Poc de molts i molt de pocs (versió dominical)

Diumenge XV de durant l'any/A 

Estimats germans i germanes,

A l’evangeli d’avui, Jesús s’adreça de primer a la multitud i després als deixebles. Són dos nivells de comprensió diferents. Diuen que el secret de l’èxit del Senyor és que va exigir  poc de molts i molt de pocs. És a dir, que a les multituds no els exigia gaire, però als deixebles, molt (Isidre Gomà). La paràbola és la mateixa: a les multituds i als deixebles els parla amb una imatge per a ells quotidiana: la de la sembra i els seus resultats. En un context agrícola, tothom la podia entendre. Com la rebrien les multituds? D’entrada el sembrador és sobreabundant, tira la llavor i no mira on.  I Jesús els explica sis resultats diferents de la sembra, tres negatius, és a dir quan la llavor no cau en terra bona:  al marge del camí, menjada pels ocells, per tant, perduda; entre el pedregar, seca; entre espines, ofegada.  I tres positius: la llavor germina dona el cent per cent de fruit, el seixanta i el trenta. Una la conclusió ràpida seria: hi ha un 50% d’actuacions que poden sortir bé i un 50% que no. És una cura d’humilitat apta per tothom pot entendre: la meitat de vegades fracassem (cal preparar-nos amb realisme pel fracàs) i el 50% les coses ens poden sortir bé en major o menor grau. És el que en diuen una “ètica de mínims”.

Seguidament quan se’n van les multituds el Senyor fa l’homilia, el comentari des de la fe als deixebles, ja no a les masses, de la mateixa paràbola. Als mediocres, als qui s’han deixat arrossegar pel corrent de la vida, no se’ls pot proposar una ètica de màxims, estan massa malejats. En canvi, als qui Jesús ha cridat, als qui ha tret del fangar de la mediocritat, sí que els convida a ser contemplatius de realitats, a llegir-la des de la fe i a anar a les causes. No és que els deixebles aleshores creguessin gaire més que les multituds, però sí que havien fet un pas important, havien respòs a un crida, ho havien deixat tot perquè estaven convocats a una missió molt alta, estaven cridats a veure i a entendre. Intentem ara de traslladar aquesta homilia del Senyor al nostre temps a nosaltres que -si més no formalment- volem ser dels segons.

La llavor i els marginats. Truquen a les nostres portes persones creients que han quedat al marge del camí de la vida. Aquesta mateixa setmana ens ha vingut a veure aquí a la parròquia una parella: ella amb trastorn i addicions i sense tractar-se; ell amb diverses causes judicials pendents. Tots dos dormint en una tenda de campanya a la platja, amb  les dutxes tancades per disposició municipal per estalviar aigua i amb el FOLRE -centre diürn- sobrecarregat. Tots dos vivint de la xavalla.  Uns amics benestants, també creients, em parlen del seu fill, no li falta de res, però el noi està en risc d’exclusió per les addicions i no han trobat encara un camí clar de desintoxicació i reinserció, malgrat haver-ho intentat moltes vegades. I recorren al mossèn, potser com a últim recurs. Un altre conegut em truca plorant des de fora de Badalona, mossèn Ignasi Torrent era el seu referent, talment un pare. I ara mossèn Ignasi ha mort i ell no s’hi ha pogut acomiadar.  S’havia enamorat, s’havia traslladat a una altra comunitat autònoma i ara l’ha abandonat la dona i ell ha fet ja dos intents de suïcidi i demana a Déu -perquè té fe- de no intentar-ho per tercera vegada. Té sostre i té una paga per discapacitat, però està desesperat i recorre al rector, potser com a últim recurs. Tots ells són marginats, tenen fe, però les dificultats -els ocells- se la mengen perquè és una fe estantissa i dèbil. Si tinguessin més fe comprendrien que aquests dolors com diu Sant Pau no són absurds, són els dolors de la mare quan infanta: dolors destinats a engendrar un món nou.

Un altre escenari molt sovintejat de pèrdua de fe en la Paraula del Senyor, és el del pedregar o el terreny rocós, com el desert on Jesús fou temptat. Fis i tot forma part d’una expressió: diem que “el carro se’n va anar pel pedregar.” Hi ha, d’entrada, una recepció positiva davant d’una crida, d’una missió, d’un projecte pastoral, d’un compromís; ens hi posem amb entusiasme, però, de sobte, tot s’estronca. Fem el que es diu vulgarment una arrencada de cavall i una aturada de burro. Per què? Per diverses raons: per la manca de profunditat, per l’absència d’arrels, perquè fem una lectura epidèrmica de les coses i no anem a fons, perquè som massa de curt termini i massa poc de mig o llarg termini. Com deia el bisbe Joan, hi ha molta mirada de pardal i poca mirada d’àliga.

Hi ha també el tercer capítol, el de les preocupacions vanes que ofeguen la fe. Les preocupacions del dia a dia que fan que allò que semblava un projecte de llarg recorregut es quedi en no res perquè ens deixem asfixiar per les preocupacions. Diuen que hi ha el 90% de coses que ens preocupen mai no passen, però el nostre cos i la nostra ment les viuen com si fossin reals. Vivim constantment preocupats per coses que no tenen perquè esdevenir-se: I si no aprovo? I si em despatxen de la feina? I si la persona que m’estima m’abandona? I si emmalalteixo? O coses que ni van passar però que el nostre cervell les va interpretar així. Aquestes preocupacions poden arribar a ofegar la pregunta i la resposta pel sentit.  Les dificultats se’ns mengen la fe. Una vegada un rector ancià de Barcelona no va arribar a celebrar un enterrament. Potser no es va trobar bé o potser es va descuidar. L’església era plena de gom a gom, ningú era capaç de resar el ni un parenostre i de sobte algú va cridar: “capellans com aquest són els que ens fan perdre la fe!”. I una mare de família, la Joaquima, li va respondre: “senyal que té una fe molt petita, perquè si la tingués més gran li costaria més de perdre i menys de retrobar. Resem un parenostre”. Avui una altra excusa és que anem “liats” que tenim molts compromisos -reals o ficticis- i no el sentim a Ell a Jesús viu i present remant al nostre costat, com diu la cançó. Les preocupacions que ens hem creat, ofeguen la fe.

Finalment hi ha la lectura creient de la fecunditat: cent, seixanta trenta, el Senyor no fa diferències. No és tant qüestió de quantitat, si no de qualitat. No ens hem de deixar enlluernar per la perfecció, que rarament existeix. En castellà diuen: “lo mejor es enemigo de lo bueno”. Un amic sacerdot que ha celebrat els seus cinquanta anys d’ordenació ens deia a l’homilia: “estimo la imperfecció.”

Germans, el més important no és fer grans passes si no petites passes cap a una bona direcció. Quan preguem en solitud i silenci, quan venim a pregar comunitàriament a l’església, quan enmig de les realitats quotidianes sentim el deure d’intervenir, de lluitar contra el mal, quan participem de l’eucaristia, estem cridats a escoltar la Paraula, a deixar que ens transformi, a demanar més fe i a llegir els fets que teixeixen la nostra vida diària amb una mirada transcendida, àmplia i profunda.

Que Maria, la del Carme, la que es va revelar al profeta en el mont Carmel, ens porti per sobre de les aigües misterioses del mar -el mal- la fermesa que li va valdre l’elogi de la seva anciana cosina Elisabet: “Feliç tu, que has cregut, tot allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà”.