El gran trastocament

Immaculada 2019

Ens ha passat a tots: tenim un projecte que ens entusiasma. I el comuniquem a d’altres, a persones de confiança. I els altres ens escolten, ens animen a tirar-lo endavant, o el matisen, o potser ens posen tota mena de pegues reals o fictícies. Deia l’insigne historiador Jaume Vicens Vives que una característica dels catalans és posar pals a les rodes: “Vols dir? T’hi has pensat bé? És el moment?” Venies ple d’entusiasme i en surts decebut. Quantes accions positives s’han avortat d’aquesta manera subtil i fins i tot ben intencionada dels esgarriacries (aguafiestas)!

Doncs bé, el gran projecte de Déu és la humanitat plena en tots sentits, plenament feliç, una humanitat que haurà desenvolupat totes les seves potencialitats (quantes potencialitats, ens diuen els científics, que encara no hem desenvolupat!). Un somni, però, que des del principi, des de la gènesi, semblava que s’estavellés contra la realitat: la supèrbia de voler ésser com déus, l’egoisme, l’individualisme, la capacitat de fer mal i de fer-se mal, la mandra, el deteriorament de l’entorn, la crueltat, estan molt lluny d’aquesta plenitud... Allò que es preguntava Sant Pau: per què no faig el bé que voldria i faig el mal que no voldria, ja s’ho preguntava deu segles abans de Crist l’autor desconegut que va escriure el relat del Gènesi que hem escoltat: “Per què hi ha pecat en cada un de nosaltres? Per què tots tenim un costat fosc? Per què aquesta mà negra que tenyeix el món? Preguntes que molts encara ens fem avui. I la resposta la va trobar per inducció : si l’home i la dona pequen avui és que des del principi de la  història han estat capaços de fer-la i l’han fet i la fan i de vegades l’han fet i la fan –i la fem- molt grossa.

Però el projecte de Déu és tossut i s’obre pas enmig del fang de la història i trastoca aquesta realitat de pecat com la llum s’obre pas en la fosca: el veiem realitzat en Jesús i abans en la seva Mare, Maria: “L’Esperit Sant vindrà sobre tu, i la força de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra”. Hi veiem una excepcional presència del Vent de Déu que es manifesta de manera senzilla i ferma, és l’acceptació, el “sí” de Maria al pla de Déu.  

I així la Immaculada Concepció és la solució teològica a una aporia, és a dir a un carreró sense sortida. Els teòlegs es preguntaven: com és possible que tota la humanitat porti la marca del pecat original i Maria que era una criatura humana com nosaltres no portés també aquest estigma i no pequés? I la solució la van trobar deduint que Maria tingué una posició especial per ser la Mare de Crist i sostenint que Déu, pels mèrits de Crist, la va preservar des del moment de la seva concepció de tota taca o efecte del pecat original que s’anava transmetent de generació en generació. Aquest és el principi i fonament de la santedat de Maria. Maria, la Dona, la Madona, és casa, és el centre on havia d’hostatjar-se el Verb fet carn. Maria té aquest privilegi per l’aplicació antecedent dels mèrits de Crist d’ésser immaculada. Sí: Maria és immaculada. aquesta es la base de tots els seus altres carismes, dons i característiques de la seva santedat. Encara que tots hem d’arribar a ser immaculats per la penitència, aquest caràcter d’immaculada és una bandera desplegada al vent típica de la dona. Les dones heu de ser les grans expertes, les mestres en aquest caràcter immaculat els homes n’hem d’aprendre.  Un privilegi de la que anava a ser la mare de Jesús que també és Déu. I totes les generacions, fins la nostra la felicitem per aquest privilegi singular. I encara l’expressió “plena de gràcia” continguda en la salutació de l’arcàngel que hem escoltat i que repetim a l’Ave Maria reforça aquest aspecte d’estar lliure de pecat pel gran do de Déu.

Per nosaltres, Maria, per la seva unió amb Jesús, és l’exemple vivent de la humanitat plena somniada per Déu, és la plena de gràcia que ens precedeix i que ens mostra el camí per arribar a on ella ha arribat que és l’escolta i l’acolliment de la Paraula de Déu, del projecte de Déu Pare que Jesús ens ha anunciat. 

Per tant, no deixem de projectar ni de somniar, però preguntem-nos: els nostres projectes i somnis, sintonitzen amb els de Déu? Potser que quan els altres ens posin dificultats tinguin la seva legítima raó, però que les dificultats si n’hi ha estiguin guiades per l’ànim constructiu. Només així aconseguirem consens en l’entusiasme. Sobre la nit del dolor i del desconcert del món, Maria brilla com l’estel del matí. I diem a poc a poc com Joan Maragall a “La nit de la Puríssima”

Quin cel mes blau aquesta nit!

sembla que es vegi l’infinit,

en tota sa grandesa,

en tota sa dolcesa;

l´infinit sense vels,

més enllà dels estels.

la lluna i els estels brillen tan clar

en el blau infinit de la nit santa,

que l´ànima s´encanta

enllà...

aquesta nit es bé una nit divina.

la puríssima, del cel

va baixant pel blau que ella il·lumina,

deixant més resplendors en cada estel.