Jaume Aymar i Ragolta

Santa Maria Mare de Déu i Jornada Mundial de la Pau (1/01/2015) Comencem avui un nou any civil. Dia de felicitacions, de bons desitjos i de bons propòsits. No sabem què ens portarà el nou any, però, malgrat tot sempre hi ha una voluntat de renovació en nosaltres. “Any nou, vida nova” solem dir i és bo i oportú de fer-nos bons propòsits per l’any que hem encetat.   I la novetat per al cristià, té a veure amb la plenitud... La data d’avui, primer de gener, ens fa deturar un moment i reflexionar sobre el misteri del temps. Què és el temps? es preguntava Sant Agustí: “quan ningú no m’ho pregunta ho sé, quan algú m’ho pregunta no ho sé”. Ens costa definir el temps, però l’experimentem en nosaltres, i quan més grans ens fem, més de pressa sembla que vagi... La vida porta un ritme vertiginós. Ahir en una visita a la Sagrada Família observava la quantitat de persones que es feien “selfis”, és a dir retrats a ells mateixos. Pensava, en d’altre temps, com n’era de laboriós fer-se...

Diumenge dins l’octava de Nadal La Sagrada Família 28/12/2014 L’evangeli d’avui ens recorda l’escena que vivim quan uns néts són presentats als seus avis. Els avis senten una gran tendresa pels fills dels seus fills. Pensen que aquella nova vida, tan fràgil, ha estat possible també gràcies a ells. Perquè si ells no haguessin engendrat els pares d’aquella criatura, ara ella, certament, no seria al món. El papa Francesc cita sovint la seva àvia. Diu : “la meva àvia Rosa [...] ha significat molt per a mi. En el meu breviari tinc el seu testament i el llegeixo sovint: per a mi és com una pregària”. També és coneguda aquella cita d’una dita de la seva àvia, “ a la mortalla no hi ha butxaques”. I el concepte “avi” el podem fer extensiu a d’altres ancians. Diuen que el mateix Papa, quan va a visitar Benet XVI, diu espontàniament: “Me’n vaig a veure l’avi”. A la seva exhortació “La joia de l’Evangeli” escriu que “és convenient d’escoltar els joves i els ancians. Ambdós són l’esperança ...

Diumenge IV d’Advent (21/12/14) Si diumenge passat ens centràvem en la figura de Joan Baptista, avui –darrer diumenge d’Advent- posem els nostres ulls en Maria, la noia del poble, l’estimada de Déu, la que va saber dir que sí a la veu del cel. Els artistes van intuir el lligam profund que existia entre Jesús, Maria i Joan Baptista i ja de temps antics van plasmar el que s’anomena les Deèsi, que en grec vol dir “pregària” o “súplica” i és una representació de Crist Pantocràtor amb un llibre i tenint al costat Maria i Joan el Baptista, el cosí de Jesús. Tant la Verge com Sant Joan o d’altres personatges que els puguin acompanyar, miren a Crist, amb les mans en posició de súplica en nom de la humanitat.   Es troba en portalades d’esglésies en mosaics, en pintures... Avui ens atansem a Maria a través d’una de les pàgines més boniques de l’Evangeli: l’Anunciació. L’Anunciació de l’arcàngel Gabriel es va produir en el moment oportú i madur de la vida de Maria. El nostre ll...

Diumenge III d'Advent 14/12/14 Aquest es el diumenge del goig. Enmig de l'esperança, el goig. El goig neix del pressentiment: s'acosta Aquell que es el terme de la nostra esperança. I el goig es fruit de la humilitat. Deia Santa Teresa de Jesús que "humildad es andar en verdad" es a dir el reconeixement sincer d'allò que un és. Aquells sacerdots i levites que venien de Jerusalem, tenien molt interès a saber qui era Joan, sabien que atreia la gent, sabien que tenia deixebles; “temien que no fos el Messies o un personatge important i els enxampés trobant-se instal·lats en el poder a Jerusalem”. Per això l'interrogaren. Joan es l'home humil. Ell es la veu. Jesús es la Paraula, i ell posa veu a la Paraula. Joan es una veu en solitari, una veu que crida en el desert. Joan viu a la intempèrie, no té altra volta que l'abrigui que la volta immensa del cel. No porta robes sumptuoses, el seu aliment és de proximitat. Joan és conscient de la seva mi...

