L'alegria interior
Vetlla Pasqual 2012
Avui és Pasqua, la Festa de les Festes. Hi ha una alegria exterior, que pot ser passatgera, hi ha una alegria interior, profunda, ben arrelada que si és veritable, com diu la cançó “ningú no ens la prendrà” Tot l’evangeli està escrit en clau de l’alegria. Una de les primeres pàgines de l’evangeli és l’anunci de l’àngel a Maria: alegra’t afavorida i els relats de la resurrecció ens diran que els apòstols vivien una alegria immensa.
Sóc de debò una persona alegra? Escrivia Santa Teresa de Jesús que “un santo triste es un triste santo”. Deia el Dr. Gomà que les vocacions a l’Església van començar a disminuir els dia que els capellans i les monges van deixar de somriure...
Estar alegres quan la vida somriu, és relativament fàcil. Mantenir l’alegria enmig de les dificultats, quan els anys pesen, quan hi ha núvols a l’horitzó, és un testimoni...
Hi ha persones que quan s’alegren és com si el rostre se’ls il•luminés. Preguntem-nos: sembrem alegria al nostre exterior? Si en el fons del nostre cor no hi ha alegria difícilment podrem alegrar la vida dels altres. La germana Elisa Aymerich, carmelita descalç ho diu així : “l’alegria que brolla en el marc de la celebració de la Pasqua, o en el dia de la vida , no és “meva”, com no ho és en cap cristià. L’alegria és un do que se m’ofereix. Un regal que neix en “el más profundo centro” com diria Santa Teresa de Jesús, allà adonde pasan las coses de mucho secreto entre Dios y el alma. I un altre testimoni alegre és el de la coordinadora d’Itaca, Fundació Acollida i esperança, l’Ester Borrego: “A Jesús jo sempre l’imaginava somrient, alegre, feliç... i aquesta actitud era la que em contagiava. Jesús se sentia estimat i estimava i això li omplia la vida i la desbordava als altres...” Jo afegiria una vivència personal. Us confesso personalment que d’aquella pel•lícula “Jesucrist Superstar” una de les coses que més em va impressionar és veure un Jesús que somreia. En una de les pregàries de la nit se’ns diu que la posta de sol no ens trobi disgustats, això donaria pas al maligne...
I el caputxí José Manuel Vallejo escriu: “jo normalment canto tot el dia, però en aquells moments de plenitud de l’Esperit el cant es fa vibrant i alegre i, si estic sol o en confiança em poso a ballar i a saltar, a fer el boig i a fer broma... Sabeu que aquest caputxí és capaç de fer la figuereta, és a dir la vertical? Jo no podria, però és tot un altre punt de vista de la realitat. Chesterton diu que quan Sant Pere va ser crucificat cap per avall, va comprendre com era el món perquè va veure els núvols com muntanyes, les estrelles com flors i tots els homes penjant de la immensa misericòrdia de Déu. Ens cal fer la vertical, la figuereta... què vull dir amb això. Que ens hem de mirar el món amb ulls ressuscitats? Que si per Quaresma hem tingut quaranta dies per convertir-nos, ara per Pasqua tenim cinquanta dies, fins a Pentecosta, per convertir-nos a l’alegria vertadera. L’alegria neix de l’alliberament, del pas de l’opressió a la llibertat que hem escoltat en el llibre de l’Èxode.
La clau de volta de l’alegria és la fe en Jesús Ressuscitat. Ens ho creiem de debò que Jesús ha ressuscitat? Ens ho creiem que nosaltres també ressuscitarem? Hem conegut a persones que en els darrers moments de la seva vida ens han parlat amb tant de coratge de la vida eterna, que Jesús els esperava, que no hem tingut cap dubte que estaven segurs que se n'anaven a trobar amb Ell. Recordo aquell pare de família que va besar amb tanta devoció la creu, en el moment de la unció dels malalts, aquella dona cega que el l'últim moment tenia la mirada tan clara, aquell mossèn malalt que s’acomiadava d’un amic missioner dient-li fins al Cel, fins al Cel... O aquelles persones que vivien serenament perquè havien tingut signes certíssims de la presència de Déu. La doctora Kübler Ross que va ajudar a tantes persones a morir va viure molt de prop l’experiència d’aquells que arribaven al llindar de la mort, però després “retornaven” a la vida. Tots ho hem sentit explicar, aquelles persones que veuen el túnel, la llum, etc. Doncs bé. Ella deia que cap d’aquests malalts, ni un de sol, que havien passat per aital experiència no havia tingut mai després por a la mort.
Quan envieu el vostre Esperit Senyor, reneix la creació i renoveu la vida sobre la terra. Per difícils que siguin els moments que ens toqui viure, no perdem l’alegria.
És Pasqua!
Quin esclat de llum hi ha aquest matí/ prest has passat de la mort a la vida/ més enllà de la fosca hi ha sortida:/ és aquest el nostre esplendent destí.
Saps amic? La mort no és pas la fi:/ un dia aquesta ànima serà revestida/d’una blanca claredat beneïda/ quan donis, al qui et crida, l’últim sí.
Jesús: ets vivent i actiu enmig nostre/ ens parteixes, cortès, el pa i el peix:/àpat que ens sacia i ens enforteix.
Quina joia pintada a cada rostre;/ que brandin harmonioses les campanes/dansem de la mà germans i germanes!
