Déu d'Abrahame, Déu d'Issac, Déu de Jacob

Diumenge XXXII de durant l’any

Ja de petit, quan aprenia història sagrada, m’impressionava molt el relat de la mort dels set germans macabeus en presència de la seva mare que hem proclamat. I crec que tots admirem la valentia amb què van anar al suplici aquells nois que ja tenien fe en el més enllà.

Els saduceus, en canvi, no creien en la resurrecció, no creien en el Déu de la Vida i posen un parany a Jesús i projecten una imatge límit del més ençà en la seva fosca pantalla del més enllà. Per l’Antic Testament era fonamental el manament: “Creixeu, multipliqueu-vos, empleneu la terra...” (Gènesi). Per això l’esterilitat era vista com una maledicció i era dramàtic morir sense descendència. Per això la llei del levirat, que manava que la vídua es casés amb el cunyat... Aquella vídua segurament era estèril, però va ser obligada a casar-se successivament amb els seus sis cunyats, pobreta El mandat del Nou Testament, en canvi és: “aneu per tot el món i prediqueu el missatge joiós a tota criatura batejant-la en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. No es tracta tant d’engendrar, si no, si de cas, d’incorporar criatures ja engendrades, en l’Església.

En el marc de la polèmica que acabem d’escoltar, Jesús cita una frase molt coneguda 

per als jueus: “Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob…” Ens podríem preguntar per què no dir “Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob” en lloc de repetir tres vegades la paraula Déu? És el mateix Déu… doncs, no: la relació que Abraham té amb Déu no és la que té Isaac ni la que té Jacob. Encara que tracten amb el mateix Déu, amb els mateixos valors, és ben diferent la concepció que cadascú en té. És un Déu viu, dinàmic, és un Déu de vius i no de morts. Jacob (o Israel) abans de morir, demana als seus fills que estan reunits al seu voltant que mantinguin el patrimoni religiós que se’ls ha llegat. Què responen aquests fills: “Escolta Israel, Déu és nostre, Déu és u”. És a dir, Déu és el nostre Déu, tenim una manera pròpia de viure segons el que comprenem d’aquest Déu infinit i transcendent (Marc-Alain Ouaknin, rabí i filòsof).

Tots creiem en Déu, però és diferent la vivència d’aquesta fe que té la Montserrat, o l’Enric, o el Francesc, o la Maria Pilar... Hi ha una frase en llatí que traduïda diu: “Allò que es rep, es rep en la mesura del recipient. El coneixement que es rep depèn de les capacitats o de la intel·ligència de cadascú, o cadascú entendrà, comprendrà o creurà, segons les seves capacitats. Crec que ací rau el dret de la llibertat religiosa.

Avui és dia d’eleccions. El passat 4 de març el Papa Francesc deia així  a un grup de joves polítics reunits per la Pontifícia Comissió per a Amèrica Llatina: «Ser catòlic a la política no significa ser un recluta d'algun grup, una organització o partit, sinó viure dins d'una amistat, dins d'una comunitat.

Si tu en formar-te en la Doctrina Social de l'Església no descobreixes la necessitat en el teu cor de pertànyer a una comunitat de deixebles missioner veritablement eclesial, en la qual puguis viure l'experiència de ser estimat per Déu, corres el risc de llançar- te una mica tot sol als desafiaments de poder, de les estratègies, de l'acció, i acabar en el millor dels casos amb un bon lloc polític però sol, trist i amb el risc de ser manipulat ».

Tenir fe en aquest Déu és creure en la vida després de la mort o en una vida que no acaba: és aquella gràcia del consol etern, d’una bona esperança, de la fortalesa del cor i de la constància, que Pau desitja als seus germans de Tessalònica i que hem de desitjar-nos també cordialment els uns als altres.