Diumenge II d’Advent 7/11/14 Els biblistes ens parlen de la íntima sintonia que existia entre Joan Baptista i Jesús.   Joan es presenta en el desert batejant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats.   No proclama una conversió en massa, sinó persona a persona. També Jesús batejarà, personalment, en aigua i en Esperit Sant. També Jesús cridarà els seus deixebles personalment i guarirà els malalts d’un a un. Així és com tots voldríem sentir-nos tractats, sempre, personalment. Així és com hauríem de tractar els qui s’atansen a les nostres comunitats o aquells que sortim a trobar. Ens impressiona també que Joan té plena consciència del seu paper, com la tindrà Jesús, com l’hem de tenir cada un de nosaltres. Joan és un home sobri, que viu en el desert, a la intempèrie. Jesús, deixeble seu també viurà aquest estil de vida senzill, desprès, itinerant. És l’estil dels profetes. I tots, pel nostre baptisme, ens hem incorporat a aquesta missió profètica. El profet...

Homilia diumenge primer d’Advent 30/11/2014 “O si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostra es fonguessin les muntanyes!” Aquestes paraules amarades de poesia del gran profeta Isaïes que hem escoltat avui, primer   diumenge d’Advent, van inspirar aquelles del venerable Torras i Bages a la visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, quan li demana “aquella fe que abaixa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida.” En tots dos casos les muntanyes representen les dificultats. I en tenim moltes i de vegades ens semblen molt altes. Dins i   fora. Però per altes que siguin les muntanyes no estem sols. Aquest cel esquinçat ens parla de la revelació, ens parla de la possibilitat de veure Déu en el rostre del germà. Això és propi de tot temps, però ho és especialment també d’aquest Advent que anirem aprofundint el misteri central de la nostra fe, que és el misteri de l’encarnació, del Déu proper que s’ha fet un de nosaltres. “Destil·leu cels la...

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món   2014 Aquest judici que   descriu l’evangeli d’avui en forma de paràbola no és simplement un judici individual (notem que el Senyor parla en plural) és el que s’ha anomenat “judici de les nacions”.   Els que han estudiat amb rigor aquest text de Sant Mateu estan d’acord en que aquests “germanets meus més petits”, són els deixebles de Jesús, especialment els missioners, i que les nacions seran judicades d’acord amb la seva actitud misericordiosa o no, solidària o hostil, davant d’ells L’escena del judici final és doncs la dramatització d’aquella idea expressada pel mateix evangelista al capítol 10 de Sant Mateu   (Mt. 10,40-42): “el qui us rep a vosaltres, em rep a mi”. Dit d’una altra manera, aquests dos grups de persones estan confrontades el dia del judici final: a un costat els deixebles, reunits al voltant de Jesús, asseguts prop d’ell. El Mestre sembla assenyalar-los amb un gest quan els anomena “aq...

Sonet agraït amb estrambot filial a Agustí Viñas Rexach, en el seu setantè aniversari. 20 de novembre de 2014     Déu et va treure del partit de la vida -t’ho va dir, inspirat, el cardenal Lluís- perquè t’adonessis,   a l’instant precís, de tanta i tanta estimació agraïda.   Setanta anys Agustí, sembla mentida, tenen molt també de serè encís, perquè segueixis bastint el paradís amb la Gràcia abundosa i beneïda.   Quina àmplia i dilatada trajectòria: ets pastor amic de milers de persones proper en hores amargues i bones!   O etapa plena, sentor de Glòria, transcendent abandó en les mans divines per tastar ja el que del Cel endevines.   I pots agrair joiós a la mare que et va portar al món i encara t’empara.   I un jorn abraçaràs també el pare que allí dalt, content, la taula et prepara.    

Sonet a Rosa Fons quan arriba el relleu     Sempre prop dels malalts tan amatent   ens has anunciat benvolguda Rosa   que es hora de transcendir i comosa   sabrem bé que continuaràs present.     Es pot sofrir i alhora estar content   ho saps bé com a mare i esposa.   I quan l'esperit per fi del tot reposa   veiem que hi ha hagut enteniment. .     Sabem que et deus als teus estimats   reforces el paper de mare i àvia   i d'una parroquiana humil i sàvia.     Et diem gràcies emocionats:   ets discreta, tothom ho diu   i al cel el Ramon, complagut, somriu.   Jaume Aymar i Ragolta Badalona, 17 de novembre de 2014

La Dedicació de la Basílica del Laterà 9/11/2014 Avui celebrem la dedicació de la primera catedral de l’Església, la basílica de Sant Joan del Laterà a Roma, on hi ha la càtedra del bisbe de Roma que avui és el papa Francesc. Aquesta temple tan bonic té al presbiteri un mosaic del segle XIII tot simbòlic: en el centre hi ha la Jerusalem celestial de la qual baixen quatre rius que són els quatre evangelis per sadollar un ramat d’ovelles i un altre de cérvols.   A sobre l’altar papal hi ha una taula de fusta que segons la tradició era l’altar on celebrà Sant Pere i els seus successors. Quan diem anem “a l’església”, ens reunirem “a l’església”, es casaran “per l’església”, estem usant   abreviatures, ens diu un expert com mossèn Josep Urdeix que en realitat   hauríem de dir “la casa de l’església” perquè l’església és per, sobre de tot, una casa, la casa de Déu i la casa dels fills i les filles de Déu.   Les esglésies certament són administrades per prever...