Avui és Pasqua, la Festa de les Festes. Hi ha una alegria exterior, que pot ser passatgera, hi ha una alegria interior, profunda, ben arrelada que si és veritable, com diu la cançó “ningú no ens la prendrà” Tot l’evangeli està escrit en clau de l’alegria. Una de les primeres pàgines de l’evangeli és l’anunci de l’àngel a Maria: alegra’t afavorida i els relats de la resurrecció ens diran que els apòstols vivien una alegria immensa.
Sóc de debò una persona alegra? Escrivia Santa Teresa de Jesús que “un santo triste es un triste santo”. Deia el Dr. Gomà que les vocacions a l’Església van començar a disminuir els dia que els capellans i les monges van deixar de somriure...
Estar alegres quan la vida somriu, és relativament fàcil. Mantenir l’alegria enmig de les dificultats, quan els anys pesen, quan hi ha núvols a l’horitzó, és un testimoni...
Hi ha persones que quan s’alegren és com si el rostre se’ls il•luminés. Preguntem-nos: sembrem alegria al nostre exterior? Si en el fons del nostre cor no hi ha alegria difícilment podrem alegrar la vida dels altres. La germana Elisa Aymerich, carmelita descalç ho diu així : “l’alegria que brolla en el marc de la celebració de la Pasqua, o en el dia de la vida , no és “meva”, com no ho és en cap cristià. L’alegria és un do que se m’ofereix. Un regal que neix en “el más profundo centro” com diria Santa Teresa de Jesús, allà adonde pasan las coses de mucho secreto entre Dios y el alma. I un altre testimoni alegre és el de la coordinadora d’Itaca, Fundació Acollida i esperança, l’Ester Borrego: “A Jesús jo sempre l’imaginava somrient, alegre, feliç... i aquesta actitud era la que em contagiava. Jesús se sentia estimat i estimava i això li omplia la vida i la desbordava als altres...” Jo afegiria una vivència personal. Us confesso personalment que d’aquella pel•lícula “Jesucrist Superstar” una de les coses que més em va impressionar és veure un Jesús que somreia. En una de les pregàries de la nit se’ns diu que la posta de sol no ens trobi disgustats, això donaria pas al maligne...
I el caputxí José Manuel Vallejo escriu: “jo normalment canto tot el dia, però en aquells moments de plenitud de l’Esperit el cant es fa vibrant i alegre i, si estic sol o en confiança em poso a ballar i a saltar, a fer el boig i a fer broma... Sabeu que aquest caputxí és capaç de fer la figuereta, és a dir la vertical? Jo no podria, però és tot un altre punt de vista de la realitat. Chesterton diu que quan Sant Pere va ser crucificat cap per avall, va comprendre com era el món perquè va veure els núvols com muntanyes, les estrelles com flors i tots els homes penjant de la immensa misericòrdia de Déu. Ens cal fer la vertical, la figuereta... què vull dir amb això. Que ens hem de mirar el món amb ulls ressuscitats? Que si per Quaresma hem tingut quaranta dies per convertir-nos, ara per Pasqua tenim cinquanta dies, fins a Pentecosta, per convertir-nos a l’alegria vertadera. L’alegria neix de l’alliberament, del pas de l’opressió a la llibertat que hem escoltat en el llibre de l’Èxode.
La clau de volta de l’alegria és la fe en Jesús Ressuscitat. Ens ho creiem de debò que Jesús ha ressuscitat? Ens ho creiem que nosaltres també ressuscitarem? Hem conegut a persones que en els darrers moments de la seva vida ens han parlat amb tant de coratge de la vida eterna, que Jesús els esperava, que no hem tingut cap dubte que estaven segurs que se n'anaven a trobar amb Ell. Recordo aquell pare de família que va besar amb tanta devoció la creu, en el moment de la unció dels malalts, aquella dona cega que el l'últim moment tenia la mirada tan clara, aquell mossèn malalt que s’acomiadava d’un amic missioner dient-li fins al Cel, fins al Cel... O aquelles persones que vivien serenament perquè havien tingut signes certíssims de la presència de Déu. La doctora Kübler Ross que va ajudar a tantes persones a morir va viure molt de prop l’experiència d’aquells que arribaven al llindar de la mort, però després “retornaven” a la vida. Tots ho hem sentit explicar, aquelles persones que veuen el túnel, la llum, etc. Doncs bé. Ella deia que cap d’aquests malalts, ni un de sol, que havien passat per aital experiència no havia tingut mai després por a la mort.
Quan envieu el vostre Esperit Senyor, reneix la creació i renoveu la vida sobre la terra. Per difícils que siguin els moments que ens toqui viure, no perdem l’alegria.
És Pasqua!
Quin esclat de llum hi ha aquest matí/ prest has passat de la mort a la vida/ més enllà de la fosca hi ha sortida:/ és aquest el nostre esplendent destí.
Saps amic? La mort no és pas la fi:/ un dia aquesta ànima serà revestida/d’una blanca claredat beneïda/ quan donis, al qui et crida, l’últim sí.
Jesús: ets vivent i actiu enmig nostre/ ens parteixes, cortès, el pa i el peix:/àpat que ens sacia i ens enforteix.
Quina joia pintada a cada rostre;/ que brandin harmonioses les campanes/dansem de la mà germans i germanes!
Comentarios
Publicar un comentario