Jaume Aymar i Ragolta

  La dignitat de la persona. (Conferència) Federació de Cristians de Catalunya Associació d’Amics de Sant Ramon de Penyafort Institut Emmanuel Mounier de Catalunya Dilluns, 31 de març de 2025, Sant Guiu   Domine non sum dignus . La primera vegada que, de petit, vaig sentir aquesta paraula “dignitat” va ser en negatiu:  “Senyor jo no soc digne que entreu a casa meva.” Abans de la darrera reforma conciliar, la repetíem tres vegades. Anys després vaig saber el non sum dignus , era una fórmula llatina que s’usava fins i tot en el llenguatge col · loquial. D’on prové? De les paraules que el centurió romà diu a Jesús quan el Senyor s’ofereix per anar a casa seva a guarir el seu criat. Aquell pagà no es considera digne que el Senyor entri a casa seva. Per què?. La paraula grega pais , traduïda per servent o criat, és en realitat amant [1] . I aquesta era una raó per la qual el soldat romà no volia que el jueu Jesús entrés a casa seva. La segona vegada que vaig sent...

Estimades germanes i estimats germans, aquest evangeli sempre m’ha impressionat, per la reacció de Jesús. Si Josep no hagués acollit Maria a casa seva, l’hagués repudiada, probablement hauria estat apedregada. També van intentar d’apedregar Jesús per blasfèmia. Per tant el Senyor es devia sentir interiorment tocat. Un sacerdot mexicà, comentant aquest evangeli, ens diu que cal parar atenció davant la serenor i, fins i tot, el bon humor que veiem en Jesús, àdhuc en els moments que per als altres són de gran tensió. Una lliçó per nosaltres, per mi mateix, que tantes vegades ens sentim crispats. Sempre és un interrogant què va escriure Jesús a terra. És l’únic escrit que consta que el Senyor fes i se’l va emportar el vent. Quan avui cada dia escrivim tant i tant, sobretot per watsapp, penso en el valor que té la paraula donada. El lema del Papa Francesc, és: “se’l va mirar amb compassió i el va elegir”. Jesús es compadeix d’aquesta dona -és a dir, pateix amb ella-   i es compadeix...

Homilia diumenge quart de Quaresma Estimades germanes i estimats germans, aquests dies hi ha hagut senyals al cel: la lluna de sang, l’eclipsi de sol, la pluja persistent i, finalment, aquest vent impetuós que sembla que tot ho purifica. Molts ni ho han captat. Molts mai no miren el cel. Tant els és la rica varietat de forma i de color dels núvols. Pensen només en les possibles molèsties de la pluja o que el vent se’ls emporti alguna cosa. Ens miraran amb estranyesa i escepticisme quan els diem que cal estar atents a aquests signes meteorològics perquè són símbols dels signes del temps, aquells que la immensa majoria no capta. Però pel qui creu tot és signe. Vivim en un món distret d’addictes a les xarxes, que ja no contemplen el firmament, ni es miren el qui pateix amb rostre compassiu, perquè només estan pendents de la pantalla del mòbil o de l’ordinador o d’ells mateixos. Penjats de la petita norma s’endureixen i es tornen jutges sense misericòrdia. I es perden la riquesa dels...

La por guarda la vinya Recordo que de jovenet, en un viatge en tren cap a Girona, vaig seure davant d’una senyora gran que em va donar conversa tot el trajecte. Una de les coses que em va dir és: “jove, no tingui por de la bomba atòmica; quan la tenien pocs països sí que s’havia de témer; ara tots la tenen i saben que si un la tira, l’altra li pot tirar després. I la por guarda la vinya.” Em va venir aquest record a la ment anit que vàrem celebrar un sopar de l’Àmbit Maria Corral: “Les pors i les angoixes porten al desànim”. [1]  El tema era de punyent actualitat i, probablement per això hi havia una norantena de persones interessades, d’una mitjana d’edat gran i sapient. Un dels ponents, el psiquiatre Enric Álvarez, va parafrasejar la dita precedent: “La por salva la vida”. I “la por convertida amb ansietat porta a la fugida.” Vet aquí doncs una lectura positiva d’aquesta pulsió bàsica que no és necessàriament negativa ni té perquè portar-nos indefectiblement al desànim. En la ma...

