els valors i les virtuts, en definitiva, preevangelitzar, ja és començar a evangelitzar.

Ésser cristià és creure en aquest trastocament dels que parla avui la primera lectura, el salm i l’evangeli. Però cal seguir els dos consells de Sant Jaume, que hem escoltat a la segona lectura: cultivar la virtut de la paciència (la paciència del pagès) i evitar les crítiques destructives que deterioren la bona convivència i l’arriben a paralitzar. Serem capaços de viure-les? Demanem-ho en aquesta eucaristia.