Criteris evangèlics per al temps d'estiu

Homilia diumenge 13 A

La primera lectura d’avui ens dona criteris molt pràctics per a aquest temps d’estiu que fa pocs dies que hem començat. L’evangeli la complementa i l’enriqueix amb nous matisos.

En primer lloc per a la pregària. Aquells esposos benestants de Sunam van decidir construir una habitació per Eliseu, el profeta, a la terrassa de casa seva. L’ habitació del profeta, de l’home de Déu era molt senzilla però tenia els elements indispensables: una habitació, a la part alta de la casa, tancada, amb una llit, una taula, una cadira i un canelobre i un llum. Recordem el consell que Jesús ens dona a tots els qui també som cridats a ser profetes i que és el marc propici per a la pregària personal: “tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.” Perquè les persones per pregar, per trobar-nos amb el Pare, no necessitem gaire elements, més aviat els elements exteriors ens distreuen. En aquest sentit, m’agraden les llars contemporànies: solen ser sòbries, amb parets blanques, sense gaire ornament... Com podem fer pregària a casa nostra, si tan sovint estem voltats de pantalles, de llibres, de fotografies, o de quadres, és a dir d’elements que constantment ens estan proporcionant d’altres informacions. Per això en temps d’estiu molts tenim set d’anar a hostatgeries, a cases de repòs, de pujar a la muntanya, fins i tot d’anar al desert, on la pobresa de l’exterior posa en valor la riquesa de la interioritat. Quan un és capaç de pregar quotidianament allunyant-se de la immediatesa s’adona de com cada persona espera ser tractada, de com ha d’orientar la seva vida, de quines decisions ha de prendre...

En segon lloc, la lectura ens fa reflexionar sobre l’hospitalitat. Aquells esposos, acollint tan bé Eliseu a casa, potser ja intuïen que aquell acolliment els canviaria la vida. I així fou, perquè Eliseu els promet que passat un any seran pares i aquest fet a aquells esposos grans ben segur que els canvia la vida. Però no és veritat que sempre quan neix un fill, la vida dels pares canvia? I què us ha representat als avis el naixement d’un net o d’una neta? I si passem al pla social ens n’adonarem com l’hospitalitat canvia els nostres països i les nostres comunitats cristianes, en les quals avui trobem també tantes persones vingudes d’altres latituds. El text de l’evangeli ens mostra que hi ha una congruència entre el nostre capteniment davant de l’hoste i del nouvingut i la resposta que rebrem: Tothom qui acull un profeta, perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes... Tothom qui doni un vas d’aigua fresca a un d’aquests petits, només perquè és el meu deixeble, no quedarà sense recompensa... És el que experimentem tots aquells que pelegrinem. A un monestir de Mont Athos, Stravonikita, després de dues hores  i mitja de caminar, ens donaren un vas d’aigua i un dolç...  

En tercer lloc, la lectura ens fa reflexionar sobre l’adversitat. Si seguiu llegint la història del llibre dels Reis, veureu que aquell infant xunemita passat uns anys, té un mal de cap i mor sobtadament. Aleshores aquells pares s’adonen que, donant la vida a un fill, en realitat li està també donant-li la mort... Per això el text de la mare xunemita, de la mare que veu morir el seu fill de manera sobtada, s’ha considerat un precedent de les nostres pietats: el dolor més sobrehumà, el d’una mare que veu morir el seu fill i que tenim representada a la Capella dels Dolors. I què diríem dels pares que teniu fills amb malalties mentals o bé que són presos de les addicions? I heu de continuar endavant però també si continueu llegint aquesta història sagrada veureu que responent als precs de la mare, finalment el mateix profeta  ressuscita aquell infant.

Aquesta setmana m’ha visitat una mare, relativament jove. Fa anys vaig tenir l’ocasió de presidir el seu matrimoni. Em va recordar que havia quedat embarassada de dos nens que haguessin nascut units per al cap (siameses) i per tant molt difícilment haurien sobreviscut. Em va recordar el suport que va rebre de la comunitat cristiana i del seu rector, quan es va produir l’avortament natural i com després va continuar la seva vida, tenint d’altres fills. Ella, però sempre els compta a tots vius i difunts...I no em venia a veure per això si no per demanar-me com atendre bé la seva mare que pateix un trastorn mental i que no vol marxar de casa ni la mateixa filla creu que n’hagi de sortir.

I a partir d’aquí, s’entén millor l’evangeli quan ens parla amb paraules desconcertants de qui hem d’estimar més. Ens indica que en l’acolliment no hem de fer discriminació perquè els qui vinguin a trucar a les portes del nostre cor siguin de la nostra pròpia sang, ni que siguin el pare o la mare, o un germà, un personatge important o sigui un foraster a qui no coneixíem o potser una persona en risc d’exclusió. Tothom ha de ser rebut amb igual dignitat, tothom ha de ser tractat per igual. Perquè darrere de cada rostre pidolaire hi ha el mateix Crist. I això només ho podem veure amb els ulls del cor en la pregària. Tot acolliment ens modifica, perquè nosaltres podem donar sostre i menjar, però la persona a qui hem acollit pot canviar la nostra vida. I els vinguts de fora canvien les nostres societats. La història ens mostra com un poble pot ser acollidor del nouvingut, o el pot instrumentalitzar per al seu propi profit. Un pecat estructural greu. I pot esdevenir-se també fins i tot que aquella persona que hem acollit en la nostra vida es revolti contra nosaltres, ens critiqui, se’n vagi malparlant de nosaltres, ens faci mal... I pot passar que els qui foren immigrants fa anys ara siguin els més crítics amb els nouvinguts d’avui. Però fins i tot en aquestes circumstàncies adverses entenem que la creu de Jesús, portada amb fe, fa de bon portar...

Que aquesta eucaristia il·lumini la mirada interior del nostre cor, perquè aquest estiu aprenguem a fer pregària segons els criteris de l’evangeli i des d’ella ens ajudi a saber tractar els qui truquen a les nostres portes -la fam no fa vacances- i a procurar-los els dons més propicis. I que la trobada amb Crist Ressuscitat ens ensenyi també a viure amb sentit la vida i la mort.