Homilia diumenge tercer de Quaresma. Estimades germanes i estimats germans, a molts pobles i ciutats les famílies tenen un motiu, un nom o un malnom. Al meu poble adoptiu, Calonge de les Gavarres (ara dit Calonge i Sant Antoni) nosaltres som els de Can Rusques, els veïns són de Can Fesol, hi ha Can Lluna Vella, Can Pocoli, Can Sixt de Sa Torre... etc. Però és que també tot el poble té un sobrenom: “Sa Bardissa”: crec que un dels  primers que ho va posar per escrit fou l’escriptor Josep Pla Casadevall; la seva tia Maria vivia al barri del Pedró. Per què a Calonge en diuen de Sa Bardissa? Hi ha diverses explicacions: els uns deien que perquè era un lloc misteriós, un cul-de-sac, d’altres perquè, a falta de muralla, hi havia una espessa bardissa que voltava tot el poble, d’altres encara creiem que pel seu origen jueu, basat, precisament en aquest passatge de l’Èxode que hem proclamat a la primera lectura. El de la bardissa incandescent. Una planta espinosa que crema, té mala entrada. ...

Carta oberta a Òscar Martí nou director de Ràdio Estel  (embargada fins que es faci públic el nomenament) Benvolgut Òscar, el Patronat de la Fundació Missatge Humà i Cristià t’acaba de nomenar nou director de Ràdio Estel. La meva cordial enhorabona. La teva tasca al capdavant de Catalunya Cristiana en el decurs d’aquests mesos, et fa mereixedor i alhora, apte, d’aquesta nova responsabilitat al capdavant dels mitjans diocesans barcelonins amb vocació al territori.  La paràbola del gra de mostassa que arriba a convertir-se en un arbust esponerós, en el qual els ocells venen per ajocar-se a les seves branques, és un símbol tant de Ràdio Estel com del setmanari, en una societat on l’església sinodal es va convencent que és una minoria creativa. Ràdio Estel, nascuda de l’encàrrec de Joan Pau II al Doctor Jubany, ha estat coneguda aquests anys -fins i tot per la Generalitat- com la ràdio amable, és a dir, la ràdio que s’ha fet estimar perquè a la mateixa hora que les altres ràdi...

Estimades germanes i estimats germans, a la primera lectura que hem proclamat, Abraham s’adorm, a l’evangeli de la transfiguració, els tres apòstols, Pere, Jaume, Joan també s’adormen. Què ens està dient Déu amb aquest adormir-se? Diu que Abram caigué en un son profund i s’apoderà d'ell un gran terror, com una foscor (altres versions parlen d’un terror intens i fosc), però que després va veure una torxa encesa que il · luminava el pacte, l’aliança de Déu que s’obre pas enmig dels cinc animals sacrificats... Els deixebles a la muntanya alta de la transfiguració, quan es desvetllaren (del seu son), veieren la glòria de Déu, diu l’evangelista i entraren en el núvol lluminós. O sigui que tots ells passen de la tenebra a la llum, de la fosca a la claror radiant. Podríem dir que passen de mort a vida. Una frase que els grans encara continuen usant quan experimenten un alleugeriment gran és: “He passat de mort a vida”. Jesús compara el   Regne de Déu amb la situació d’un pagès que...

 Xerrada-col·loqui sobre La paraula justa.  Ateneu de Guissona.  Dilluns, 10 de març de 2025. DIALEGS.   Benvolgudes amigues, benvolguts amics: és un goig trobar-me amb vosaltres a Guissona. Aquesta vila és un dels possibles bressols de fra Ramon Paner, un ermità jerònim que va acompanyar Cristòfol Colom en el seu segon viatge al que després es va anomenar a Amèrica. El cognom Paner és freqüent en aquestes contrades. Com havia dit un rector vostre, seria un altre Sant Pau, desconegut. La força de la paraula . La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos. No m’estendré més. En podem parlar al col · loqui. El català lacònic Els catalans som lacònics. Vet aquí un terme que prové dels espartans. Jesús diu a l’evangeli, que la vostra paraula sigui sí quan és sí, no quan és no. (Mateu 5:37). De fet Jesús era força lacònic: “Vine i segueix-me!”, “Fuig d’aquest home...!” “Noia, aixeca’t” Deia Alexandre Cirici, sociòleg de l’art, que parlem cantant, ...