jueves, 5 de abril de 2012

El vuitè sagrament

Dijous Sant 2012
Avui és un dia eucarístic. Un dia d’acció de gràcies. Gràcies! Diem quan reconeixem que una cosa és gratuïta. Cada dia al matí hauríem de donar gràcies al Senyor que ens regala un nou dia. Cada nit hauríem d’agrair-li el dia que ens ha concedit. Als nens els ensenyem a donar les gràcies. També els pares haurien de donar gràcies als fills. Això ens ajudaria més a tots a reconèixer la gratuïtat. Hi ha persones que sempre tenen el reconeixement de la gratitud als llavis, a d’altres els costa més. De vegades la paraula “gràcies” té una resposta una mica abrupta: “de res”. Fora millor contestar com fan en d’altres cultures: “amb molt de gust”.
El pa i el vi de l’eucaristia no són estrictament necessaris per viure. Tenen un sentit de gratuïtat i de do. Quan Jesús diu “això és el meu Cos, això és la meva Sang”, en aquest això hi ha continguda tota una vida de lliurament als seus deixebles en el decurs d’aquells tres anys de vida pública. Quin sentit tindria l’eucaristia si no fóssim agraïts? Quin sentit tindria si no volguéssim viure en comunió?
L’Església neix de l’eucaristia. És a dir sense eucaristia no hi hauria Església. “El meu poble va néixer en una festa” cantem. I és ben bé així. El nostre poble va néixer en una festa, la festa del comiat de Jesús. És una paradoxa. Jesús que apareix al Sant Sopar voltat dels seus apòstols quedarà tot sol, davant del seu procés. Aquest és el drama de Jesús.
Avui és el dia de l’amor fratern. Dia en que desitgem estimar-nos en lloc d’odiar-nos. Dia que volem pensar en els altres en lloc de pensar només en nosaltres mateixos. Com pot ser que semblant que estimar és més bonic i més bell, de vegades ens entestem en el que és més difícil, que és no estimar? Aquesta estimació l’expressem en el gest de rentar-nos els peus. És un signe de servei tan expressiu que fins alguna vegada a l’Església es va plantejar que aquest podria ser com un vuitè sagrament. És un signe d’adhesió a Jesús.
Demà farà 26 anys que vaig ser ordenat sacerdot. No podré celebrar l’eucaristia perquè divendres Sant és l’únic dia que l’Església no la celebra. Per tant, m’agrada celebrar-la precisament avui.
Permeteu-me en aquest Dijous Sant un record emocionat pel Pare Joan Ferrando. Ell formava part de la nostra parròquia. Hi era gairebé sempre. Vivia a fons el seu sacerdoci i la seva consagració a Déu. Amb ell podies parlar de tot. Tenia unes conviccions irrenunciables, sovint inamovibles però t’escoltava. La seva malaltia l’ha anat fonent poc a poc. Ha patit i hem patit de veure’l patir tant. Ens preguntàvem sovint, per què Senyor? Però no li ha mancat el conhort de l’eucaristia, de la unció dels malalts, la companyia de la Cristina Bolla, d’en Joan Piera, dels seus germans, dels seus companys Somascs, la nostra... Ha estat una descoberta aquests dies veure que hi havia tanta gent que se l’estimava i que l’ha plorat. Ahir mateix vam tenir el Consell Pastoral i en una llarga estona el vam recordar amb emoció. D’entre el llibre de testimonis recullo: “Padre moltes gràcies per cada eucaristia. Gràcies per ensenyar-me a proclamar millor la paraula de Déu i tants ensenyaments de litúrgia. Gràcies per acompanyar-me en l’enterrament del pare. Gràcies pel teu testimoni a la Porciúncula l’octubre de 1999. Vas dir-me que aguantés la primera pedra d’aquesta estimada parròquia, mentrestant et postraves braços en creu. Ens trobarem a la casa del Pare.”
Pregueu també per mossèn Joan Muñoz i les seves intencions. Ell és encara jove, però tots admirem la seva capacitat de lluita i també la seva habilitat en engrescar els infants i els pares de la catequesi. Preguem pels sacerdots que coneixem i que estimem. Per aquells que donen la vida d’una manera silenciosa i abnegada. Per aquells que es troben més sols.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.