domingo, 29 de abril de 2012


Acompanyar fins al final

Diuen els evangelis de la infància que els primers que van ser testimonis del naixement de Jesús van ser els pastors, que vivien al ras, que eren menystinguts... El Fill de Déu es manifesta a aquells que han de guiar les comunitats: els pastors. Som nosaltres, els pastors, els preveres, els qui hem d’estar atents als signes del temps i anar a trobar a Jesús que es fa present en tantes situacions de la vida quotidiana com la d’una família senzilla que viu la joia d’haver tingut un infant.

I Jesús d’adult s’identifica amb el Bon Pastor. El P. Oriol Tuñí, biblista, comenta al Full Dominical d’avui, que “bo” vol dir adequat en tots els sentits: bonic, bo i recte. Quan diem que un gest és bonic, volem dir que és encara més que bo, que és generós, que és abnegat... I la màxima abnegació és donar la vida per les ovelles. I donar-la lliurement. Això és el que fa el bon pastor: donar la vida per aquells que té encomanats. Aquesta vida que Jesús dona i que després recobra, ressuscitat.

El pastor és el qui acompanya. És la seva missió. Sempre necessitem interlocutors vàlids que facin camí amb nosaltres, que ens ajudin a discernir, que ens avisin si hem de rectificar... Avui aquesta missió no és exclusiva dels preveres, també molts religiosos i seglars fan cursos d’acompanyament. Acompanyar en l’itinerari de la fe, acompanyar en el creixement personal, acompanyar en el dol. El company és el qui parteix el pa a la mateixa taula.  Quan més acompanyants hi hagi, més gran l’exigència dels preveres...

Quants testimonis de bons pastors tenim i hem tingut en el decurs de la història! Aquells sacerdots senzills i abnegats que s’han lliurat del tot als altres d’una manera sovint anònima... Aquest mes ha fet cent anys de l’enfonsament del Titanic, que en el seu temps fou el vaixell de passatgers més gran i més luxós del món i que ha donat origen a llibres, pel·lícules i bandes musicals. Explica el delegat d’Apostolat de Mar, mossèn Ricard Rodríguez Martos, diaca, que els sacerdots i els pastors protestants que hi viatjaven van morir tots ofegats... Explica gestos de veritable heroisme com cedir el lloc als bots salvavides...o aquell que li preguntà a un que s’ofegava: creus en Déu? I com que li va respondre negativament li va donar la seva armilla salvavides: “Tu la necessites més que jo...”.  Foren heroics també els vuit músics de la banda que no van deixar de tocar fins al final, per acompanyar els passatgers i la tripulació, per donar-los moral fins al final. Tots ells van morir en la fredor de les aigües, també ofegats. Segons diversos supervivents una de les melodies que interpretaven era Nearer my God to Thee (de M. Masson) un cant que expressar la proximitat de Déu en les nostres vides i que nosaltres encara cantem: “Jo crec en vós bon Déu/jo crec en vós/vivent misteriós/ben a prop meu”.  Que bonic ajudar a sentir la proximitat de Déu en moments d’esfondrament!

Preguem pels pastors de les nostres comunitats. Preguem per aquells que senten la crida a ser-ho. Que no l’ofeguin les veus d’aquest món. Que en la solitud i el silenci de la seva cambra interior puguin donar un sí a Déu i perseverar-hi fins al final.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.