Creure i compartir
Diumenge de Pasqua II o de Pasqüetes 2012
Diuen els fets dels Apòstols que els creients “no parlaven de les coses que posseïen com si fossin pròpies” i que “tenien tots els béns en comú”. Avui en les nostres latituds parlem de tot com si fos propi: “la meva casa”, “el meu cotxe”, “el meu fill”... Tenim un sentit de la propietat molt arrelat, de les coses, àdhuc de les persones, com tenen els nens, i això es revela en el llenguatge. Ens oblidem que les coses que creiem tenir no solament som nostres, que hi ha un bé comú i un destí universal dels béns. Ens costa de compartir. Recordem que l’oblit del compartir, l’oblit d’una economia de comunió, el liberalisme salvatge, ens una de les causes que ens ha portat a la situació actual de crisi.
És cert que, en tot això, hi ha també una component cultural. Hi ha cultures a l’Àfrica, per exemple, molt més disposades a compartir... Aquest element “compartir” és el que ens permet viure en comunitat.
Tomàs no creu en el testimoni de la comunitat reunida que li diu que ha vist el Senyor. Vol ser ell mateix que el vegi amb els seus propis ulls i el toqui amb les seves pròpies mans. Tomàs vol veure per creure, no entén que és just a l’inrevés, cal creure per veure. I en efecte, quan creiem, i creiem en el si d’una comunitat, és quan veiem de debò. La fe ens fa veure la profunditat de la nostra vida, molt més enllà de les rutines quotidianes. Tantes vegades nosaltres no ens refiem del testimoni de la comunitat de l’Església, dels Sants Pares, de la Tradició, del testimoni dels sants... Tenim una fe estantissa i dèbil. En canvi la nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món, ens ha dit la carta de Sant Joan. Fem un acte de fe i diguem-li: “Jo crec! Ajuda la meva poca fe!”
Els apòstols havien abandonat el Senyor a l’hora decisiva: havien desfet la comunitat. I ara s’alegraren de veure el Senyor. L’experiència de retrobar-lo viu és sens dubte una experiència de perdó i de reconciliació. I Jesús els dóna a ells, perdonats primer, la missió de perdonar els pecats, amb l’alè de l’Esperit. És el compliment del que demanem al parenostre, “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors...”. Una actitud doncs del ressuscitat és viure el perdó. Demanem perdó pel nostre individualisme, compartim i refiem-nos més de la comunitat reunida.
Diuen els fets dels Apòstols que els creients “no parlaven de les coses que posseïen com si fossin pròpies” i que “tenien tots els béns en comú”. Avui en les nostres latituds parlem de tot com si fos propi: “la meva casa”, “el meu cotxe”, “el meu fill”... Tenim un sentit de la propietat molt arrelat, de les coses, àdhuc de les persones, com tenen els nens, i això es revela en el llenguatge. Ens oblidem que les coses que creiem tenir no solament som nostres, que hi ha un bé comú i un destí universal dels béns. Ens costa de compartir. Recordem que l’oblit del compartir, l’oblit d’una economia de comunió, el liberalisme salvatge, ens una de les causes que ens ha portat a la situació actual de crisi.
És cert que, en tot això, hi ha també una component cultural. Hi ha cultures a l’Àfrica, per exemple, molt més disposades a compartir... Aquest element “compartir” és el que ens permet viure en comunitat.
Tomàs no creu en el testimoni de la comunitat reunida que li diu que ha vist el Senyor. Vol ser ell mateix que el vegi amb els seus propis ulls i el toqui amb les seves pròpies mans. Tomàs vol veure per creure, no entén que és just a l’inrevés, cal creure per veure. I en efecte, quan creiem, i creiem en el si d’una comunitat, és quan veiem de debò. La fe ens fa veure la profunditat de la nostra vida, molt més enllà de les rutines quotidianes. Tantes vegades nosaltres no ens refiem del testimoni de la comunitat de l’Església, dels Sants Pares, de la Tradició, del testimoni dels sants... Tenim una fe estantissa i dèbil. En canvi la nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món, ens ha dit la carta de Sant Joan. Fem un acte de fe i diguem-li: “Jo crec! Ajuda la meva poca fe!”
Els apòstols havien abandonat el Senyor a l’hora decisiva: havien desfet la comunitat. I ara s’alegraren de veure el Senyor. L’experiència de retrobar-lo viu és sens dubte una experiència de perdó i de reconciliació. I Jesús els dóna a ells, perdonats primer, la missió de perdonar els pecats, amb l’alè de l’Esperit. És el compliment del que demanem al parenostre, “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors...”. Una actitud doncs del ressuscitat és viure el perdó. Demanem perdó pel nostre individualisme, compartim i refiem-nos més de la comunitat reunida.
Comentarios
Publicar un comentario