Poc de molts, molt de pocs

 Estimats germans i germanes,

A l’evangeli d’avui, Jesús s’adreça de primer a la multitud i després als deixebles. Diuen que el secret de l’èxit del Senyor és que demanava poc de molts i molt de pocs. És a dir, que a les multituds no els exigia gaire, però als deixebles molt.  A les multituds els parla amb una imatge per a ells quotidiana: la de la sembra. En un context agrícola, tothom ho podia entendre: el sembrador és sobreabundant, tira la llavor i no mira on.  I Jesús explica sis resultats diferents de la sembra, tres negatives, és a dir quan la llavor no cauen en terra bona:  al marge del camí, menjada pels ocells, per tant, perduda; entre el pedregar, seca; entre espines, ofegada.  I tres positives: dona el cent per cent de fruit, el seixanta i el trenta. Potser la conclusió seria: hi ha un 50% d’actuacions que poden sortir bé i un 50% que no. És una cura d’humilitat apta per tothom pot entendre: la meitat de vegades fracassem (cal preparar-nos amb realisme pel fracàs) i el 50% les coses ens poden sortir bé. És una cura d’humilitat.

Seguidament el Senyor fa l’homilia és a dir el comentari de fe als deixebles, no a la multitud. Els convida a ser contemplatius de realitats i a anar a les causes. No és que els deixebles creguessin gaire més que les multituds, però sí que estaven cridats creure, estaven cridats a una missió molt alta, estaven cridats a veure i a entendre : intentem ara de traslladar aquesta homilia del Senyor al nostre temps.

De vegades truquen a les nostres portes persones que han quedat ben bé al marge del camí de la vida. Aquesta mateixa setmana ens ha vingut a veure una parella: ella amb trastorn i addicions. Ell amb diverses causes judicials pendents. Dormint en una tenda de campanya a la platja, amb  les dutxes tancades per estalviar aigua i amb el FOLRE sobrecarregat.

Uns amics em parlen del seu fill, en risc d’exclusió per les addicions i sense trobar encara un camí clar de desintoxicació i reinserció.

Ens falta fe? Com és que la nostra fe o la nostra vocació s’afebleixen? Com és que hi ha persones que abans creien i ara diuen que no creuen? Per què molts s’allunyen de l’Església? Per què hi ha una davallada de vocacions? Una explicació plausible és que les persones que han desertat o senzillament les que no s’han volgut comprometre, ens diuen que han topat amb el mal –digueu-li abusos de poder, de consciència, físics... o amb comportaments que els escandalitzen, amb  manques de testimoni que els fan trontollar o que els han robat la innocència. I tenen la seva raó. Podem pensar que no la tenen tota, però tenen la seva raó. Cal que els de tota la vida, evitem convertir-nos en un tap.

Un altre escenari molt sovintejat és el del pedregar. Fis i tot forma part d’una expressió: diem que “el carro se’n va anar pel pedregar.” Hi ha d’entrada una recepció positiva davant d’un projecte, d’un compromís ens hi posem amb entusiasme, però, de sobte tot s’estronca. O fem el que es diu habitualment una arrencada de cavall i una aturada de burro. Per què? Per diverses raons: per la manca de profunditat, per l’absència d’arrels, perquè fem una lectura epidèrmica de les coses i no anem a fons, perquè som massa de curt termini i massa poc de mig o llarg termini. Hi ha molta mirada de pardal i poca mirada d’àliga.

Hi ha també el capítol de les preocupacions vanes. Les preocupacions del dia a dia que fan que allò que semblava un projecte de llarg recorregut es  quedi en no res.   Diuen que hi ha el 90% de coses que ens preocupen que mai no passen, però el nostre cos i la nostra ment les viuen com si fossin reals. Vivim constantment preocupats per coses que no tenen perquè esdevenir-se. I si no aprovo? I si em despatxen? I si la persona que m’estima m’abandona? I si emmalalteixo? O coses que ni van passar però que el nostre cervell les va interpretar així. Aquestes preocupacions poden arribar a ofegar la pregunta i la resposta pel sentit. No el sentim a Ell viu i present remant al nostre costat?, com diu la cançó.

Finalment hi ha la fecunditat. Cent, seixanta trenta, el Senyor no fa diferències. No és tant qüestió de quantitat, si no de qualitat. No ens hem de deixar enlluernar per la perfecció. En castellà diuen: “lo mejor es enemigo de lo bueno”. Un amic sacerdot que ha celebrat els seus cinquanta anys d’ordenació ens deia a l’homilia: “estimo la imperfecció.”

Germans, el més important no és fer grans passes si no petites passes cap a una bona direcció. Quan preguem en solitud i silenci, quan venim a pregar comunitàriament a l’església, quan enmig de les realitats quotidianes sentim el deure d’intervenir, quan participem de l’eucaristia estem cridats a contemplar  els fets que teixeixen la nostra vida diària amb una mirada de fe, àmplia i profunda.