El tresor de l'amistat

Diumenge XVII de durant l'any

Estimats germans i germanes,

A tots ens agrada llegir o escoltar històries de tresors amagats. No sols perquè un tresor és una acumulació de riquesa que et pot canviar la vida, sinó, sobretot, pel que suposa d’aventura, d’enigma, de relat que ens connecta amb èpoques molt distants... Això ve de lluny. En temps de guerres i invasions era freqüent d’amagar tresors que després restaven oblidats fins que algú els descobria. És el que va passar, per exemple, a Qumram: l’any 1947 un arqueòleg britànic, Sir Leonard Woolley, guiat per uns pastors beduïns, va descobrir fortuïtament les versions dels llibres de la Bíblia en hebreu i en arameu més antigues que es coneixen. Fou la troballa arqueològica més important del segle XX.

Però trobar un tresor també planteja un problema, què en fem? Imaginem que ens trobem un diamant molt gros... El venem? El tornem a amagar perquè no ens el puguin robar...? Com evitem que els altres ens tinguin enveja? Una solució és que el diamant es pot tallar en diamants més petits. I un diamant petit et pot servir per fer unes arracades un anell o per adornar una agulla de corbata.

Jesús compara el Regne de Déu amb un tresor. Però així a l’engròs pensem -avui que ens hem tornat tant pragmàtics-  el Regne de què em serveix per viure? Hi ha diverses respostes. N’escullo una. El llibre de l’Eclesiàstic(6-14) diu que qui troba un amic, troba un tresor. A vosaltres us he dit “amics”, diu Jesús als apòstols al Sant Sopar, perquè els ha fet la confidència més personal i íntima: la filiació divina que els obre un horitzó de plenitud i de felicitat insospitada. Aquí tenim una pista molt important. L’amistat sí que ens ajuda a viure. És font d’estímuls. Ara l’amistat té també les seves condicions: per viure la veritable amistat cal evitar forçar, enganyar, comprometre, il·lusionar vanament, ser egoista, prostituir, ironitzar, esclavitzar... els amics autèntics s’estimen i es deixen estimar. La veritable amistat treu el millor de nosaltres i reforça les nostres afinitats i virtuts, afegint alegria a la vida. Però no sempre el que anomenem amistat és veritable amistat.  Segons Aristòtil hi ha tres tipus d'amistats. Els dos primers tipus són accidentals i un tercer és més intencional.

El primer tipus és l’amistat d’utilitat. Les persones s’hi involucren (s’enrollen) no per afecte sinó perquè reben algun benefici. Aquesta amistat no és permanent, es desfà quan els beneficis s’esgoten. Son els típics coleguis o amics de classe, o coneguts dels quals creiem que en podem treure suc. És allò que diem: “por interés te quiero Andrés”.

El segon tipus d’amistat és la basada en el plaer, i, segons Aristòtil, és la més comuna entre els joves. Són els amics que juguen a futbol, o que van de festes, que beuen plegats... sol acabar quan el gust canvia o la persona madura. O com diuen a Xile són els nois i noies que pololean, (papallonegen) una expressió molt gràfica del festeig, prèvia a tot compromís.

El tercer tipus d’amistat és el que Aristòtil va anomenar l’amistat d’allò que és bo. En aquesta amistat es comparteix una apreciació d’allò que és bo i virtuós de la vida i no es té una raó de treure profit. Aquestes relacions solen durar tota la vida sempre i quan la persona tingui un cert nivell de bondat, d’empatia, de capacitat de donar temps a una altra persona. Aquestes amistats són veritablement íntimes i pregones, però no tenen un “per què” realment, com tot allò bo i valuós, existeixen per elles mateixes, sense un fi ulterior.

Ja comprenem doncs que d’amics veritables a la vida en tenim pocs, entre d’altres coses perquè l’amistat cal cultivar-la. I per cultivar-la cal temps i per trobar temps cal renunciar a d’altres coses. Per això en un altre lloc de l’evangeli, el diàleg amb l’home ric, Jesús diu que per adquirir un tresor en el cel i el cel comença a la terra, hi ha una condició prèvia vendre allò que tenim, donar-ho als pobres... És a dir, renunciar a comoditats... el monjo Evagri Pòntic, dels primers segles del cristianisme,  escrivia: “un germà només posseïa un evangeli, el va vendre i va donar el diner als famolencs pronunciant aquestes paraules memorables: “he venut el llibre que em diu: Ven tot allò que posseeixes i dona el diner als pobres.”

En aquesta darrera part del Sermó de les Paràboles, Jesús ja no parla a les multituds si no als deixebles, és a dir a cada un de nosaltres. Segons Sant Mateu, els deixebles, malgrat que eren tossuts, acaben creient. El Senyor que ens coneix i és més íntim a nosaltres que nosaltres mateixos, segueix trucant a les portes del nostre cor... perquè sap que acabarem dient-li que sí. Un sí total, irreversible i sense condicions.