El Temple i els pobres

Homilia diumenge XXXIII de durant l'any

Estimats germans i germanes,

Molts de nosaltres som sensibles al patrimoni que ens han llegat les generacions precedents. Molts fan llargs viatges per visitar monuments a d’altres països. Jesús el Senyor també n’era sensible. Probablement ell, al costat de Sant Josep, havia  exercit l’ofici de la construcció. I sabia que el que ha estat fruit d’anys de feina se’n pot anar en orris en unes hores. Per això dirà que del Temple magnificent i les seves ofrenes no en quedarà “pedra sobre pedra”, com efectivament va passar quaranta anys després. Dissortadament en el decurs de la història recent hi ha hagut revoltes iconoclastes que han ferit la nostra sensibilitat i que s’han emportat en dies o en hores tresors centenaris o fins i tot mil·lenaris. I tots tenim present les imatges del mur de les lamentacions, que és encara avui el lloc més sagrat del judaisme, on els nostres germans grans, preguen des de fa mil·lennis, davant del testimoni mut d’aquella destrucció.

Però Jesús era més que el Temple, que el lloc sagrat, per això en un altre lloc dirà: destruïu aquest Temple i jo el reconstruiré en tres dies, referint-se al santuari del seu cos. Tots nosaltres som temples de l’Esperit Sant, per això si som sensibles al patrimoni material, ho hem de ser molt més encara davant la vida humana. I avui diumenge celebrem la Jornada Mundial dels Pobres. Aquesta setmana, a l’Ateneu Sant Pacià, hem celebrat un Congrés sobre les aportacions del Papa Francesc a la teologia i a la pastoral de l’Església. Una de les ponències, la del Dr. Armand Puig, biblista, portava per títol: ”Una Església pobra per als pobres: els pobres com a dada teològica. I entre d’altres coses deia: “Els pobres són, en molts casos, anònims i invisibles. No tenen nom i queden com diluïts dins els molts paisatges urbans que formen les nostres ciutats. No tenen veu ni mitjans per a fer-se escoltar en una societat que es vanta de ser la societat de la comunicació. No són coneguts sinó més aviat jutjats en un món on el qui més té menys ha de justificar les seves decisions. No són valorats sinó més aviat ignorats i apartats com una nosa incòmoda. Provoquen incomoditat i rebuig, i fins i tot sovint se’ls nega una almoina  amb arguments que no s’apliquen a altres persones que, puntualment, es troben en la necessitat. Per això, amb una expressió sovint usada pel papa Francesc, els pobres són un «descart» (scarto), persones que no compten, ciutadans de les perifèries d’una ciutat que els encapsula, a molt estirar, en els respectius serveis socials municipals o en altres institucions –la més coneguda de les quals és Càritas, la gran institució de l’Església destinada a la solidaritat i l’atenció dels més necessitats”. Al seu torn, el professor Carlos Maria Galli animava els sacerdots joves (i fins i tot als bisbes) a anar a confessar una vegada al mes a les parròquies més humils del seu entorn, perquè va dir: “Això és el que ens permet tocar al cor de la realitat.”

Jesús pren la destrucció de Jerusalem, la Ciutat Santa, com a símbol de la destrucció del món vell. Aquesta societat egoista que descarta els pobres, està condemnada a enfonsar-se. Tots ho estem veient. I enmig d’aquesta ensulsiada, Jesús consola els seus deixebles: “sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida”. Dimecres passat va morir a l’Hospital Clínic de Barcelona Maria Bori Soucheiron, una catalana molt activa durant  més de vint anys a Santiago de Xile. La Maria dirigia a Xile “Casa abierta”, una llar oberta a les mares i els infants cremats atesos per Coaniquem, la corporació d’ajuda als nens cremats fundada fa quaranta anys pel doctor Jorge Rojas Zeglers que avui s’ha estès per diversos països de llatinoamèrica. Nens cremats, és a dir persones vulnerables dins de la vulnerabilitat. Els nens cremats, necessiten tractaments llargs i és l’ocasió per formar a les mares perquè previnguin aquests accidents domèstics i els ajudin a créixer harmònicament. Això és el que la Maria i el seu equip feien i fan a Casa Abierta, amb molta joia i amb maduresa. Aquesta proximitat amb el sofriment a la Maria li va fer entendre que del solatge de la sofrença en pot emergir una nova vida. I per això enmig de Coaniquem hi ha el santuari del Crist Flagel·lat, una imatge del Senyor plena de nafres, però alhora de dignitat. Per això, Maria, es va anar fent experta de la ciència del patir. Fins que a ella mateixa el sofriment l’ha visitat fins a consumir-li la vida, encara jove. Testimonis com el de Maria Bori ens ajuden a creure que l’esperança encara és possible.

Estimats germans i germanes, quan ens visiti el dolor, físic o moral, o fins i tot absurd, no ens desesperem, mirem de pal·liar-lo tot el que sigui possible, elaborem-lo i llegim-lo com l’ocasió per emprendre una nova etapa vida. I encara que com diu el salm, bramuli el mar, el món i tots els qui l’habiten, aplaudim al Senyor que ve a judicar la terra.