Commemoració dels fidels difunts (2/11/2014) És poc habitual celebrar la festa de tots els fidels difunts en diumenge, passa només de tant en tant. No obstant és bonic perquè diumenge és el dia de la Resurrecció. Tinc una amiga que cada any per l’aniversari de la mort de la seva mare fa celebrar una eucaristia a la seva parròquia i després se’n va a sopar amb alguns amics. Aquesta dona és una bona cristiana i diu que celebra “la pasqua de la mare”. Penso que és ben bé així, els cristians hauríem de celebrar la pasqua de les persones que se’ns moren, perquè és el pas de la mort a la Vida definitiva. Naturalment que estem tristos quan mor un ésser estimat i de vegades exterioritzem més aquest dolor quan passa el temps i anem elaborant el dol. Però no hem d’oblidar que Jesús se’ns ha presentat com a camí, veritat i vida i que nosaltres, fidels a la seva paraula, creiem en una resurrecció corporal. Les persones estimades les sentim properes, malgrat que hagin mort. Més d’un...

Tots Sants 2014 Que es la santedat? Ho diem en la darrera oració de la missa: la santedat es la plenitud del amor. Si examino el meu amor m'adono que es molt feble, de vegades tan interessat que no és un amor veritabke, però sé que estíc cridat a viure un amor ple,abnegat, géneros i a fons perdut. Com escrivia el beat Ramon Llull al Llibre d'Amics e Amat: "Demanaren a l'amic qui era: respòs d'amor, - de què ETS, - d' amor , quint'ha engendrat? Amor,on nasquist? En amor. De què vius? D' amor. On vas? A Amor. On ets? En amor" Aquesta fita no es inassolible. En la solemnitat d'avui fem memòria agraída que moltes dones i molts homes en el decurs de la història han viscut aquesta plenitud. No en sabem res: ni la seva historia, ni el seu nom, ni el lloc on reposen les seves despulles, ni tenen un lloc al calendari, pero tenim la certesa que, perquè han estimatm viuen ja la plenitud de l'amor. Són una multitud immensa, de tota llengua, raça ...

Homilia diumenge   XXX de durant l’any (26/10/2014) Setmanalment els capellans de l’arxiprestat ens reunim a dinar plegats. Ve també en Marc, seminarista, que ajuda a la parròquia de Sant Josep i a la pastoral juvenil. Aquesta setmana han vingut també dos joves immigrants convidats per un dels mossens que treballa en la pastoral de Can Ruti, aquest gran centre hospitalari. Aquests joves, que han descobert la fe, col·laboren amb ell a la pastoral de la salut. Als nois els agradaria d’anar a Lourdes i el mossèn està buscant els recursos necessaris perquè aquest somni es pugui realitzar. És important el contacte dels joves amb el món de la malaltia, és molt realista, perquè tots o estem malalts o som candidats a ser-ne, i tots estem cridats a traduir en obres de misericòrdia el mandat de Jesús en l’evangeli que hem escoltat: estimar Déu i el proïsme, i fer-ho en aquest cas amb una peculiar dedicació a aquells que més pateixen. Però voldria subratllar també la condició d’immigra...

Paraules de Mn. Jaume Aymar en la presa de possessió de Santa Maria de Badalona, diumenge 19 d’octubre de 2014, 29è de durant l’any Benvolgut bisbe Sebastià, preveres i diaques, altres ministres de l’altar, pares i germans de sang, tieta, digníssimes autoritats, germanes i germans tots. M’alegra que aquest inici del meu ministeri a Santa Maria coincideixi en el temps amb la beatificació del Papa Pau VIè i amb la cloenda d’aquesta primera etapa del Sínode extraordinari sobre la família. Pau VIè va ser el papa de la meva infantesa i joventut. Una vegada vaig llegir una frase d’ell que em va ajudar en el meu discerniment: “ser sacerdot és comprendre la dura però meravellosa missió de l’Església”, realment ha estat així. I d’altra el sínode sobre la família. Crec que la família és la prioritat de l’Església i per tant també de la parròquia. La família –sotmesa a tants embats- però que està aguantant la crisi. Si hi ha famílies cristianes, sorgiran vocacions. I en aquest momen...

