En el centenari de l'església de Sant Antoni de Calonge (1923-2023)

L’acompliment d’un bell somni

Benvolguts mossèn Joan, mossèn Josep i mossèn Josep Maria, diaca

germanes i germans.

Amb molta alegria celebrem que fa cent anys es van obrir les portes d’aquest temple. En el decurs d’aquesta centúria, molts de vosaltres aquí mateix hi heu viscut esdeveniments importants de la vostra vida: el baptisme, la primera comunió,  la confirmació, el casament, el comiat de persones estimades, l’eucaristia dominical... és una església que, a l’estiu, se sol omplir sempre, lluminosa i ben cuidada, prop del mar. Diuen els experts que l’església s’hauria de dir en realitat “la casa de l’església”, perquè tots hi hem de ser ben rebuts.

Us convido un moment a tancar els ulls del cor i a imaginar quins foren els somnis dels protagonistes d’aquell dia de Sant Pere -precisament el patró dels pescadors- de l’any 1923 i que segurament surten a les fotos de la jornada – n’hi ha moltes-  i els podríeu descobrir. Ben segur que entre els assistents hi eren els vostres ancestres, els pares, els avis o els besavis. I segurament també els meus, perquè la família de la meua besàvia, la baba Veva, venien de Sant Antoni, en concret del Mas Vellver. Aquell dia era festiu perquè era un dijous i no calia anar a Can Conrado, ni a cap fàbrica, a treballar, com tantes i tants santantoniencs i santantonienques

Es complia el somni del bisbe Francesc de Paula Mas, mataroní il·lustre, que set anys abans, la vigília de Sant Jaume de l’any 1916, havia anunciat la construcció d’una església aquí mateix al barri de Sant Antoni però que poc la va veure construïda perquè va morir el 16 d’abril de 1920. Ho devia veure des del cel.

Es complia el somni de l’arquitecte diocesà Manuel Almeda i Esteva (Girona, 1848 – 1938)  tan actiu a Sant Feliu de Guíxols, on havia dissenyat la capella del Cementiri[1] i que el dia de Santa Teresa de Lisieux, d’aquell mateix any, havia signat el projecte d’aquesta església de Sant Antoni. La va somniar neogòtica no sols perquè  era la moda de l’època sinó perquè és el gran estil de la Mediterrània i la va preveure mirant al mar i amb vitralls, com és tradició de totes les esglésies gòtiques. Les campanes havien de mirar l’una a llevant, cap a Sant Feliu i l’altra, a ponent, cap a Palamós. I al finestral de la façana hi havia d’haver només les del rellotge.

Aquell dia de Sant Pere es complia el somni dels vostres avis que el 29 d’octubre de 1916, l’endemà de Sant Simó i Sant Judes, quan les barques ja estaven ajagudes havien vist posar la primera pedra aquí mateix.

Aquesta església era el somni de moltes velletes que aleshores eren les úniques que anaven a missa, com canta Joan Serrat -aquelles velletes que pansidetes cap a l’església van caminant, de matinada- i a qui ja se’ls feia una mica feixuc haver d’anar a missa a Palamós o a Calonge, i que sabien pels seus avis i besavis que des de feia més de cent anys, el 1807 ja es volia construir una església en aquesta barriada.

Aquest temple era el somni del nou bisbe de Girona, Gabriel Llompart, un savi mallorquí, doctor en teologia i dret canònic, un pastor actiu que feia només mig any que ocupava la seu de Sant Narcís i que venia de fer de bisbe de Tenerife, de mar a mar i que en una època liberal, volia la construcció de nous temples per mantenir les essències.

Era el somni de mossèn Narcís Molla Presas (mas Molla, Calonge,1860 - Girona, 1929) l’autor del llibre Cabòries, el gran devot del Sagrat Cor de Jesús i el que regia la parròquia de Calella que havia fet construir ell mateix cinquanta anys abans i que havia pregat molt per la construcció d’un temple aquí a Sant Antoni.

(Ser padrí d’una església probablement ni ho havien somniat la Maria Batet Roura – de nissaga surera- ni l’Adrià Àlvarez Valentí, però ho foren i ben contents que degueren estar quan posaren la primera pedra.)

Era el somni de mossèn Josep Esparch, l’actiu i trapasser rector de Sant Martí de Calonge que, per fi, ara aquí a prop de mar tindria un nou vicari, mossèn Andreu Castillón, mestre nacional, que s’hi estaria fins a l’any 1932. No sabem si era el somni  de mossèn Josep Camps, aleshores rector de Palamós, perquè amb la nova església veia segregada una part de la seva potencial feligresia.

Era el somni dels germans Josep i Artur Mundet i Carbó, industrials del suro, prohoms santantoniencs i filantrops que havien voltat per Amèrica. L’Artur feia disset anys que havia tornat i s’havia concentrat en la construcció d’una fàbrica nova més gran a Palamós, que fes front a la demanda també dels santantoniencs.

