Els nostres èxodes familiars

Homilia diumenge de la Sagrada Família.

Estimats germans i germanes:

Els sentiments dels quals parla Sant Pau en la carta als cristians de Colosses, cobren especial relleu en la família. Aquests dies de trobades familiars, no sempre plàcides, tenim més d’una ocasió de viure aquests sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència....de perdó i d’amor.  I també alguns poden viure el que hem escoltat a la lectura del llibre de Jesús fill de Sira: “fill meu acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força.” Paraules ben actuals que es poden estendre a totes les relacions intergeneracionals. Divendres un resident de Roca i Pi va fer cent anys. El seu fill el visita cada dia i ajuda no sols el seu progenitor si no que voluntàriament té cura  d’altres ancians. En ell i en tants es veu l’acompliment joiós d’aquestes paraules de l’escriptura.

A Barcelona tenim el temple dedicat a la Sagrada Família més gran del món. La seva construcció respon a l’impuls que va rebre, entre d’altres, del llibreter Josep Maria Bocabella i Verdaguer. En Josep Maria havia nascut el 1815 a Barcelona i fou batejat a Sant Cugat del Rec, es va quedar sense pare als dos anys.  Eren anys difícils : la mare es va haver de fer càrrec de la impremta familiar. Quan el nen tenia sis anys hi hagué la pesta groga que deixava centenars de morts cada dia i la mare per por al contagi va decidir portar el seu fill Josep Maria i la seva filla Caterina a la casa que els avis paterns tenien al Clot de la mel, en terme de Sant Martí de Provençals, en ell lloc on, ves per on, anys després Bocabella acabaria construint el temple de la Sagrada Família.  Josep Maria arribà a ser President de l’Associació de Devots de Sant Josep, l’any 1871, va anar a Roma i fou rebut en audiència pel Sant Pare l’avui beat Pius XI i li va regalar un grup en plata que representava la Sagrada Família sota una palmera en la seva fugida a Egipte. Però potser només en Josep Maria sabia que ell mateix havia tingut la seva petita “fugida a Egipte” i que la palmera dels avis l’havia protegit de la mort.

Anys després a la Sagrada Família, a la façana del Naixement, a la porta esquerra o de la fe, Gaudí hi feu posar també el grup de la fugida a Egipte. Es veu Maria dalt d’un burret, amb el Nen en braços i Sant Josep ben a prop. Al burret el guia un àngel, sense ales, com els solia representar Antoni Gaudí.  A l’altra banda, la matança dels innocents. 

A la Basílica de  Montserrat, en una capella lateral es pot veure una gran pintura de Josep Cusachs (1851-1908) de 1904 que representa la mateixa escena. És una composició de gust naturalista que interpreta les escenes religioses com si fossin de la vida quotidiana. La vida Cusachs també havia discorregut enmig de tensions polítiques i de guerres i ell mateix va lluitar com a soldat. Es veu que en un viatge a Amèrica, Cusachs es va trobar a Nova York amb una família espanyola que havia fet una promesa a la Mare de Déu de Montserrat i li va encarregar que realitzés aquest gran quadre i que el lliurés al monestir de Montserrat.  En aquest gran quadre el pintor es va autoretratar en la figura de sant Josep i va retratar també la seva dona com Maria, podem deduir el per què.

Aquesta escena que coneixem com la fugida a Egipte i que nosaltres tenim per un dels set dolors de Maria Santíssima, per a l’església copta naturalment és la de l’arribada a Egipte i és una festa joiosa molt celebrada en aquest país tan fascinant. Al CC de la setmana passada hi trobareu un reportatge molt interessant sobre aquest tema: Egipte ressuscita la ruta de la Sagrada Família.  L’any passat unes dues-centes mil persones van pelegrinar per l’itinerari que reconstrueix parcialment les passes de Maria amb Josep per aquell gran país i que segons la tradició va durar quatre anys. A la localitat de  Maadi hi ha una església consagrada a Maria. Es diu que és el lloc exacte on la sagrada família es va embarcar per continuar el seu viatge cap al Sud d’Egipte. És l’únic viatge intercontinental de Jesús de què tenim notícia.

L’històric viatge del papa Francesc l’any 2017 a Egipte va accelerar-ne el despertar. La ruta és tan precisa perquè el Papa Teòfil el patriarca d’Alexandria va deixar per escrit el pelegrinatge al segle IV. Potser algun de vosaltres algun dia tingueu la possibilitat de fer-lo, com heu pelegrinat fa pocs dies a Terra Santa i alguns també a Jordània.

Què ens diu avui tot plegat? Que la Sagrada Família no es va quedar estàtica, còmodament en una casa amb el seu taller a Natzaret. Que havia estat una família de desplaçats, primer a Betlem i després a Egipte. Que van haver de decidir sobre la marxa, com moltes famílies quins camins havien d’emprendre... que devien passar-ne de totes. La seva sort s’uniria a la dels milions de desplaçats que en el decurs de la història i avui mateix hi ha hagut en el món.

Avui els amics Francesc Serra i Maria Mayné celebren cinquanta-cinc anys de matrimoni. Ells en el decurs de la seva vida tampoc no ho han tingut fàcil, anys de resistència i privacions, persecucions i tibantos, però han sabut cultivar el seu interior i fer-nos partícips els altres amb el mestratge i el compromís.  I la fe els ha sostingut tothora.

Sonet als amics Maria Mayné Amat i Francesc Serra Sanmiquel en els seus cinquanta-cinc anys de matrimoni.

Santa Maria de Badalona 29 de desembre de 2019, festa de la Sagrada Família

Ja heu travessat el llindar daurat

i aneu a la recerca de l’or vell

s’acosta l’hora de la Veritat

i un dolç calfred us estremeix la pell.

Pel molt que tothora us heu estimat

el camí se us ha anat tornant més bell

i heu anat perfilant cada amistat

com qui l’esculpeix amb un cisell.

Heu fet créixer i madurar la fe en Déu:

quan el pas vacil·la i es torna més lent

Jesús ens pren del braç, amatent

res no es en va per aquell qui creu:

quan s’afebleix l’esguard exterior

s’aclareix la mirada interior.

I