Danseu ruïnes de Jerusalem

Homilia en el dia de Nadal 2019

“Danseu ruïnes de Jerusalem” és una imatge sorprenent que avui ens proposa el profeta Isaïes. Us heu fixat que els pessebres antics sovint situen el naixement dins d’unes ruïnes? Ni una gruta, ni una cova, unes ruïnes. Així és també el pessebre que l’Eloi de Tera ha fet dins la nostra parròquia, entre ruïnes.  El bisbe de Roma, el Papa Francesc, en les seva carta apostòlica sobre el Pessebre -“El bonic signe del Pessebre-”, parla del paisatge del naixement de Jesús que sovint està representat per ruïnes de cases i de palaus antics, que en alguns casos substitueixen la gruta de Betlem i es converteixen en estada de la Sagrada Família. Diu que aquestes ruïnes semblen estar inspirades en la Llegenda Àuria, el llibre del dominic Santiago de la Voràgine del segle XIII que ha estat motiu d’inspiració per tants artistes, on es narra una creença pagana segons la qual el temple de la Pau a Roma s’esfondraria quan una Verge donés a llum.  I Francesc n’explica el sentit profund: “aquestes ruïnes són sobre tot el signe visible de la humanitat caiguda, de tot allò que està en ruïnes, que està corromput i deprimit. Aquest escenari diu que Jesús és la novetat enmig d’un món vell i que ha vingut a sanar i a reconstruir, a retornar-li a la nostra vida i al món la seva resplendor natural.” De vegades tenim la impressió d’estar vivint enmig de runes...

La lectura del pròleg de sant Joan que hem proclamat és talment un preludi de l’evangeli. En un preludi musical hi ha continguts breument tot allò que després es desenvoluparà en una simfonia. És una síntesi molt ben feta d’aquest món nou que ja ha començat.

En el principi existia el qui és la Paraula i la Paraula era amb Déu i la paraula era Déu... hi ha una identificació entre la comunicació i la divinitat. Nosaltres no creiem en un Déu que ha creat el món i que després se n’ha desentès, sinó que creiem en un Déu que es comunica, que ens parla i no amb paraules si no amb fets, amb gestos d’amor. I així ens hem de comunicar nosaltres.

Els primers versos d’aquest poema parlen de la bellesa del misteri de Déu. Quanta pluralitat avui: ateus, agnòstics, deistes, creients no practicants, creients practicants, no creients practicants... el creient diu jo crec que hi ha alguna cosa, el no creient diu: jo crec que no hi ha res, però ambdós es mouen en el terreny de la creença.  Ens és més fàcil dialogar amb un agnòstic humil, que amb un creient o un no creient fanàtic. Però sobre tot podem entendre’ns pel llenguatge de la bellesa que és l’amor.  Entenguem-nos per amor, proposava el gran Ramon Llull, entenguem-nos per amor. El llenguatge de l’amor veritable tothom el pot entendre.

I la gran poesia joànica aterra en una persona concreta: Déu envià un home que es deia Joan. En ell hi ha simbolitzats tots els profetes d’ahir i d’avui. És l’advent que hem culminat.

A Jesús el món no l’ha reconegut. Per Sant Joan el món és tot allò que s’oposa a Déu. En aquestes poques paraules hi ha tot el drama de la Passió. No se’l reconeix a ell i moltes vegades tampoc no es reconeix els seus seguidors. Per això avui hem de tenir presents en la nostra pregària aquells germans nostres que no poden viure la seva fe ni celebrar públicament el Nadal, en diversos països del món on l’Església està perseguida. La Passió de Crist avui continua en el món.

D’altra banda, des de Jesús Ressuscitat s’estableixen unes noves relacions entre les persones, ja no basades tant en lligams de sang, quant d’amistat. És la Pasqua. “Digues als meus germans que vagin a Galilea, que allí em veuran”, dirà Jesús a la Magdalena.

El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle. És com el clímax del relat. És l’encarnació.  Ahir a Montserrat, en aquest moment solemne del credo, l’assemblea va deixar de cantar i se sentiren les veus blanques dels escolanets. No diu “es feu cristià” diu “es feu home”. Que bé que ens va una empenta de realisme...! és el temps de Nadal que ara celebrem.

De l’abundància de la seva plenitud tots n’hem rebut gràcia sobre gràcia. Serà la Pentecosta, la florida dels carismes.

Estimats germans i germanes, la cara als hebreus parla d’aquests dies que són els darrers. Sí, amics meus, amb el naixement de Jesús acaba el món vell i comença un món nou basat en unes relacions noves de fraternitat i de filiació, basades en la caritat. En una altra manera de ser fills i germans.

Recordo quan amb una delegació de Ràdio Estel vam visitar Sarajevo, tot just acabada la guerra de Bòsnia. L’aterratge era en un aeroport bombardejat, sense llum, on només s’endevinaven ruïnes i més ruïnes... Ens van explicar que el Cardenal de Sarajevo, Vinko Puljić en el moment de sortir a celebrar la missa del Gall es va adonar que a l’església tothom estava plorant i va tenir ganes de plorar ell mateix.  Però de seguida va pensar, si jo també ploro, qui consolarà el meu poble? Aquesta és la nostra missió consolar i evitar que les pedres de les estructures anacròniques que s’enfonsen facin mal a algú en caure. Danseu ruïnes de Jerusalem, el projecte de Déu, la ciutat nova s’obre pas en cada home, en cada dona, en cada comunitat, capaç d’establir unes relacions noves. Bon Nadal!