No sabem si era el somni de tots els homes (ep al principi només homes!) de la coral l’Harmonia Antoniense, fundada el 1904 - dirigida des dels seus orígens per Josep Sagols i el seu fill Alfred i on, anys després, també hi havia de cantar el nostre estimat rector, mossèn Josep Lafont. I no ho sabem perquè als treballadors, als republicans, als lliurepensadors no els plaïa gaire que construïssin esglésies, però de tota manera, ells com els altres veïns sí que s’hi casaven, sí que hi portaven a batejar els seus fills, sí que hi acomiadaven els seus éssers estimats.

Aquest nou temple sí que era el somni de Patrici Clara i Carles, el senyor Patrici, que anys havia escrit:

Rics i pobres, grans i xics

qui té títol o sols nom,

barrets, gorres, barretines

espardenyes i botines

la sardana és de tothom.

Aquelles sardanes de la Plaça de la Llibertat!

Tan important devia ser aquest temple que el mateix rei Alfons XIII li va regalar un calze amb el qual avui celebrarem l’eucaristia.

Sí, estimats germans i germanes, fa cent anys que aquí es complia el somni de Déu que volia que a Sant Antoni hi hagués un temple dedicat a aquest fill seu franciscà tan estimat de Sant Francesc d’Assís, que no es deia ni Antoni ni era de Pàdua, si no que es deia Fernando de Bulhões i que era de Lisboa, és a dir, de la terra que havien visitat els Mundet i clar! millor dedicar-lo a Sant Antoni de Pàdua que a Sant Antoni Abat, el dels barbuts, el del porquet, que havia estat  el titular d’una capella de Santa Maria del Collet i després el d’una altra lateral de l’església de Sant Martí... i ja hi posarien un altar dedicat a Sant Llop, el de Troyes.

Han passat cent anys. I potser les coses no han canviat tant o molt o segons com.  El 1923 hi havia una guerra civil a Rússia i avui n’hi ha una entre Rússia i Ucraïna, que jo crec que en el fons és una guerra civil...Avui hi ha rei a Espanya i princesa de Girona. I potser sense canviar de règim també canviarem de signe polític, esperem que no tant com aleshores perquè diuen que estem en democràcia. Però no hi ha bisbe des del 31 de març de 2022 que morí Francesc Pardo (que per cert va beneir la campana del vostre estimat Collet)... Avui el vostre arxiprestat es diu Costa Brava Centre i agrupa nogensmenys que 22 parròquies de diversos municipis, entre elles les de Sant Martí i la de Sant Antoni, un model organitzatiu que és precursor de la política del territori.  El rector de Calonge i Sant Antoni és únic, en tots els sentits. Políticament el gir a nivell europeu, municipal i estatal, és evident. Ja no existeix cap Can Conrado, ni cap manufactura surera. I les bicicletes que van de Calonge a Sant Antoni ja no són aquelles llançadores que anaven amont i avall.

El campanar d’aquesta església ja no pot destacar sobre totes les botigues de mar, perquè els gratacels -construïts precipitadament el darrer terç del segle XX- el depassen, però encara toquen les campanes... Avui ja no parlem de Sant Antoni ni de Calonge, ni de dalt ni de baix, ni dels de Sa Bardissa ni dels maganyeus, ni quan dic als de Barcelona que soc de Calonge i em pregunten: “ah, de Sant Antoni de Calonge!” Ja no els he de corregir perquè no sols hi ha un municipi indivís sinó que som dos en un: Calonge i Sant Antoni.

Però encara queda alguna alzina i algun pou solitari, i algun molí... I alguna casa humil d’aquelles de tota la vida. I encara el mar de vegades s’enrabia i envaeix el barri. I encara hi ha un carrer que porta el nom del Mas Vellver -el dels meus passats per part de mare- i de l’Artur Mundet i de l’Anna Gironella el passeig del Josep Mundet i el carrer del Conrad Vilar i el del Lluís Moreno Pallí, que fa cent anys en tenia setze i era un jove estudiant de música a Girona i el del Joaquín Ruiz Jiménez, estiuejant il·lustre i un dels pares de la democràcia cristiana... el que sí que queda, segur, és aquesta casa de l’església, la casa de l’església de Sant Antoni, oberta als qui vulguin venir a trobar-se amb Déu, a casar-se, a batejar els seus fills, a missa o, senzillament a fer silenci enmig del tràfic d’aquest estiu xardorós.

Benvolguts mossens, benvolguts santantoniencs i calongins, avui, passats cent anys... tinc la gosadia de fer-vos una pregunta: no seria l’hora de somniar un nou temple, sense enderrocar l’actual, com l’havia somniat mossèn Josep Fonosas, animat per aquell que ell i la seva bona mare anomenaven “l’home de la flor”, que era molt ric, però que no es recordaven del seu nom? Només ho pregunto... i acabo amb una altra estrofa de la poesia del senyor Patrici dedicada a Calonge i Sant Antoni on menciona el nom Déu:

O ma vila benvolguda

amb sos camps i turonets

ab sos boscos ombrejosos

I los seus costums hermosos

nom de Déu que hermosa n’ets!

Moltes felicitats a tots i un fecund centenari!

---

[1] A més en el períodes de 1878 a 1895 va disseny 34 edificis particulars, hi destaca l'habitatge d'Agustí Ribas (1881), el de Clara Jubert de Patxot (1883), el Casino La Unión (1889) i la casa de Josep Batet i Camps (1895).