De bons i dolents

Diumenge 16/A de durant l’any

De petits teníem molt clar que hi havia persones bones i persones dolentes. Els còmics i les pel·lícules del cinema reforçaven aquesta creença: hi havia els bons i els dolents. En alguns casos -potser per influència de la tragèdia grega- hi havia persones que de primer ens pensaven que eren bones, però que tot d’una es manifestaven com a dolentes i viceversa, però generalment aquest sistema (avui veiem que força dualista) ens servia per viure.

Vam anar creixent i va arribar l’adolescència. Vam deduir que l’adolescència és un temps d’incertitud i la incertitud porta recel i vam concloure que hi havia més persones dolentes que bones.

D’adults alguns espontàniament fan l’aposta que tothom és bo. Són els que en diuen pejorativament bonistes és a dir els qui tenen una actitud idealista i ingènua en la resolució de conflictes socials i polítics amb benevolència i una tolerància que resulten poc efectives i contraproduents. En l’extrem oposat hi ha els malistes, que són, segons el periodista Jordi Évole aquelles persones tòxiques que tot ho contaminen, els discursos, les tertúlies, els debats... perquè tothom és sospitós. Però molts ja intueixen que el bé i el mal, mai no es troben en estat pur, ni en la vida, ni en cada un de nosaltres, ni en cap realitat humana. Les sèries televisives que molts veuen reforcen aquesta creença: tothom és alhora bo i dolent. O tothom té una cara lluminosa i una cara fosca. I els televidents arriben a la convicció: això  és real com la vida mateixa!

I comença el que Sara Lawrence-Lightfoot anomena el tercer capítol, la maduresa, la primera ancianitat, el temps de la jubilació. Com que infants naixem i infants tornem, pot ser que caiguem novament i de manera progressiva en aquest dualisme: bons i dolents I que les persones que ens tractin bé (a la nostra manera) siguin bones i, en canvi, les que ens tracten (a la nostra manera d’entendre) malament siguin dolentes. I mai som del tot justos. Però aquí ve a il·luminar-nos la paraula de Déu: Hipòcrita, com és que veus la  palla en l’ull del teu germà, i no veus la biga que hi ha en el teu?. Bé i mal s’entremesclen sempre fins al punt que fora il·lusori de pretendre destriar-los i presumptuosos de classificar les persones en bones i dolentes. Cal deixar a cadascú créixer en el seu ritme d’anar afrontant les seves proves i així es manifestarà el que és en realitat. La paràbola del jull destinada a la multitud i la seva explicació, destinada als deixebles -es a dir a nosaltres- ens ho aclareix: Diuen els entesos que aquesta paràbola és una lliçó de paciència activa dirigida als qui s’estranyen de la lentitud de la justícia divina i de la seva moderació respecte als dolents. Com és que Déu permet que hi hagi tantes persones tòxiques que ocupen llocs de poder? I sovint, quan més poderoses més tòxiques... poden arribar a provocar guerres i a posar en risc la seguretat mundial! Però no perdem ni un minut del nostre temps judicant els altres, aprofitem el temps present per afavorir que tothom pugui donar fruit.

I, en aquest sentit només un breu comentari sobre una les dues petites paràboles d’avui, la del gra de mostassa. A l’evangeli Jesús parla dues vegades de la mostassa, amb realisme esperançador i encisador. Una per dir que només que tinguéssim una fe com un gra de mostassa, que és una llavor petitíssima gairebé microscòpica, mouríem muntanyes (Mt 17, 20) i un altre, la que hem escoltat, per comparar el Regne amb un humil arbust, el de la mostassa, que només assoleix uns quatre metres d’alçada però que els ocells s’hi ajoquen. Deia Benet XVI que els catòlics som una minoria creativa, el que passa és que alguns es fixen més en la paraula “minoria” i altres en “creativa”. No és qüestió de quants si no de com. Com deia el cardenal Carlo Maria Martini: “m’estimo més cors plens de Déu, que temples plens.”

El nostre vicari, el P. Thomas Palliparambill, carmelita descalç procedent de l’Índia, m’explicava en una visita a la nostra parròquia que al seu país immens, cada vegada que hom fa anys, ho celebra plantant un arbre. Quin costum tan expressiu i tan savi! Cada arbre és un ésser viu, que ens ensenya contínuament, com deia Antoni Gaudí: “aquest arbre és el meu mestre”. Estimats germans i germanes, en aquest temps d’estiu estiguem al cas de les lliçons que cada dia ens brinda la natura i evitarem de fer judicis temeraris.