Diumenge XXIX de durant l’any (19/10/2014) Aquest evangeli és dels més populars i citats en molts àmbits amb motius diversos: “doneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu”.   De fet les monedes del César contenien una blasfèmia per als cristians: feien del César un déu.   I per això els canvistes del Temple canviaven aquelles monedes per unes altres perquè els jueus poguessin fer les seves ofrenes sense contaminar-se. I per això Jesús, un dia, indignat va bolcar les taules dels canvistes del Temple. Fixeu-vos que aquí hi ha una gran qüestió per entendre l’església dels màrtirs. Els màrtirs eren turmentats no tant perquè creien a Jesús com   perquè es negaven a retre culte als déus pagans. De tota manera aquest evangeli avui l’hem d’entendre d’una manera inclusiva. Hem de complir els nostres deures cívics i a la vegada li hem de donar a Déu l’honra que és deguda. Noteu que avui usem una frase avui molt estesa i pròpia del llenguatge escolar...

Homilia de diumenge XXVII de durant l’any (5/10/14) Aquesta paràbola de la vinya d’una banda m’entristeix i d’una altra m’interpel·la. M’entristeix perquè et poses en el lloc d’aquell propietari que amb tant d’esforç havia plantat la vinya, l’havia voltat d’una tanca, hi havia cavat un cup, hi havia construït una torre de guàrdia i l’havia confiada a uns vinyaters... Avui podríem dir havia posat en marxa una empresa, amb dedicació, amb entusiasme.  I els qui l’havien d’administrar n’havien de donar comptes no van respondre i fins i tot van cometre un crim. Quina tristesa! Però és la dinàmica humana, uns aixequen obres, empreses, institucions i d’altres les administren malament i les enfonsen. Certament Jesús està parlant de la seva gran empresa: el Regne de Déu. Però un pensa: quants projectes humans se n’han anat en orris perquè han estat mal administrats, mal gestionats! Ha primat l’ambició i el benefici d’uns quants per davant del bé comú. Aquesta paràbola m’interpel·la ...

Nos resistíamos a aceptar tu partida y aunque tu ya te ibas despidiendo anduvimos juntos cantando y riendo por el interior de tu tierra tan querida.. ¡Qué hermoso es clausurar una vida acunado por muchos y sintiendo que siempre se vive muriendo aunque el morir no gane la partida! Adios Crescencio buen amigo todos nos vamos un poco contigo como en la andadura de estío. Pronto nos visitará el primer frío pero tu ya con Carmen a la vera vivirás  la eterna primavera. Ayudanos a crescer en santidad para así tu nombre siempre honrar. Jaume Aymar Ragolta 24/09/14

Homilia Diumenge XXV de durant l’any (21/09/14) Aquesta paràbola que acabem d’escoltar topa amb el sentit de justícia que molts tenim o intentem tenir. Fàcilment ens arrengleraríem amb   que rondinaven pel comportament del propietari   que havia pagat als darrers el mateix que havia llogat a primera hora.   No ens semblaria just. Però és que la misericòrdia de Déu desborda la justícia humana. I en aquest que rondina encara l'amo l’anomena “company”. Recordo que el meu avi, que era un empresari, m’havia citat alguna vegada aquest evangeli.   Ell devia fer-ho bé i devia tractar els obrers amb dignitat perquè el dia del seu enterrament tots els treballadors de la fàbrica van assistir-hi, fins i tot aquells que, per raons diverses, havia hagut d’acomiadar. Jesucrist ens crida tota la vida. D’alguna manera, ens crida cada dia.  Ens crida a col·laborar en la seva empresa, una empresa que té per objectiu portar el món a la seva plenitud.   I en...

L’exaltació de la Santa Creu 14/09/14 Celebrem l’exaltació de la Santa Creu en diumenge. En un himne litúrgic diem “hissem la creu, bandera de salut”. Aquesta setmana hem vist hissar moltes senyeres, en una de les Diades més participades, joioses i cíviques de la història. Preguem el Senyor que s’acreixi el diàleg a favor de la pau i la concòrdia... Però els cristians tenim una bandera que emergeix per damunt de totes: la creu de Jesús. Aquell instrument de tortura i de suplici   paradoxalment ha esdevingut per a tothom senyera de salut corporal i espiritual. En temps de cristiandat, la creu era molt present a la vida quotidiana: les persones se senyaven sovint, feien el senyal de la creu en llescar el pa, en sortir de casa, en passar davant de l’església, beneïen la taula, clavaven creus de palma a les portes de les cases i les masies, etc. Els clergues també   sovint impartien benediccions als nuvis, a les mares que havien tingut un fill, passat el puerperi o quaranta...