El magnificat de Jesús i el nostre cansament

Diumenge 14/A

9 de juliol de 2023

Hem escoltat a l’Evangeli el que podríem anomenar “El Magnificat de Jesús”. De la mateixa manera que Maria, la mare de Jesús, davant d’Elisabet, exulta el Senyor perquè ha derrocat els poderosos del soli i exalça els humils, Jesús ple d’entusiasme de l’Esperit Sant lloa el Pare per una cosa paradoxal: “has revelat als senzills allò que has amagat als savis i als entesos”. El doctor Isidre Gomà, biblista i mestre de biblistes, diu que aquestes paraules “savis” i “entesos”, Jesús les va dir amb ironia evident. Avui diríem són els que van de savis i d’entesos. Són aquelles persones brillants que fan grans discursos però que després a l’hora d’aterrar queden en no res. Com diu un amic: “hi ha persones que brillen molt, però que no il·luminen”. Són com els eucaliptus, de seguida es fan molt alts però al seu voltant, no hi creix ni un bri d’herba.

En canvi que bé que ens trobem al costat de persones senzilles, que tenen i transmeten la saviesa d’haver viscut! En una societat que s’autoanomena “del coneixement”, davant de la creixença de l’anomenada intel·ligència artificial,  com ens omple la saviesa oculta, la d’aquells que segueixen per aquells viaranys amagats dels quals parlava fra Luís de León... la de los pocos sabios que en el mundo han sido... La dels qui fugen del brogit i cerca la Veritat en el silenci i en la interiorització... Em deia un home gran, d’una saviesa cordial: “Fixi’s que hi ha molt poca gent que si més no alguna vegada en la vida no digui: ‘Déu meu!’. Ahir amb els residents de Roca i Pi celebràvem l’aniversari de la mort del filantrop que va fundar aquesta obra social. Quin tresor de saviesa el dels ancians...

Sovint a Déu li demanem coses, algunes vegades també li donem les gràcies, però hi ha un altra tipus de pregària que és la de lloança: no demanem, ni agraïm, simplement lloem, ben parlem. És la pregària més gratuïta, la que fem sense esperar res a canvi, senzillament reconeixem una grandesa i una bondat que ens depassen. Les laudes, la pregària matinal de l’Església són això, lloes, lloances. El salm 144 que hem cantat, diu amb raó: “Us exalçaré, Déu meu i rei meu, beneiré el vostre nom per sempre. Us beneiré dia rere dia, lloaré per sempre el vostre nom.”

Sant Francesc d’Assís també lloava el Senyor per totes les criatures: la terra, l’aire, el foc, el vent, els quatre elements que segons els antics constituïen la creació. És la capacitat de meravellar-se i de formular amb els llavis aquesta meravella. A la persona que lloa Déu li és més fàcil lloar els germans, a la persona que no li fa vergonya lloar els germans, no li costa lloar Déu.

Un altre motiu de lloança de Jesús és el reconeixement que el Pare ho ha posat tot a les seves mans, és a dir, hi ha confiat plenament.. i Jesús ho ha posat també tot a les nostres mans: “Tot és vostre -dirà Sant Pau- però vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu”  (Cor 3, 23). Quan algú ens fa confiança, sense condicions, creix la nostra autoestima i ens sentim urgits en la nostra responsabilitat.

“Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats” acaba dient Jesús. I ens podem preguntar “cansats i afeixugats de què? o per què? És evident que arribat el final de curs tots estem més cansats i que ens convenen vacances però aquest no és ben bé el cansament de què parla Jesús. Sant Joan de la Creu, diu que el alma que anda en amor ni cansa ni se cansa.  A uns pares  no us cansa tenir cura dels vostres fills. A un amic de l’amic...El que cansa de debò és voler tenir poder, dominar els altres, manipular-los... Seguir a Jesús en canvi és profundament alliberador, és el jou més suau, la càrrega que fa de més bon portar.

Simplificant força diuen que els occidentals solem fer grans lleres perquè hi passi poca aigua. És a dir que dediquem molts esforços a fer normatives, estructures i prescripcions, però que no són proporcionades a la vida que han de regir. En canvi a l’orient busquen per on discorre l’aigua per tal de poder canalitzar-la adequadament.